Un forat estabilitzat

A finals dels anys 70 i començaments dels 80 es va començar a parlar del forat a la capa d’ozó. Durant uns anys, aquella era la principal amenaça mediambiental que omplia els diaris amb notícies cada vegada més amoïnants. Les dades indicaven que la capa d’ozó a sobre l’Antàrtida era cada any més feble. I com que l’ozó de l’estratosfera actua com un escut que ens protegeix de les radiacions solars, la seva destrucció representava una amenaça seriosa. Més incidència de càncer, més mutacions, cremades a la pell, alteracions en el creixement de les plantes, menys collites...

Massa coses depenien de la integritat de la capa d’ozó.

Al 1975 ja s’havia proposat que els Clorofluorocarbons o CFC que feia servir la industria en grans quantitats podien donar lloc a reaccions químiques que destruïssin l’ozó. El principal problema era que en aquestes reaccions, l’ozó es destruïa, però els CFC no, de manera que cada molècula de CFC podia destruir milers de molècules d'ozó. De totes maneres, aleshores no hi havia dades fiables que suggerissin que allò estigués passant, de manera que el treball es va considerar interessant, però poc més.

Les coses es van començar a moure quan l’any 1978 si que es van mesurar nivells menors de l’habitual en la concentració d’ozó sobre l’Antàrtida. I a partir d’aquell moment es va començar a parar molta més atenció a la capa d’ozó. Va ser una sort, perque les dades que s’anaren obtenint any rere any indicaven que cada hivern els nivells eren més i més petits. Alhora també es veia que les concentracions de CFC anaven augmentant progressivament.

Com sempre passa, durant un temps es va dir que allò era alarmisme dels científics, que no hi havia prou dades, o que les dades indicaven que no passava res (us sona?). Els representats de la industria del CFC deien que tot allò era “un conte de ciència ficció, completament sense sentit”. I les previsions que es feien les consideraven “una representació massa simplista de processos meteorològics i químics excessivament complexos”. Si fa no fa, el mateix discurs que apliquen ara els negacionistes del canvi climàtic.

En tot cas al final es va decidir actuar i es va signar el protocol de Montreal l’any 1987. Segons aquell document, les nacions signants es comprometien a reduir progressivament fins deixar de fabricar CFC i altres productes que es consideraven perjudicials per la capa d’ozó. En pocs anys es van deixar de fabricar les grans quantitats de CFC que es feien fins aleshores. Allò va ser un èxit. El problema eren tots els CFC que ja s’havien alliberat a l’atmosfera i que son particularment estables. Malgrat que ja no en fabriquem més, el que hem deixat anar segueix allà dalt i continua destruint ozó. I contra això poca cosa podem fer.

Però vist en retrospectiva sembla que ens podem felicitar de les decisions que es van prendre. El forat a la capa d’ozó segueix apareixen cada any sobre l’Antàrtida, però al menys ha deixat de fer-se cada any més i més gran. Si mirem les dades des de l’any 1970, veiem que a partir dels anys 90 els nivells són més o menys estables. No s’ha recuperat la capa inicial, però al menys ha parat de destruir-se.

Ah! I als científics que havien proposat el model de destrucció per culpa dels CFC, aquells de la “representació massa simplista...”, els van concedir el Premi Nobel de química l’any 1995. Potser una mica de raó tenien, malgrat el que digués la indústria implicada i els escèptics de torn.

Fa poc la NASA ha presentat un vídeo amb l’evolució prevista per la capa d’ozó durant els propers cinquanta anys tal com estan les coses i la compara amb com haurien anat si no s’hagués aturat la generació de CFC. Aquí imagino que han agafat el pitjor escenari possible en un cas i el millor en altre (però no ho sé del cert). Però en tot cas si que sembla que alguna vegada les nacions de tot el món s’han posat d’acord en fer alguna cosa per cuidar el planeta.

La industria dels CFC s’ha reconvertit i ara fabrica els substituts que no danyen l’ozó. Segueixen guanyant calers i a sobre poden posar-se l’etiqueta de defensors del medi ambient. Hi ha qui li molesta aquestes actituds, però que es pot esperar? I, ben mirat, tampoc és una mala cosa. No té sentit evitar el progrés ni tractar d’evitar que la gent guanyi diners. Simplement cal vetllar perque en fer-ho no ens carreguem el planeta.

Ara la història es repeteix amb el canvi climàtic, i el dilema segueix sent el mateix: Trobar la línia que separa la precaució de la paranoia. Però no fer res tampoc és una bona opció. Esperem que sapiguem tornar a posar una mica de seny!