No és tan fàcil respirar!

Al llarg de la vida fem moltes coses sense gairebé adonar-nos, i entre totes, una de les que més destaca és el fet de respirar. Constantment fem entrar i sortir aire dels pulmons d’una manera suau, imperceptible, rítmica. Només quan estem malalts o quan perdem l’alè passem a ser conscients del fet de respirar. Aleshores ens adonem d’una manera desagradable de com d’important és que l’aire flueixi en una i altre direcció de la manera més fàcil possible.

Però si ho pensem un moment, no és normal el que passa en respirar. Per quin motiu ha d’entrar l’aire als pulmons? Cada vegada que obro una bossa no noto un corrent d’aire cap a dins. Però quan fem una inspiració l’únic que fem és obrir més la cavitat toràcica, cosa que no és gaire diferent d’obrir més una bossa. I malgrat tot, l’aire entra sense problemes. Fins i tot podem fer una inspiració forta i notarem com generem un corrent d’aire important a través del nas.

En realitat l’aire entra amb tanta facilitat perquè l’interior dels pulmons es troba a una pressió menor que l’atmosfèrica. Els pulmons realment són com una bossa flexible penjant dins el tòrax. Però el seu volum en repòs és menor que el que tenen normalment. Cal tenir en compte que cobrint les costelles hi ha una membrana anomenada pleura i entre el pulmó i les costelles hi ha un líquid (que llògicament es diu líquid pleural). Com que la cavitat on hi ha el líquid està hermèticament tancada, els pulmons, que són flexibles, tenen tendència a adaptar-se a la superfície de la pleura. El líquid pleural no és pot dilatar però els pulmons si.

Quan amb la musculatura que controla les costelles i el diafragma eixamplem la cavitat, els pulmons segueixen enganxats al líquid pleural i augmenten el seu volum. Al augmentar el volum, la pressió disminueix i l’aire de l’exterior entra per compensar aquesta diferència.

Però, a més hi ha un problema afegit. Si la pressió de dins del pulmó és petita, la majoria dels alvèols, les petites bosses on té lloc l’intercanvi de gasos, s’haurien de col·lapsar. L’interior dels pulmons no té musculatura que li permeti resistir els canvis de pressió i les cèl·lules estan humides gràcies a una fina pel·lícula d’aigua que els recobreix. La simple tensió superficial d’aquesta aigua hauria de tancar els alvèols impedint que l’aire entri.

Per evitar això, fabriquem una substància anomenada surfactant pulmonar que fa disminuir la tensió superficial i permet que els pulmons no col·lapsin. Aquest surfactant és una altre fina pel·lícula oliosa que es diposita sobre la humitat de la superfície de les cèl·lules pulmonars i actua com si relaxés les tensions a que estan sotmeses.

No és tan fàcil com sembla el simple fet de respirar.

I un moment particularment crític en la respiració és la primera vegada que respirem, al moment de nàixer. Mentre estem dins la panxa de la mare no hi ha cap problema, però durant les últimes setmanes de la gestació els pulmons del bebè s’han de preparar per la feinada que se’ls prepara. I una de les coses urgents que cal fer és justament fabricar aquest surfactant pulmonar. Un dels principals problemes que tenen els nens prematurs és que els pulmons no estan en condicions de treballar correctament ja que no tenen prou surfactant. Quan això passa, moltes zones poden quedar sense “inflar-se” i el pas de l’oxigen de l’aire a la sang disminueix molt. Aleshores el que es pot fer és posar-lo a una incubadora en un ambient ric en oxigen o fins i tot administrar surfactants de manera artificial.

Realment, per ser una cosa que fem milers de vegades cada dia, respirar és una cosa força més complexa del que podria semblar.