El mosquit tigre

Cada vegada són més freqüents les notícies sobre espècies invasores que arriben a les postres latituds per quedar-s’hi com a convidats no desitjats. Normalment aprofiten els medis de transport humans per arribar fins aquí, i la manca de depredadors fa que proliferin sense problemes. A més, darrerament s’ha afegit un altre fenomen que incrementa aquests intercanvis. Es tracta de l’escalfament global, que fa que indrets on abans no podien viure determinades espècies, actualment es van convertint en acollidors per espècies foranes.

I un dels nous convidats per les nostres latituds ha resultat ser particularment molest. És un insecte originari de l’Àsia que s’està fent famós: el mosquit tigre (Aedes albopictus). Un nom que resulta evident quan s’observen les ratlles clares i fosques que tenen a l’abdomen.

De moment el principal problema és que la seva picada és molt dolorosa. Diuen que similar a la dels tàbacs, que no està malament. I com que poden picar a través de la roba, doncs el que abans eren vespres tranquils al jardí ara poden ser una llauna insofrible si tenim aquests mosquitets volant per allà. A sobre, piquen a qualsevol hora del dia i no únicament al capvespre, com els nostres civilitzats mosquits de tota la vida.

Com en la resta d’espècies de mosquits, els que fan les picades són les femelles. Els mascles s’alimenten de nèctar de les flors. I l’hàbitat on proliferen és senzill: qualsevol indret on trobin una mica d’aigua. Allà hi dipositen els ous, que en pocs dies donen lloc a una nova generació de mosquits. I són uns ous molt resistents! Poden sobreviure uns quants mesos sense aigua, en estat latent.

El més curiós és que no són gaire viatjers. Aquests mosquits no van més enllà d’uns pocs centenars de metres del toll d’aigua. De manera que si en detectem, caldrà buscar el lloc on han dipositat les larves per evitar que segueixin proliferant. Aquest indret no estarà gaire lluny.

Però tot i ser tant sedentaris, estan colonitzant Europa i Amèrica. I per això han comptat amb la inestimable ajuda dels humans. Concretament, en el cas d’Europa, dels pneumàtics dels cotxes! Resulta que molts pneumàtics es fabriquen a països asiàtics i es transporten fins Europa per fer el muntatge. Si plou, dins els pneumàtics acostuma a quedar retinguda una certa quantitat d’aigua que resta allà molt de temps, ja que els pneumàtics són impermeables. Doncs de vegades, dins els pneumàtics hi quedava una mica d’aigua, i era dins aquesta aigua que hi havia les larves dels mosquits tigre!

Als Estats Units van arribar per una via diferent. Allà van viatjar amb el transport d’un tipus de bambú que es comercialitzava amb uns recipients amb aigua. El medi de transport va ser diferent, però el resultat idèntic.

El que més pot amoïnar en un futur és que poden ser transmissors de malalties. A l’Àsia transmeten el denge, el virus del Nil i la febre groga. En realitat no són ells els causants de la malaltia. Tant sols ajuden a escampar-la. Com que aquí no les tenim, doncs els mosquits no escampen res. Però tenen la capacitat de fer-ho, i això sempre és un risc.

Aquests deuen ser els danys colaterals de la globalització. La globalització biològica, és clar.