Potser que ens hi posem

En pocs dies s’acumulen les males notícies pel medi ambient. En realitat no son novetats, tant sols es confirma allò que ja sabem, encara que alguns s’entestin en negar les evidències.

D’una banda, es va fer públic l’informe encarregat per les autoritats britàniques i que advertia de l’impacte ambiental i econòmic de l’escalfament global que està provocant l’activitat humana al nostre planeta. Poc desprès es va conèixer una investigació que alerta sobre la desaparició de les espècies marines en menys de 50 anys. La causa és, naturalment, la sobreexplotació dels mars. Finalment l’Organització Meteorològica Mundial acaba d’informar que els nivells atmosfèrics de gasos hivernacle han arribat a un nou rècord.

De vegades donen ganes de cridar: “Ep! Que els científics ja han fet la seva feina! Ja estem tots avisats i sabem el que ens ve al damunt! Ara toca a la societat fer alguna cosa!!

Però el cas és que fer, el que es diu fer, no es fa gaire res.

Per exemple, Espanya es va allunyant progressivament del compliment dels protocols de Kioto. I no passa res. La majoria de nosaltres ens indignem durant una estona, però prendre mesures per estalviar energia? Per generar menys gasos contaminants? Per mantenir un medi ambient net? Sobre el paper tots hi estem disposats, però a l’hora de la veritat, aquestes mesures costen un esforç o diners. I per petit que sigui l’esforç o la despesa, resulta molt més ràpid dir-se que total no servirà de res, que els polítics ja faran alguna cosa o que els científics ja trobaran la manera de solventar-ho.

Doncs, aquesta vegada no. Som com nens malcriats que viuen per sobre de les seves capacitats i incapaços d’anar al lavabo si no és en cotxe. Que per no avorrir-nos construïm pistes amb neu artificial a ran de mar i, a sobre, en mega-complexos en zones amb dèficit d’aigua. Que no dubtem en fer desaparèixer zones verdes per tal de poder construir més xalets.

Oh, si!, quan ho fan els altres ens indignem, però si xalet és el nostre xalet, sempre tenim un motiu per justificar-ho. El nostre dret a l’oci és sagrat, que per això treballem tot l’any. I ja que podem pagar-ho, doncs gastem tota l’aigua que calgui i posarem l’aire condicionat a deu graus durant l’estiu i la calefacció a trenta graus durant l’hivern.

Doncs això ja no s’aguanta gaire més. Cal fer alguna cosa i el que sigui costarà diners. No en abstracte, sinó diners de la nostra butxaca. Millor anar-se fent a la idea, perquè com més triguem a començar, més car ens sortirà.

Als estats Units ja han tingut el Katrina i uns quants huracans més. La factura que paguen pels seus efectes és real i la causa és l’activitat humana. Aquí al Mediterrani no tenim huracans, però tindrem llevantades cada vegada més fortes per tardor i sequeres més extremes a l’estiu. Tot això costarà molts calers, que haurem de pagar en forma d’impostos o de la pròpia butxaca quan ens toqui directament. Desprès li donarem la culpa al govern o a la mala sort, però part de la responsabilitat és nostre, per limitar-nos a esperar que algú faci alguna cosa mentre nosaltres no fem res.

Desprès de tot, tampoc és tant difícil. Si es pensa una mica com reduir el consum energètic d’una casa, de seguida t’adones que n’hi ha mil maneres. Per exemple usar bombetes de baix consum. Si, si, sabeu de que parlo i es venen a la mateixa botiga que les normals, però certament son més cares. A la llarga sortiran més econòmiques, però qui pensa a llarg termini? O potser fer servir el transport públic. Però és clar, és incòmode i no em deixa exactament on vull anar. A més, hauria de caminar una mica! Impensable. Millor m’engreixo i desprès ja em gastaré els calers al gimnàs o fent règim.

Certament les coses som més complicades i caldrà replantejar moltes activitats. Això també costarà diners. Perquè no és pot dir simplement: aquesta empresa contamina, per tant la tanquem. Hi ha famílies que depenen d’aquestes activitats i cal oferir altres sortides laborals. De nou, més diners i més esforços.

I tot això és molt difícil. A la propaganda de la pel·lícula de l’Al Gore “Una verdad incómoda” ho descriu molt clarament: “És difícil fer entendre a algú alguna cosa, quan el seu salari depèn de que no ho entengui”.

Tot plegat és com si en un edifici sonessin les alarmés d’incendi, però ningú fes res per sortir ni per apagar el foc. Doncs sembla que aquesta vegada si que hi ha motiu d’alarma. És complicat i requereix esforços, però potser que ens comencem a moure. Tant a nivell global com individual. No fer res serà molt pitjor.