El relámpago de Catatumbo

Al món hi ha grapats de llocs curiosos i interessants. Més enllà dels grans punts turístics que tots coneixem, pots anar descobrint zones que valdria la pena visitar per diferents particularitats naturals. I això m’acaba de passar amb un fenomen que té lloc a un indret de Veneçuela i que he d’apuntar a la llista de llocs que voldria visitar. Es tracta de la desembocadura del riu Catatumbo, al costat del llac de Maracaibo, on es dona el fenomen conegut com “El rayo (o el relámpago) de Catatumbo”.

En aquell racó del món es produeixen una mena de tempestes elèctriques molt particulars. Primer per la freqüència: 170 dies l’any, és a dir, aproximadament un de cada dos dies. També per la intensitat ja que des del vespre fins la matinada, unes set hores, es produeix de promig un llampec cada dos segons. Però sobretot per la sensació angoixant que ha de fer una tempesta d’aquestes característiques que té lloc en total silenci, perquè es veu que aquells llamps no van acompanyats de trons!

En realitat son llampecs i no llamps, perquè les descàrregues tenen lloc entre núvols i no entre el núvol i el terra. De manera que el nom correcte és “El relámpago de Catatumbo”, però tant se val. A l’hora de posar noms es busca més que siguin llampants (i mai millor dit) que correctes i precisos, per tant, és pot trobar tant el rayo com el relámpago.

I tot i que l’explicació física del fenomen encara està en discussió, sembla que està relacionada amb la combinació d’algunes peculiaritats geològiques. L’orografia del territori fa que vents provinents dels Andes topin amb una serralada i es generin zones de baixes pressions just a sobre d’una gran zona pantanosa a la desembocadura del riu Catatumbo. Allà hi ha grans afloraments de metà per causa de la descomposició de la matèria orgànica dels pantans. I aquest metà, que ascendeix fàcilment fins els núvols perquè és més lleuger que l’aire, s’ionitza i afavoreix aquest tipus de descàrregues.

Un cap en capes altes, el metà formaria petits cristalls que es polaritzen i generen un gradient elèctric. En resum, com si es formés un fluorescent gegant. I el silenci s’explica perquè les descàrregues tenen lloc a molta altura i el soroll és absorbit pel mateix núvol. Això també fa que, a diferència de les tempestes normals, aquests llampecs siguin visibles des de lluny, però no des de sota mateix del núvol. La descàrrega es genera a la part de dalt del núvol i no pas per sota.

Naturalment volen aprofitar aquest fenomen per promocionar el turisme, però la manera com ho fan té la seva gràcia. Volen que el “Relámpago de Catatumbo” sigui declarat patrimoni natural de la humanitat perquè és el principal regenerador individual d’ozó de la Terra.

I és que durant les descàrregues elèctriques, l’oxigen de l’aire es pot transformar en ozó, i com que allà, de descàrregues en fan més que a cap altre indret del món...

Segurament és una mica exagerat, perquè els llamps sols contribueixen en un 10% a la formació de l’ozó de la Terra, i els de Catatumbo són una fracció minúscula del total de llamps que cauen cada segon al planeta. Però la iniciativa és, si més no, imaginativa.

De totes maneres, una certa protecció si que requeriria, perquè sembla que el fenomen va perdent intensitat mica a mica. Segurament, amb l’agricultura va disminuint la superfície dels pantans, ja que l’aigua la canalitzen pels regadius. Menys pantans vol dir menys metà i menys “Relámpago”.

Hauran de vigilar, perquè sinó pot arribar un dia en que el llamp que apareix a l’escut de l’estat deixarà de tenir sentit.