El terror dels mars medievals

De vegades determinats fets històrics són un regal pels arqueòlegs. I un d’aquests fets va passar cap al segle XI al nord de Dinamarca. Per algun motiu, els víkings que habitaven la zona propera al que ara és la ciutat de Roskilde van decidir bloquejar el fiord per evitar atacs provinents del mar. I per aconseguir un bloqueig ràpid, el que van fer va ser enfonsar cinc vaixells a l’entrada del fiord.

Gairebé mil anys més tard, aquells vaixells es van poder recuperar i van ser un tresor d’informació sobre les característiques dels drakkars, els famosos vaixells víkings, però també els knarr, que eren uns vaixells que feien servir per comerciar i també altres vaixells de pesca.

Ara hi ha un museu a Roskilde dedicat en exclusiva a aquelles cinc naus. I una de les coses interessants és la història de com els van rescatar. Com que l’indret era poc fons van posar unes tanques al voltant i van treure l’aigua fins que va quedar com un forat a l’aigua amb els vaixells sortint de dins el fang.

El problema era que en quedar exposats a l’aire, desprès de nou segles a l’aigua, la fusta es desfeia, per tant van posar aspersors que mantenien l’indret humit mentre injectaven resines sintètiques a les fustes per tal de preservar-la. Tot plegat molt espectacular.

Finalment van portar-los al museu i els van reconstruir tant com van poder.

És impressionant observar aquelles restes i pensar que en allò els víkings van voltar per tot el món conegut i fins i tot van arribar a les costes de Nord-Amèrica. Perquè aquells vaixells són molt estrets, aparentment molt poca cosa i segur que molt poc habitables.

Una raça molt dura la dels víkings. Però havien de ser-ho si pensem que en un vaixell de 30 metres d’eslora i poc més de 3 metres d’ample hi embarcaven fins a 80 guerrers. I no una estoneta, sinó molts dies!

Però els dràkkars eren una meravella de la tècnica naval per aquell temps. De fet, van ser el que va permetre als víkings imposar-se sobre les altres nacions. Disposaven d’un arma, el seu vaixell, molt superior a la resta d’exèrcits. No és perquè si que l’anomenaven amb la paraula “drac”. Cal dir, però que la paraula dràkkar és islandesa. Els víkings feien servir les paraules knörr o snekar per referir-se als vaixells.

Fa gràcia descobrir algunes coses d’aquell poble. Per exemple, la imatge que en tenim, dels guerrers amb unes banyes al casc (recordeu Vicki el víking?), doncs simplement és falsa. Els guerrers si que portaven cascos, però sense cap ornament. I ben pensat és lògic. Quin idiota aniria a la batalla amb un casc que es pot enganxar per tot arreu i que oferiria als enemics un indret per on agafar-te i fer-te caure?

L’origen de les banyes està en els dibuixos que feien els monjos medievals. Els víkings eren el terror d’aquella època. Les seves incursions eren letals, salvatges, despietades. I per simbolitzar com de dolents eren, els dibuixaven amb banyes com els dimonis. Era un fet simbòlic que amb els anys es va incorporar a l’imaginari i finalment es va donar per real.

I és curiós, perquè finalment no van ser vençuts, simplement van canviar l’actitud. Mica a mica es van anar assentant, es van anar cristianitzant, van anar-se tornant comerciants i un bon dia desapareixen de la història sense més escarafalls. Bé, naturalment van continuar existint a Escandinàvia i ara els seus descendents són la viva imatge del que pot donar de si la cultura i la civilització. Res a veure amb la imatge demoníaca dels seus avantpassats.

Però encara avui, la imatge d’un dràkkar m’impressiona. Les seves línies esveltes i tota la llegenda que l’envolta em transporten a una de les èpoques més èpiques de la humanitat.