divendres, de febrer 19, 2010

Brevas i figaflors

“No caerá esa breva!”. Aquesta és una expressió castellana ben típica i que no se si té un equivalent en català. En tot cas, l’he feta servir prou vegades com per no pensar-hi massa, fins que un dia algú va fer un comentari sobre les “brevas”. I aleshores me n’adono, una vegada més, que no se exactament que coi és una breva. Ni quin interès podem tenir a que caigui.

De manera que cerco la informació, en aquest cas va ser senzillament preguntant-ho, i descobreixo que la breva és, ni més ni menys, que un tipus de figa. I aquí comencen les sorpreses. Jo pensava que la figuera feia un fruit, que és la figa, i para de comptar. Les figues són un dels fruits que més m’agraden, (fins i tot en amanida) i que associo a la caloreta de l’estiu. També és un clàssic dels jocs de paraules amb doble sentit, però poca cosa més relacionava amb les figues. Per cert, no pas les “brevas”.

Però quan comences a estirar un fil mai saps el que trobaràs, i estirar el fil de les figues ha esdevingut un no parar de trobar coses insospitades. És el preu de viure a ciutat, que perds una bona part de la cultura de la terra.

Per començar, la traducció al català de “breva”. Resulta que és una altre paraula que també feia servir moltes vegades i que, de nou, no tenia clar el que era. Una breva és una figaflor. De vegades he sentit dir despectivament d’algú que es un figaflor en referència a una persona sense caràcter, sense esma. Tot plegat és un bon exemple de com de particulars són les dites i les frase fetes i de com de difícil pots ser buscar una traducció. No s’entendria si en castellà diem que “este tipo es una breva” ni tampoc en català “no caurà aquesta figaflor”.

En tot cas, la pregunta és, per quin motiu la figuera fa dos tongades de fruits? Les figaflors al juny i les figues als voltants de setembre. Doncs en realitat, les figaflors són figues que han aparegut massa tard a l’arbre, a finals de tardor. Quan això passa, resten en repòs i no acaben de madurar fins la primavera següent, quan les condicions ja son bones. Aquest retràs i aquest temps de més a l’arbre fa que les quantitats de sucre i d’altres compostos siguin diferents de les que tenen les figues.

Però encara més. Si mirem una figa, o una figaflor, el que veiem és la pell fosca de la superfície i la massa carnosa de color vermellós, amb les llavors a l’interior. O al menys, això és el que creiem veure, perque la realitat tampoc és aquesta. Estrictament, una figa és el que s’anomena una infructescència. Una agrupació de molts fruits, provinents, naturalment, de moltes flors que creixen tan agrupats que acaben per formar una estructura compacte. Allò que ens sembla que són les llavors, en realitat són els fruits de la figuera. I la figa és una agrupació de molts fruits. Un detall botànic que no té més importància a l’hora de menjar-les, però que fa gràcia.

I finalment, amb les pobres figueres (Ficus carica) han aconseguit una mena de transsexualitat a base de conrear-les. Inicialment era un arbre monoic. Això vol dir que en un sol arbre hi ha tant flors masculines com flors femenines. En canvi, les figueres conreades són plantes dioiques. Hi ha figueres mascles i figueres femelles. Aleshores, per fecundar les plantes femelles es posen branques amb flors mascles sobre les branques amb flors femelles. Amb això s’aconsegueix que alguns insectes passin de les unes a les altres i les fecunden.

La figuera és un dels arbres més típics de la Mediterrània. Adaptat a les sequeres, fins i tot les agraeix. Com menys pluja, més dolces seran les figues. Només cal vigilar de no passar-se i matar l’arbre per falta de reg. En realitat es considera un arbre agraït perquè necessita molt poques atencions. Simplement recollir les figues o les figaflors quan toca i poca cosa més. L'únic inconvenient de l'arbre és que el làtex de les seves fulles és irritant i cal anar-hi amb compte.

En realitat, quan veig una casa de pagès hi ha dos arbres que em fan sentir be. Un és la olivera, potser per la sensació d’arrelament, d’ancianitat, que transmet. I l’altre, normalment arraconat a un costat de l’hort on resta sense que li facin gaire cas és, sens dubte, la figuera.

20 comentaris :

Francesc Mompó ha dit...

Al País Valencià, a la figaflor li diem bacora -probablement siga un arabisme. Hi ha una dita que fa: A sant Joan, bacores i a sant Pere les millores.
Salut i Terra

Frannia ha dit...

Com a bona figuera que som, ja que aquest és el meu segon llinatge, t'he de dir que el món de les figueres és fascinant. Crec que existeixen més de 100 tipus o varietats. Jo ara mateix només en record alguns: coll de dama, coll de dama blanca, figaflor, de la Senyora...A mi també em resulta un arbre preciós, principalment per l'aroma que desprèn quan va carregat de fruit.
Abraçada!

xes:sex ha dit...

Estimat centpeus,
un equivalent a la dita espanyola és "No plourà d'aquest tro".
Una besada,
x.

Carquinyol ha dit...

goita tu que bé... si fins ara coneixiem l'arbre del bé i el mal ara coneixem l'abre del "ara, això no toca" amb funció de "pause" incorporada !!

Alepsi ha dit...

Uhm... figues!!! M'encanta la olor, com diu la Frannia, de l'arbre quan va tot carregat... em recorda tant a l'estiu, a les vacances, a la casa del camp dels meus tiets, a estar-me banyant a la piscina... siusplau que arribi ja la calooooooooor!!!!

[Carquinyol... realment ets molt friki... xDDD]

Joan Ayats ha dit...

A mi les figues m'agraden seques.

Salut!

Carquinyol ha dit...

alepsi: :P

Rita ha dit...

M'encanten les figues! És cert això que dius que una casa amb figuera és com un estar a casa, dóna estabilitat... Podria ser també perquè a casa els avis n'hi havia una, no sé...

Clidice ha dit...

llevar-se d'horeta al matí, quan encara fresqueja, i amb una llesca de pa anar sota la figuera, obrir-ne una de les més madures i sucar-la al pa, com si fos tomàquet ... ai! quins esmorzars!

I en una casa com cal hi ha d'haver una figuera, una olivera, un llorer i un xiprer :)

Agnès S. ha dit...

A mí m'agrada collir-les i menjar-les, però un cop a taula, perden tot l'encant, aleshores han de ser seques, acompanyades d'ametlles torrades i si pot ser una copa de moscatell o vi-ranci.

Per cert, m'he espantat quan dius: "quan comences a estirar un fil,..." de la figa? Si fós un noi, jo no ho faria! :-)

Agnès S. ha dit...

Tinc entès que a cada tros de terra, només es permet una figuera, i si pot ser, apartada del conreu, (molts cops és a tocar de "la caseta" )doncs amb les seves extenssíssimes arrels que busquen l'aigua com sigui, perjudicarien altres arbres.

Vicent ha dit...

Hi ha alguna dita que parla de caure un bac d'un figuera. Les branques no són fortes, són febles i un bac de figuera esdevé una caiguda amb perill.

Laia ha dit...

Quina gràcia! Així es veu una mica més clar l'origen d'aquestes frases fetes! Ser un figaflor voldria dir que no tens esma (igual que els fruits, que no maduren quan els hi toca) i "no caerá esa breva", que tal i com tu has dit, aquests fruits immadurs no cauen pas i resten a l'arbre fins la tmeporada següent.... Seria una cosa així??

Oh, acabo de lligar caps, què divertit! M'ha agradat!

Iris Gual ha dit...

A més, la figuera deu ser una inversió a llarg termini perquè hi ha una dita que diu que "qui planta la figuera no en menja el fruit"

XeXu ha dit...

Ciència i llengua, magnífic! La veritat és que m'ha resultat molt interessant aquest post, en especial per això de les dites i la diferència entre figues i figaflors. Amb els amics solem traduir algunes dites castellanes al català, amb coneixement de que no ho fem bé, però és per la conya. Solíem dir que no caurà aquesta figa verda, i ara podré explicar-los que ho hem de dir de manera diferent. Encara que també m'agrada aquesta que han dit de 'no plourà aquest tro', me l'apunto!

zel ha dit...

Em fas venir ganes de menjar-ne, m'agraden molt!

Joana ha dit...

Les arrels si creix molt, pot portar problemes a les cases, perque aixeca el terra. En moltes estacions de la Renfe a la línia de Lleida a la Pobla hi ha figueres i al llarg de tota la línia magraners. Em sembla recordar que em van dir que el làtex de les figues anava bé per curar les berrugues, però no estic segura.

Cosespetites ha dit...

A l'estiu, quan erem petits i sense gens de coneixement, a les tres del capvespre anavem a passejar en bicicleta; què haguéssim fet sense l'obra de les figueres per descansar i recuperar les forces? Doncs haguéssim agafat una insolació.

Molt bon post, i molt mediterrani.

Panerot ha dit...

Efectivament, Francesc, "bacora", és un arabisme (http://dcvb.iecat.net/default.asp).

Molt bo, el post. Una de les coses que sempre m'ha semblat curiosa, de les figueres, és el génere al qual pertanyen (Ficus). La "nostra" figuera (encara que vingui de l'Àsia, ja és nostra de ple dret) és un arbre ben modest: sembla increïble que comparteixi gèner amb aquells monstres dels jardins botànics o dels boscos equatorials.

Una altra curiositat de les figues és que, segons em diu sovint el meu pare, a Eivissa alimentaven els porcs pràcticament només a base de figues. Hi ha algun eivissenc que m'ho pugui corroborar?. Encara es fa?

Antoni del Río ha dit...

A la dita castellana, "breva" significa 'bomba'. Durant la Guerra Civil Espanyola hom anomenava "brevas" els projectils d'artilleria, sobretot quan xiulaven a mesura que s'acostaven al punt d'impacte. A la vida civil durant i després de la guerra, la dita "no caerá esa breva" va començar sent apotropaica: s'hi volia dir, contra una predicció pessimista, "no ens passarà pas això", "no tindrem pas aquesta desgràcia". Avui el sentit de la frase s'ha capgirat totalment, i ara vol dir "no tindrem aquesta sort" davant l'expressió d'una visió optimista. Gràcies xes:sex per haver estat l'únic(a) comentador(a) que ha aportat alguna cosa més que moltes lletres i poc suc.