dilluns, de febrer 22, 2010

Interaccions inesperades

No hi ha cap dubte que la medicina afronta reptes que eren inimaginables fa no masses anys. Actualment hi ha tractaments per malalties que fa uns anys eren sinònims de condemnes a mort. Podem mantenir amb vida persones en unes condicions i durant uns períodes que ni es plantejaven fa pocs anys, i les tècniques de substitució d’òrgans permeten substituir òrgans inviables per altres que mantenen la funcionalitat. Moltes d’aquestes coses eren temes de les novel·les de ciència ficció dels anys cinquanta.

Però no tot han de ser, per sort, tecnologies puntes. Amb molta freqüència, tractaments de tota la vida segueixen sent els millors. Encara que la medicina tradicional tingui mala fama en alguns ambients, el cert és que la majoria de metges no tenen cap inconvenient a aconsellar un brou calent dels que feia l’àvia per tractar el refredat, unes infusions per malestars gastrointestinals lleus o una til·la per dormir millor.

Simplement cal fer servir la lògica i guardar l’artilleria pesant només per quan fa falta.

Això podria fer pensar que els tractaments naturals no tenen inconvenients, ja que la naturalesa és sàvia. Però aquesta seria una manera molt simplista de pensar. La naturalesa ni és sàvia ni deixa de ser-ho. En farmacologia se sap que tots, absolutament tots els fàrmacs tenen algun efecte secundari indesitjable. I això s’aplica a tots. Als remeis naturals també. Una informació que els entesos en medicina tradicional saben, però que molts espavilats, o seguidors incondicionals, semblen ignorar.

I quan aquestes coses es posen més de manifest és quan interaccionen els tractaments senzills amb les grans filigranes mèdiques. I un exemple ben curiós el tenim en el que potser és una de les teràpies més espectaculars. Els trasplantaments d’òrgans.

Quan algú és sotmès a un trasplantament d’algun òrgan, ja sap que haurà de prendre medicaments que bloquegin el seu sistema immunitari. El motiu és prevenir el rebuig de l’òrgan trasplantat. Això va ser un mur infranquejable a l’època dels primers trasplantaments, fins que es va descobrir la ciclosporina. Aquest fàrmac inhibia l’activitat de les cèl·lules que desencadenaven el rebuig i va obrir la porta a tota aquesta branca de la cirurgia. Anys després se’n va trobar un altre, el tacrólimus. Tots dos són d’origen microbià. La ciclosporina la fan uns fongs i el tacrólimus uns bacteris.

El problema és que cal controlar molt acuradament els nivells d’aquests medicaments. No és qualsevol cosa aturar el sistema immunitari, i aquests fàrmacs tenen una certa toxicitat, de manera que cal ajustar la dosi molt finament. Massa poc i tindrem rebuig, un excés i seran tòxics pel pacient. Per això, la quantitat s’ajusta a les condicions de cada pacient en concret amb molta cura.

Doncs, de vegades hi ha hagut problemes per causes totalment inesperades i que han generat un excés o una manca de medicament contra el rebuig. Tan inesperades com pacients que van presentar toxicitat per el tacrólimus perquè havien pres... suc de pomelo! Resulta que el tacrólimus s’elimina en unes dotze hores ja que un enzim del fetge el va metabolitzant. I resulta que el pomelo conté algun component que fa que aquest enzim deixi de funcionar. El pacient es pren un suc de pomelo, la via d’eliminació del tracrólimus queda bloquejada i el fàrmac comença a acumular-se fins assolir concentracions perilloses en sang. Sembla una ximpleria, però els pacients trasplantats no poden prendre suc de pomelo per aquest motiu.

I al revés. Un trasplantament és una situació molt dura, i els fàrmacs immunosupressors causes entre altres efectes una certa depressió. El cas és que per la depressió lleu, un dels remeis que tenen els herbolaris és l’herba de Sant Joan o Pericò (Hypericum perforatum). Sembla que un tractament natural, amb infusions no hauria de portar problemes, però aquesta herba, com tot, té efectes secundaris i un d’ells és que fa que els medicaments immunosupressors deixin de funcionar. No és cap broma perquè hi ha hagut cassos de rebuig d’un òrgan trasplantat per causa d’aquesta interacció. També per això, s’avisa als pacients que aquesta herba no la poden prendre.

Hi ha més interaccions, de manera que en pacients trasplantats, és millor consultar abans d'automedicar-se ni que sigui per coses lleus. Al final, i com sempre, no hi ha coses absolutament bones o dolentes. Tot depèn de l’ús que se’n faci. Però en ocasions el marge d'error és més petit que de normal.

12 comentaris :

XeXu ha dit...

Molt interessant. Em quedo tranquil perquè no m'agrada el suc de pomelo, així que em puc trasplantar algun òrgan i no presentaré toxicitat per tacrólimus. Tret que en sigui al·lèrgic, o bla, bla, bla.

Em quedo amb el missatge de que més val guardar l'artilleria, les drogues dures, per quan cal. Un refredat no el curaràs amb pastilles, i en canvi prendre coses calentones se't posarà bé, encara que tampoc faci massa res. Conec casos de prendre medicaments per sistema, i miro de convèncer al personal que això no és bo, però un altre problema, a banda de la toxicitat, és que generen certa addicció, i també tolerància. Mala peça al teler.

Gràcies a déu la medicina ha arribat a un bon nivell de coneixements (vaja, gràcies a déu no, precisament...), però tenint en compte això, també caldria donar un missatge de consum responsable. Ja que ho tenim, fem-ho servir amb cura.

Carquinyol ha dit...

ui... els temibles efectes col·laterals, tan difícils de detectar i amb efectes terribles !!

A mi quan em passa això en el meu àmbit de treball (què és ben diferent però els efectes aquests estan a l'ordre de dia) el que em provoca al començament és com una mena de desorientació i de pensar "no potser, algú ha canviat el món fa 10 minuts, això funcionava bé!!!"... però després et poses a investigar i descobreixes petites cosetes que canvien la forma funcionar que tenen les coses.

Alepsi ha dit...

Ecs! Pomelo! :s

Ja és curiós això dels efectes que tenen les coses sobre l'organisme. Sempre que llegeixo articles que parlen d'aquestes coses començo a imaginar-me què deu passar quan em menjo un bistec. M'imagino una proteïna "por ahí" interaccionant amb un receptor que bloqueja un compost que és vital per a la respiració nano-cel·lular (xDD), i després ve un component de la verdura a la planxa i activa un inhibidor de la proteïna que bloquejava el bistec i foten una festa a l'estòmac i als budells que no t'hi vulguis trobar...
Seria divertit analitzar fil per randa com ens afecta un àpat qualsevol... voluntaris? xDD

Filadora ha dit...

Molt interessant! a mi sempre m'han fet respecte aquestes parades d'herbes per fer infusions dels mercats. Moltes vegades ben bé no saps que t'estàs prenent ni a què et pot acabar afectant, però molta gent confia en les herbes perquè les creu més inofensives que els medicaments.

Rita ha dit...

Conec una persona, al•lèrgica a la majoria de medicaments, que una vegada, per un refredat, li van donar una tassa d’herbes, argumentant-li que les herbes no feien res, i al cap d’unes hores s’havia posat com una bota d’inflada que estava! Les herbes també li havien fet al•lèrgia.

Dan ha dit...

XeXu. Docns aquest es el més important. Les medicines quan fan falta i unicament aleshores. Que com menys, millor. (Però si calen, calen!)

Carquinyol. En els petits detalls hi ha l'infern més terrible!

Alepsi. A mi tampoc m'agrada aquell punt amargant que te. I ira que pensar en la digestió en aquests termes! I la part ludica de la gastroniomia? La destroçes! :-D

Filadora. Sovint s'oblida que la majoria de fàrmacs son simplement el principi actiu de les plantes d'herbolari convenientment purificat i empaquetat.

Rita: Si. AIxò que les plantes no fan res, que li ho diguin a Sócrates! ;-)

Júlia ha dit...

Molt bona, aquesta de Sòcrates! xD

Escolta, vaig llegint el llibre amb calma, perquè si ho faig d'una tirada, com acostumo a fer, no guardaré res a la memòria, i tinc un apunt sobre un dels capítols.

Dius que no és cert que els pèls, un cop tallats, creixin més forts. I té tota la lògica del món el que expliques, que la zona més pròxima a la pell és la més nova i, per tant, estarà més sana i tal i qual.

Però hi ha una evidència claríssima que no trobo la manera d'encaixar amb el que dius:
Si em depilo amb cera o amb màquina arrenca-pèls, surten uns pèls prims i dèbils.
En canvi, si em depilo amb fulla d'afeitar, surten uns pèls gruixuts i forts.

Què me'n dius?

Albert B. i R. ha dit...

Buff! Sí que s'ha d'aanr en compte! Part de culpa en té el desconeixement d'alguna gent, que ple que "han sentit" prenen coses sense haver estat recomanades per ningú. I després sorgeixen tots els problemes.

Laia ha dit...

Ostres, el suc de pomelo! Doncs res, que a mi tampoc em va :P

És sorprenent, perquè d'una infusió feta amb herbes medicinals encara t'ho pdries esperar, o si més no hi cauries, però del pomelo...!! Però no és estrany ben mirat, molts medicaments han estat trobats en extractes de plantes o microorganismes que estan per tot arrreu...

Dan, volia fer-te una consulta. He de fer un seminari de fisiologia vegetal, i sé que un cop vas fer un post molt maco sobre una planta que era gegant, o alguna cosa així... L'he buscat pel bloc però no el trobo :-S Que em podries passar l'enllaç si no et sap greu?? ^^ Moltes gràcies!!

Dan ha dit...

Julia. Ei! Que tu compares arrencar amb tallar. Si l'arrenques torna a començar pel principi, que es més primet. Però si el talles, seguirà creixent exactament igual que estava i això es per la part baixa, que és més gruixut. Es com esporgar una planta o sembrarla de nou.
(Però no surt més fort que abans de tallar)

Albert. Realment, mai se sap per on poden aparèixer els prpblemes. Es com la vida mateixa.

laia. El pomelo és un gran inhibidor del Cytocrom p450!
Una planta gegant? Noia, potser era el de les flors gegants?
http://centpeus.blogspot.com/2009/12/flors-per-no-regalar.html

Júlia ha dit...

No, Dan!
Si em depilo amb cera, ja poden passar mesos, que els pèls mai assoliran el diàmetre dels pèls tallats amb gillette!

Per cert... va tot bé? Com és que no actualitzes? :(

xènia ha dit...

hOLA dAN! fa dies que no actualitzes, espero que estiguis bé!

fins aviat! xènia.