La fe és cega, però TANT?

No m'ho podia creure! Mirava i remirava i NO M'HO PUC CREURE!!! Com pot haver-hi gent tant ximple!! Ho sento. No voldria ser ofensiu. Les creences de tothom cal respetar-les, ja ho se. Però en nom de cap creença es poden justificar les ximpleries. En fi, millor m'ho prenc rient i us ho explico.
Tot va començar amb el post de l'altre dia sobre l'efecte de les pregàries en els fecundacions in vitro. Vaig comentar al final que encara hi havia pàgines que feien servir aquell estudi fraudulent com a mostra de la "demostraciò científica de l'existència de Deu". Bé, potser els que van penjar aquella pàgina no saben quin va ser el final de la história, o potser és una pàgina que no actualitzen gaire... Però quan vaig mirar-la de nou, per assegurar-me que el link funcionava, vaig veure, quasi de reüll, el seguent article que feien servir com a demostració. I... jo el coneixia aquell article, ja l'havia llegit abans... I era una BROMA!!
Veureu: Diuen que els científics son una gent molt seriosa, però la realitat és que son persones normals i corrents. Tembé menjen, volen guanyar calers, n'hi ha de malparits i de "trepas", n'hi ha que lliguen molt i altres que no es menjen un "rosco" i, contra pronostic, també tenen sentit de l'humor. I una proba d'aixo és la revista British Medical Journal. En aquesta revista, l'últim número de cada any és tot de broma. Es publiquen investigacions absurdes, imaginàries i divertides però en forma d'articles seriosos. Un dia us les comentaré, perque son bones: L'efecte antioxidant dels Martinis si es preparen com agrada a James Bond; El percentatge de paraulotes que diuen els cirurgians segons la gravetat de la operació; Quina es la forma que adopta el penis quan està dins la vagina estudiat per resonància magnética nuclear; etc. Doncs bé. Un d'aquests articles (aquí) és el que posen com a demostració científica de Deu.
Però haurien d'haver-ho notat!

Es un (suposat) estudi retrospectiu sobre 3393 pacients que van dividir en dos grups. Els que gaudien de pregàries per la seva ràpida curació i els que no. El (pretés) resultat es que les pregàries aconsegueixen reduïr el número de dies que van passar els pacients amb infeccions a l'hospital. La clau de la broma (i si es llegeix l'article es ben evident d'entrada) és que l'estudi afirma ser RETROSPECTIU. Que vol dir això? Doncs que van fer les pregàries DESPRÈS que els pacients es curessin!!. L'any 2000 van resar perque uns pacients hospitalitzats (i curats) els anys 1990-1996 es curessin més de pressa i, oh sorpresa! les pregaries havien funcionat. L'autor conclou que les pregaries funcionen fins i tot desprès de la hospitalització, que tenen una relació cost-efectivitat excel.lent i que segurament no tenen efectes adversos.

D'acord: L'article sembla de veritat..., la revista existeix..., d'entrada et pots confondre. Però si te'l llegeixes t'adones que es una broma. Suposo que no se'l van llegir, o que com que afirmava exactament el que volien sentir, s'ho van empassar tot.

I és que quan et diuen allò que vols sentir, sempre va be desconfiar una mica i llegir les coses dues vegades amb esperit crític.

Mentre escric això torno a mirar-m'ho i, ben mirat, no crec que sigui un error. En la pàgina en questiò posa que la conclusió de l'article és:

"Remote, retroactive intercessory prayer said for a group is associated with a shorter stay in hospital and shorter duration of fever in patients with a bloodstream infection and should be considered for use in clinical practice."

Però el que realment diu l'article és lleugerament diferent:

"Remote, retroactive intercessory prayer said for a group is associated with a shorter stay in hospital and shorter duration of fever in patients with a bloodstream infection, even when the intervention is performed 4-10 years after the infection".

Si em permeteu, considero sospitòs que hagin cambiat justament la frase del final.

Invasora verda

Normalment, quan fem neteja, llensem coses per la pica i, inmediatament, ens n'oblidem. Ah! Però alló que marxa canonandes avall no desapareix, i de vegades torna multiplicat, i per molt!
Això es el que els va passar als encarregats de fer una netega d'aquaris al Museu Oceanogràfic de Mónaco. Cap allà el 1984 van abocar al mar les restes del que havien netejat. Aigua bruta, restes de sorra, excrements de peixos... i algunes algues mig mortes. Entre aquestes hi havia alguns branquillons d'una espècie tropical, molt bonica, anomenada Caulerpa taxifolia. En principi no hi havia cap problema. Era un alga tropical, acostumada a aigues calentes i menys salades que les de la Mediterrània. Havia de sobreviure molt poc temps.

Però als aquaris es fan servir productes per netejar, llum ultraviolada per esterilitzar, no hi ha massa depredadors... i, segurament per tot plegat, l'alga que va sortir per les canonades del museu havia patit una mutació. La resta d'algues abocades van morir de seguida, però la mutant va resistir el fred i la salinitat. De fet creixia amb tota comoditat en aquell ambient. I dos detalls més van acavar d'enllestir el quadre. L'alga fabrica unes toxines que fan que molt pocs animals se la puguin menjar... i a la Mediterrània no n'hi ha cap d'aquests. I a més és reprodueix per estolons. Un trosset d'alga es trenca, la corrent se l'emporta i allà on toca terra crea una altre colònia. Poc després, ja no creix res més que Caulerpas per aquella zona.

Un petit monstre vegetal, vaja!

Al 1984 es va detectar la primera colonia de Caulerpa a prop de la canonada del Museu. Feia poc més d'un metre quadrat. Però no la van eliminar. Llàstima, perquè al 2001 ja hi havien més de 30.000 metres quadrats de praderes submarines de Caulerpa per les costes de França, Espanya, Itàlia, Croàcia i Tuníssia. I és que, a més, a alliberar les toxines a l'aigua, elimina les altres algues i la resta d'essers vius. Adeu a les praderes de Posidonia (que es l'alga típica de les nostres costes, i la llar de molts peixos i invertebrats)

I que es podia fer per eliminar-la? (Vull dir quan, finalment algú es va decidir a fer alguna cosa). Bé doncs, arrancar-la es massa car, lent i poc efectiu. També han probat de congelar-la, o matar-la amb clor (això ha funcionat en algún lloc, però es molt bèstia), i finalment es van plantegar la lluita biológica. Si al Carib hi ha depredadors de l'alga, portem-ne i alliberem-los al Mediterrani. Aixi es menjaran les algues i Santes Pasques. De fet hi ha uns cucs marins, molt bufons, que se la menjen. Però, segur que això fora una bona idea? Ja tenim problemes amb una espècie invasora. Qui sap que pot passar amb els cucs forasters. A més, en menjar-se l'alga fa que es trenqui a trossets i potser encara en facilitaria la dispersió. Per tant, la idea dels cucs (Lobiger Serraldifacii es diu) s'ha quedat en algun experiment aïllat i poc més.

De moment l'alga segueix expandint-se. De manera que si la veieu, no l'arranqueu i doneu avís (Aquí).

I recordeu que el que s'en va per la pica, no sempre desapareix per sempre!

L'efecte de les pregàries, o quina barra tenen alguns

A la literatura científica hi ha exemples de tota mena d'estudis. Però de tant en tant en troves algun que et deixa bocavadat. I bocavadat em vaig quedar en llegir el títol d'un article que assegurava demostrar que les pregàries augmentaven el percentatge d'èxit de les fecundacions in vitro (L'article aquí). Primer vaig pensar que era una broma, però la revista, el Journal of Reproductive Medicine és seriosa, i els autors eren de la Universitat de Columbia, de manera que vaig llegir l'article... i vaig flipar. Es tractava d'una broma? Un frau? O realment era un article seriós? Desprès de tot de vegades m'he quedat amb el dubte de si em prenien el pel en un article científic (com el que describia un embaràs per via oral).

Per veure si les pregàries feien alguna cosa, els autors havien disenyat un sistema en que les dones que anaven a una clinica de Korea per sometres a fecundacio in vitro s'assignaven a un de dos grups: Les que gaudirien de pregàries i les que no. Tot seguit hi havia un grup que pregava per l'èxit de la fecundació... però que resaven des de Canadà, Austràlia o els Estats Units. Desprès un segon grup resava perquè les pregàries del primer grup tinguessin èxit i finalment un tercer grup pregava ... perque totes les pregàries de tots els grups tinguessin èxit! (El perquè de un sistema tant complicat no l'aclareixen en l'article. I evidentment, les dones ni tant sols savien que algú estava pregant per elles.)

Els resultats: En el grup de NO pregàries la taxa de fecundació va ser del 26%. En el grup de SI pregàries va ser del 50%. Gairebé el doble!!

Però potser no està tant clar. No n'hi ha prou amb que algú afirmi, i publiqui, que ha trobat alguna cosa. El sistema de la ciència demana que altres grups puguin reproduïr els resultats. I a més els treball ha de ser impecable. Com deia algú "resultats extraordinaris requereixen proves extraordinaries". Quan es va furgar una mica van començar a passar coses estranyes. Dels tres autors, un d'ells, el Dr. Lobo, va desdir-se i va afirmar que ell no havia participat en aquell treball i que tant sols havia ajudat en el procés editorial. L'altre, el Dr. Cha, va deixar la universitat i no respón a preguntes referents al treball. I el tercer, el Dr. Wirth? Aquest va resultar ser un doctor en parapsicologia que actualment es a la presó per una serie de fraus.

De manera que sembla que no era una broma, però tampoc un treball honest. Ah! Però això es igual. Encara apareix en molts llocs com un exemple de la "demostració científica de l'existència de Deu" (aquí un).

Qué diferencia una pedra d'una roca?

Els humans tenim una tendéncia innata per organitzar les coses en classificacions estanques. Ens fascinen les categories i les classificacions. Això és molt útil per comprendre el mon que ens envolta. Dividim els èssers vius en cinc regnes, cada regne en classes, famílies, géneres i espécies. I desprès seguim amb subespecies, races i varietats. I es que la realitat és tant complexa que sense posar una mica d’ordre no podriem abordar cap mena de estudi.
Però tot i que útils, de vegades hi ha problemes. Podem classificar les coses, però la naturalesa no sempre hi colabora. Les fronteres que tenim delimitades en la nostra ment, no sempre son clares i definides en el mon real. De fet, rarament ho son. I fa uns anys que en tenim un exemple ben clar en el tema dels planetes.
En principi no sembla que parlar de un planeta sigui una cosa poc definida. Tots, de petits, vàrem aprendre la llista de planetes del sistema solar, començant per Mercuri i acabant en Plutó. I justament és en aquest darrer on hi ha el problema. Perque, potser, Plutó no es mereix ser considerat un planeta. En principi un planeta es un cos celeste, prou gran, que orbita al voltant de una estrella. Si orbités al voltant de un altre planeta parlariem de satél.lit. Sembla fàcil. Així doncs, quin és el problema?
El principal es la indefinició de “prou gran”. Plutó és petit. Molt petit. Segons alguns astrónoms es massa petit per ser considerat un planeta i seria poc més que un asteroid molt gran. Ah! Però Plutó te un satél.lit, Caront i semblaria que el fet de tenir un satél.lit li pot conferir l’estatus de planeta al petit Plutó. Però de nou hi ha problemes. En general els satél.lits sont molt més petits que els planetes, però en aquest cas Caront és, en proporció a Plutó, molt gran. Massa gran per alguns. Quasi semblen dos planetets girant l’un al voltant de l’altre que en orbitar sempre es mostren l’un a l’altre la mateixa cara. Com dos nens girant agafats de les mans.
I ara es van descobrint altres objectes similars per allà lluny, als confins del nostre sistema solar. És l’anomenat cinturó de Kuiper, fet per centenars de petis cossos celests orbitant al voltant del Sol. Potser Plutó no és un planeta sinò, simplement el mes grand dels objectes Kuiper. I per acabar d’embolicar-ho, ara li han descobert dues petites llunes més a Plutó. Per ser tant petit està molt ben acompanyat! Potser serà cert que la mida no ho es tot!
Ja veurem com acaba tot. Per mi el poden deixar com a planeta sobretot perque em costaria cambiar la cançoneta de la llista dels planetes i acabar-la en Neptú. Em faltaria alguna cosa. I és que, a més d’agradar-nos les classificacions, també som animals de costums.

Anuncis

Es fascinant la capacitat que tenen els publicistes per embolicar la troca i fer que "quasi res" sembli "molt". Els seus recursos de vegades son molt evidents: Per anunciar un cotxe, es posa en un anunci un cotxe i una noia espectacular. Per anunciar una colonia, es posa en un anunci una colonia i una noia espectacular. Per anunciar el que sigui, es posa el que sigui i una noia espectacular. Be! excepte per les joguines i els detergents.

Però hi ha un altre recurs si es tracta de menjars o de "coses" pel cos (cremes per la pell, pel cabell i coses aixi) i és donar-hi un toc pseudocientífic. Segurament no us podeu imaginar la de vegades que em van arribar a preguntar fa uns anys "Que és això del Bífidus?" I la resposta "I jo que se" no semblava servir gaire. Al final, es clar, vaig haver de consultar-ho. Però ara, quan dic que simplement es el tipus de bacteria amb que fan el iogurth tampoc queden satisfet. Sembla que tothom n'esperi més ja que, a sobre, es "actiu" (I això si que no se que vol dir, ho prometo). Després de tot el iogurth es fa amb bacteris de diferents soques. Aquests simplement han posat el nom de la soca i ja sembla una altre cosa. Com fa uns anys, hi havia un dentrifici amb "fluor MFP". Oooooohhhh! Que deu ser el "fluor MFP"? Alguna cosa a mig camí de la alta tecnologia i l'alquímia? Doncs no. Eren les sigles de "monofluor fosfat". Com molts altres dentrificis. Però quedava be, oi? També m'encanta l'aigua mineral "amb propietats diuretiques". Deu meu! Si l'aigua no te propietats diuretiques (això ès: que afavoreix la formació de orina), que pot tenir-ne? Desprès hi ha la nutrició-i-salud: Anunciar el contingut en vitamines, oligoelements o acids grassos omega 3. En realitat, quina necessitat tenim de dosis extra d'àcids grassos omega 3? Doncs a no ser que facis una dieta molt, però molt, estranya, doncs cap ni una. A més, quantes persones recorden que son exactament els omega 3 i en que es diferencien dels omega 4? Igual que les vitamines (un clàssic de les que ja en parlaré un altre dia) . Pero sembla que menjant això ens trobarem millor, oi? I els de la publicitat prou que ho saben.

Però de vegades sels veu el llautó. A principis del segle XX, quan tot just s'acabava de descobrir la radioactivitat, encara no es coneixien be les característiques d'aquella energia i no s'associava, com ara, a mutacions, càncer i toxicitat. De fet es considerava una bona cosa. Si és una font d'energia, perfecte, com més en prengui millor, més energia tindrem. Per això les aigues minerals anunciaven la quantitat de radioactivitat que emetien, com un valor afegit a la marca d'aigua. De fet, el valor era absolutament irrellevant, similar a la radioactivitat minima que hi ha a l'aire o les pedres o la nostra pell. Si tens un aparell prou sensible, alguna cosa mesuraràs, però els seus efectes son nuls. Ah! Però desprès es va descobrir que la radioactivitat en grans quantitats era dolenta i l'associació va pasar de ser una font d'energia (bona), a una causa de càncer (dolenta). Mal rotllo! Es per això que ja no anuncien a les etiquetes la radioactivitat que emet l'aigua.

Ai! la goteta!

Ahir vaig parlar dels premis Ig Nobel, però no vaig dir res de l’Ig Nobel de física. I és un dels meus preferits, perque fa cert el refrany que diu que la paciència és la mare de la ciència. Els guanyadors son de la Universitat de Queensland, Australia per l’anomenat "The Pitch Drop Experiment," es a dir: l’experiment de la gota de brea. La idea era demostrar que les coses no son com semblen a primera vista, i que allò que aparentment es sòlid, potser és fluid. Per això, van agafar un bloc de brea (aquella pasta negra que serveix per posar a les juntures dels vaixells i impermeabilitzar-los), la van escalfar fins que es va fondre, la pasta la van posar dins un embut i van deixar que es refredés i tornés sòlida. Sòlida? Segur?. Per comprovar-ho, van posar un vas sota l’embut i van esperar a veure si queia alguna gota de brea. I si!! Tot i que aparentment era un bloc sòlid, van caure gotes de brea, de manera que el bloc era, en realitat, líquid. Tot i que la seva viscositat era extremadament alta.
Ah! Però hi ha un detall que no he dit: Fins ara han caigut 8 gotes... i l’experiment va començar el 1927!!. Es a dir, una gota cada 8-9 anys! De fet, per deixar que la brea es solidifiqués dins l’embut ja van esperar 3 anys. Això és paciència, i la resta son collonades!
Hi ha un parell d’anècdotes més afegides. La velocitat de caiguda de les gotes ha canviat en els darrers anys. Des que van posar aire condicionat a la Universitat la cosa s’ha alentit una mica més. I fins ara ningú ha vist caure la gota. Malgrat que ara ja hi ha una webcam que permet fer el seguiment de l’experiment (una feina avorrida com poques si algú vol fer-ho), quan va caure la darrera gota, la Llei de Murphy va actuar i l’ordinador que controla la webcam s’havia penjat. Potser a la propera gota, que ja esta formada i s’espera que caigui cap el 2008-2009 hi haurà mes sort.
L’experiment en realitat és un desastre: No està controlada la temperatura ambient, ni la composició exacta de la brea, ni hi ha prou gotes per fer l’estadística, ni... Però al menys ha fet famosa la Universitat de Queensland.

Agradarà Star Wars a les llagostes?

Fa poc es van concedir els premis Nobel d'aquest any. Però, tot i que sempre és interessant saber quines recerques han obtingut aquest guardó, fa anys que em fa més gràcia saber qui son els que han guanyat els premis "Ig Nobel". Aquests els concedeixen uns paios molt divertits de la Universitat de Harvard, als estudis que facin riure mes (per no dir als mes ximples, tot i que alguns ho son). Per exemple, aquest any ha guanyat el Ig Nobel de medicina un tipus que ha patentat els neuticles, uns "testicles postissos per a gossos castrats" (prometo que es cert! podeu comprobar-ho aqui). Es veu que n'hi ha que pateixen per si el gos castrat es deprimeix. El Ig nobel de química ha sigut per estudiar una questió científica importantíssima: Dins del xarop la gent neda més de pressa o més lentament? (També ho prometo i també teniu la comprovació aqui). Però n'hi ha dos que m'han encantat. El de física, que ja en parlaré un altre dia, i el de la pau. Aquest es sobre la "Monitorització electrica de cél.lules del cervell de les llagostes mentre veuen escenes seleccionades de la película Star Wars". Un cop mes, la proba aquí.

Però encara que sembli estúpid, n'hi ha que tenen raó de ser. Aquest de les llagostes i Star Wars fa riure d'entrada, però no es una ximpleria. L'estudi vol comprendre com responen les neurones conectades amb el sistema visual enfront de objectes que s'apropen. El cervell ha de distingir si un objecte passa de costat o s'apropa cap a tu. Però com estudiar-ho? Doncs en un sistema més sencill que el cervell dels mamífers. Per exemple un insecte (una llagosta). I com fer que miri alguna cosa que s'apropa? Doncs una nau espacial de Star Wars es tant útil com qualsevol altre cosa.

A més de interessant pel que ens aporti sobre el funcionament de una part del cervell, l'estudi l'enfoquen per fabricar robots que sápiguen evitar objectes que s'apropen. (I per evitar-los, el primer es poder-los reconèixer).

Qui diu que els científics no son uns catxondos?

Kokopelli

Aquest estiu vaig llegir-me la trilogia de Marte rojo, Marte verde i Marte azul. Com els títols suggereixen, es una novel.la sobre una hipotética colonització i terraformació del planeta Mart. La veritat es que em van agradar bastant tot i que soc molt perepunyetes amb les novel.les de ciencia-ficció. Però en una d'elles (Mart blau crec) s'hi descriu una imatge que vaig trobar absolutament suggerent. Uns dels protagonistes van volant pel planeta i quan es dirigeixen al lloc d'aterratge, a la pista els colons hi han pintat un Kokopelli de mida gegant. Pels qui no coneixeu el Kokopelli, es tracta d'una figura d'un flautista que apareix en pintures indígenes prehistóriques d'América (Un símbol de fertilitat?). El ninotet te gracia i s'ha convertit en una mena d'icona.
Però la imatge d'un símbol primitiu originari de les planúries del Colorado, dibuixat de nou en una altre planúria d'un altre planeta la trobo genial. Si algún dia s'arriva a colonitzar un altre mon, no sols hi aniran les naus i els astronautes (cosmonautes?, taikonautes?) sinò també tot el bagatge cultural que arrossegem. I això inclou totes les fílies i les fóbies que cada cultura te incorporades.
Vist com està el mon, no crec que es pugui ser massa optimista i em temo que en una hipotética colonització, no trigarien a trobar excuses per seguir odiant-se els que ja ho fan aquí a la Terra. Aviat decidirien que determinats indrets son "sagrats" i que ningu mes pot passar-hi. I també em pregunto com s'ho faran en algunes religions, amb uns rituals molt concrets , per adaptar-se a l'espai. Com trobar la direcció a la Meca pels musulmans o quan comença el sabath pels jueus. Pels que no pertanyen a aquestes religions potser no te importància, però per alguns pot ser un problema seriós que caldrà resoldre.
Tant de bo tot es limités a pintar kokopellis.

El futbol i l'estructura mental

0-3!!!

No soc massa futbolero, pero un Barça-Real Madrid és una altre cosa. Ahir es va jugar el Real Madrid-Barça i els culers vàrem tocar el cel. No sols pel resultat, sinò per com es va aconseguir. Un Barça jugant quasi a la perfecció contra un Madrid dels pitjors que recordem. Tant abismal va ser la diferencia que fins i tot l'aficiò del Madrid va acabar aplaudint el gold d'en Ronaldinho. I aquest fet el destaquen tots els diaris avui.

Això m'ha fet pensar en la manera com interpretem el mon, i com de diferent es si ho fem individualment o en comunitat. Tothom que conec pot perfectament veure quan una jugada es brillant, encara que la faci un jugador del Madrid i ens marqui un gol. Pero enmig de la multitud, és molt estrany que es reconeguin els mérits de l'altre. Per això es sorprenent, per inhabitual, (i no hauria de ser-ho) l'actitud dels seguidors del Madrid ahir. Una actitud que els honora.

I per extensió, es interessant la manera que tenim de interpretar la realitat. El recentement desaparegut Stephen Jay Gould opinava que un dels avantpasats evolutius dels mamifers devia ser un animal el sistema nerviós del qual actuava segons un patró binari. Això vol dir que prenia decisions del tipus "Còrrer o quedar-se quiet" "menjar o dormir" "atacar o fugir". Segurament perdre temps en matisos podia representar que se'l menjessin, per tant el sistema mental es va simplificar al màxim. I en els humans, uns quant milions d'anys despres encara tenim restes d'aquest esquema en el disseny del cervell . Les coses son blanques o negres, hi ha els bons i els dolents, els nostres i els altres, el que serveix i el que cal abandonar, el modern i l'antic. Ja sabem que no es així, que el mon, la vida, es plena de grisos i matisos. Però, tot i saber-ho, ens sentim moltíssim més cómodes en un mon de idees sencilles i duals. Prou que se n'aprofiten els polítics i els publicistes d'això!

Però viure en un mon amb tota una inmensa gamma de grisos, de matisos i de diferents punts de vista es molt mes ric que la simple monocromia que ens volen fer empassar moltes vegades. Es pot ser del Madrid i admirar un gol del Barça (I a l'inrevés, es clar!). No tots els que volen l'estatut son "vampirs-insolidaris-terroristes-mala gent". No tots els inmigrans son lladres, pero tampoc tots els inmigrans son bona gent victimas de les injusticies socials. En tot hi ha de tot. I totes les generalitzacions son errònies per principi.

Però no hi podem fer gran cosa. El poder de simplificar es molt gran i ens fa sentir molt cómodes. De manera que aplaudiré l'actitud de l'aficiò del Madrid (i desitjarè que al Nou Camp sigui semblant)... i tot seguit me n'aniré a celebrar amb eufòria la històrica victoria dels "meus" contra l'"enemic de sempre", i brindant amb cava català, com Deu mana.

Hem evolucionat?

He llegit que en George Bush opina que caldria ensenyar a les escoles la teoria de la evolució en igualtat de condicions a la teoria del "disseny inteligent". Aixo vol dir ensenyar que cal interpretar el que diu la Biblia literalment, que no hi ha evolució, que la terra te uns 6000 anys i que si no hi ha dinosaures es perque no hi cavien dins l'arca i es van ofegar. (De l'arca de Noe ja en parlaré un altre dia, que te molta conya)
Aquesta es una discusio que s'arrossega als Estats Units (molt menys a Europa) des que en Darwin va publicar l'"Origen de les Especies". Sembla que la idea de tenir avantpassats peluts i lletgos no agrada gaire a alguns. Deu ser aixo, perque la teoria de Newton tampoc està en consonancia amb algun paràgref de la Biblia i malgrat tot no la critiquen gaire. I no cal dir la teoria quàntica o la relativitat, que mira que son estranyes! Però quan es toca el tema evolució, salten les espurnes dels creacionistes.
I el divertit es la manera que tenen de criticar la teoria de l'evolució. Diuen que es impossible que per atzar aparegés una cosa tant complexa i ben adaptada com un ull o un ala per no dir un esser humà. Per tant, conclouen, la teoria de la evolució es incorrecta i sols ens queda la literalitat de la Bíblia.
Doncs mira: tenen raó quan diuen que per atzar es impossible que surti un ull o un ala. Però la teoria de la evolució no preten que les coses van passar així! Justament parla d'evolució. Començant per coses molt sencilles (una simple celula que respon a la llum) i anar incorporant complexitat pas a pas (les celules s'agrupen en un costat del cos..., s'invaginen..., apareixen membranes protectores..., musculs per enfocar..., etc) Això es la evolució, i no la caricatura que ells diuen i que desprès rebutjen.
Ah! I de teories de evolució n'hi ha hagut varies. Si algun dia la de Darwin es demostra incorrecta, es podrà modificar o fer-ne una altre. Hi ha mes opcions a la interpretació literal de la Bíblia, un texte pensat per ser una guia sobre la moral, l'ética i coses així, i no pas sobre la geologia o la zoologia.
De totes maneres, segueixo pensant que el problema es que no els agrada tenir un avantpassat lleig, sense ulls blaus ni el cavell rosset.

Dietes menjagreixos?

Avui he sentit parlar de una dieta a base de "alimentos que adelgazan" ja que tenen "calorías negativas" i per tant “queman más calorías que las que suministran al organismo. Mientras más se consumen, más grasas queman. Estos alimentos con calorías negativas se transforman en energía y no en grasa”.

Fantàstic. D'entrada, el concepte de calories negatives es, simplement, una ximpleria. I, en realitat tots els aliments es converteixen en energia a més d'una mica de "restes" i si sobra un xic, en greix. Però això sembla que no cal esmentar-lo. I segur que hi haurà qui s'ho creurà. Comprarà la dieta, se la cruspirà uns dies i després assegurarà que s'ha aprimat! Potser després matisarà que no, que no s'ha aprimat gaire... però que coneix un amic que si que es va aprimar!

Quina mania amb les dietes! Tant fàcil que es fer uns pocs números! Si mengem un kilet de menjar al dia (incloent esmorçar, dinar, sopar i pica picas), vol dir que menjem 365 kg de menjar a l'any. Mes de tres tones en deu anys!! Aixo es el que entra per la boca. I, malgrat tot, en deu anys tampoc ens varia tant el pes. Per tant, les dietes han de ser ben poc efectives per aprimar.

Caldrà buscar un altre sistema.

Però tant se val. Tothom coneix algú que amb la dieta de ...... va perdre un grapat de kilos.