Un escut imprescindible

Tots tenim clar que la Terra és un indret fantàstic on viure. La vida disposa de tot el necessari per desenvolupar-se. Molt aigua, temperatures no massa extremes, una atmosfera amb una composició gasosa ben determinada… i la magnetosfera! un escut protector invisible que ens defensa de les letals radiacions solars.

No hi pensem gairebé mai, però sense aquesta coberta protectora, la Terra estaria escombrada pel vent solar, un flux de partícules ionitzades d’alta energia que segurament podrien acabar amb la majoria de formes de vida terrestre.

Però afortunadament la Terra és comporta com un imant gegant. Això fa que es creïn corrents magnètiques que van d’una banda a l’altre dels pols i que envolten tot el planeta. Quan les partícules carregades provinents del Sol arriben, topen amb aquest camp magnètic i són desviades de manera que no arriben a la superfície. Aleshores acaben envoltant la Terra i formant uns anells de radiació que es van descobrir quan van llençar els primers satèl·lits artificials. Ara aquests anells s’anomenen cinturons de Van Allen, en honor al seu descobridor.

Les partícules que venen del Sol es poden intuir a prop dels pols, quan generen les aurores boreals (les del Pol nord) i australs (les del sud). Aquelles llums màgiques es generen quan els electrons provinents del Sol i desviats per la magnetosfera arriben als pols i xoquen amb àtoms de nitrogen i oxigen. Això fa que els àtoms alliberin energia que podem veure en forma de lluminositat al cel.

Tant sols de tant en tant, quan tenen lloc les tempestes solars, la magnetosfera es deforma per la pressió del vent solar, i aleshores en podem adonar del que ens estem estalviant. Un bon exemple el van tenir al 1859, quan es va produir un dels fenòmens de màxima activitat solar. Fins i tot la magnetosfera es va veure deformada, tant que les aurores boreals es podien observar en indrets tant poc habituals com Roma o Hawaii. Qualsevol cosa que funciones amb electricitat es va veure afectada. Per exemple, sembla que els cables telegràfics es van arribar a tallar espontàniament de manera que donaven lloc a incendis.

La sort va ser que la societat encara depenia poc d’aquestes tecnologies. Si passés una cosa semblant avui, quedarien afectats els sistemes de navegació, els telèfons mòbils, internet, els satèl·lits artificials...

I en realitat no hauríem de dir “si passés...” sinó més aviat “quan passi de nou...” perquè l’activitat solar té cicles de màxims i mínims amb major o menor intensitat. De manera que segur que tornaran a succeir episodis semblants. I és que el fet de viure a l’era tecnològica no fa que aquesta mena de fenòmens naturals desapareixin. En canvi, si que ens fa molt més vulnerables. En tot cas, el proper màxim d'activitat solar està previst pel 2011.

Però de moment seguim protegits de les radiacions pel camp magnètic del nostre planeta. Aquest serà un altre dels problemes a resoldre per colonitzar Mart. Allà la magnetosfera és molt feble i gairebé no protegeix.

La vida és un fenomen sorprenent, tossut i insistent, però també compta amb aliats inesperats que li ofereixen un mantell protector. En aquest cas un mantell magnètic, invisible però igualment efectiu.