les guapes amb els guapos

En un dels capítols de la sèrie House, l’insofrible doctor s’estranyava que una noia molt guapa fos la parella d’un paio més aviat normalet. Ho expressava gràficament dient que “les noies 10 acaben amb nois 10, i les noies 6 acostumen a aparellar-se amb nois 6”. És poc freqüent que una bellesa triï un noi lletget.

Doncs sembla que en House no l’encertaria únicament a la societat humana sinó que entre els animals passa alguna cosa semblant, cosa que per alguns ha representat una sorpresa. Això és perquè sempre es diu que les femelles trien el millor mascle disponible per aparellar-se. Un fet que obliga als mascles de moltes espècies a fer complicades parades per tal d’impressionar les femelles, o a mantenir dures lluites amb la resta de mascles per imposar-se i deixar clar qui és el millor.

Però un recent estudi posa en dubte aquesta visió tant simplista de les coses. Uns investigadors han trobat que les femelles d’un ocell australià anomenat “diamant zebrat” (Taeniopygia guttata) tria els mascles més similars a les característiques que presenta ella mateixa enlloc de seleccionar els millors. Tal com diria en House: les millors trien els millors i les diamants zebrades mediocres els prefereixen també mediocres.

Una de les característiques que defineixen les qualitats d’aquests ocells és el seu cant. Els exemplars més vigorosos, més sans, vaja! els “guaperes” també tenen un cant de millor qualitat que la resta. Doncs quan posaven femelles d’aquest ocell en una gàbia on podien prémer un botó per fer sonar un cant de qualitat o un de mediocre, van observar que les femelles triaven el cant que més s’apropava al que feia ella mateixa.

I per una altra banda, quan posaven parelles fetes per diferents combinacions d’ocells van notar que si a una femella mediocre li tocava un mascle també mediocre, trigaven molt menys a aparellar-se i començar a criar. Aparentment hi havia bon rotllo de seguida entre els dos.

De totes maneres si els tocava amb un mascle de qualitat, encara que trigaven més, ponien més ous, cosa que indica que realment els mascles eren de primera.

Tot plegat suggereix que efectivament hi ha categories entre aquests ocells i, sobretot, que cada un sap molt be a quina categoria pertany. Hi ha qui creu que aquest comportament és un problema des d’un punt de vista evolutiu. Aparentment les femelles haurien de tenir preferència sempre pels millors mascles. De totes maneres, ja se sap que si ets dels mediocres, apuntar molt alt és perdre el temps. Els mascles de primera triaran femelles de primera, de manera que millor anar per feina i optimitzar els esforços. Aparentment els ocells aquest ho tenen molt clar i el fet que l’aparellament sigui estacional no els dona gaire temps per perdre en intents inútils. Això ha de representar una pressió selectiva important. L’ocell que no triï be segons les seves oportunitats, molt fàcilment es quedarà sense oportunitat de reproduir-se. La selecció, per tant, afavoreix els que optimitzen esforços.

Un coneixement de la sàvia mare naturalesa que els humans també aprenem relativament aviat. Encara que, com que els humans som més tossuts, podem trobar moltes excepcions a aquesta regla malgrat el que pensi el doctor House.