Un exèrcit particular

Els animals han desenvolupat un sistema fantàstic per lluitar contra les infeccions. Ens defensa de tot allò que intenta colonitzar el nostre organisme i gràcies a ell podem viure en un món ple de microorganismes. En realitat ens defensa també de partícules microscòpiques que podem inhalar i fins i tot actua enfront de productes artificials. Però això va generar una pregunta que va tenir intrigats als investigadors durant molt de temps. Com s’ho fa el sistema immunitari per diferenciar les nostres cèl·lules d‘allò que no pertany al nostre cos?

La pregunta es formulava en els termes: Com diferencia el cos allò que és propi, d’allò que és aliè?

Perquè això és el que fa el sistema immunitari. Simplement reconeix el nostre cos, la nostra identitat, i ataca a tota la resta. Per això els trasplantaments d’òrgans generen rebuig. El sistema detecta cèl·lules que no son “pròpies” i per tant mobilitza tot un sistema per atacar i destruir. Un sistema molt eficient, molt específic i durant força temps, molt misteriós.

Una de les eines principals del sistema immunitari son els anticossos. Unes proteïnes que s’uneixen a allò que cal eliminar. El fet de tenir anticossos enganxats és com un senyal pels limfòcits, que es posen molt agressius i destrueixen i es cruspeixen tot el que tingui els anticossos units.

La gràcia és que els anticossos son força específics. Tenen forma de “Y” i per l’extrem obert actuen com una clau que reconeix un pany. La forma i les càrregues elèctriques fan que es puguin unir o no. Han d’encaixar a la superfície del bacteri o la partícula contra la que actuen. De manera que el problema que calia comprendre era: com pot ser que el cos faci anticossos contra pràcticament tot, excepte les nostres cèl·lules? Si fins i tot podem fer anticossos contra substàncies artificials que no existien a la natura!

De fet, el descobrir com funciona tot plegat va ser mereixedor del premi Nobel l’any 1960. En realitat el cos el que fa durant el desenvolupament embrionari és fabricar centenars de milions de cèl·lules generadores d’anticossos. Cada cèl·lula fa un tipus d’anticòs diferent i una mica a l’atzar. Al final tenim anticossos que reconeixen virtualment qualsevol estructura física.

El problema aleshores és que també hi ha anticossos que atacarien les nostres cèl·lules. Però durant l’etapa fetal, qualsevol cèl·lula que faci anticossos i que reconegui alguna cosa, és eliminada. Com que el fetus està dins la mare sense contacte amb l’exterior, tot el que pugui reconèixer el sistema immunitari en aquest moment serà considerat “propi” i per tant es desactiva. Les cèl·lules que quedin seran les que reconeixen tot allò que es “aliè” i per tant, les conservem.

I, ja de grans, quan el nostre cos entra en contacte amb un bacteri o un virus, alguna cèl·lula hi ha que pot fer anticossos que reconeixen l’invasor. Aleshores comença a dividir-se i proliferar fins que tenim tota una població de limfòcits fabricant anticossos específicament contra el bacteri detectat. I tot el sistema immunitari es mobilitzarà per destruir la infecció.

A més, al final quedaran unes quantes cèl·lules anomenades “de memòria” que si hi hagués una segona infecció es posarien a créixer i fabricar anticossos molt més de pressa. Per això quan passem algunes malalties de petits, ja no ens afecten de grans. Estem immunitzats. Que vol dir que ja tenim aquestes cèl·lules de memòria llestes per actuar a la primera de canvi.

I per això les vacunes són tant útils. El que fem administrar el virus desactivat o bacteris morts o alguna cosa que no causi la malaltia, però que estimuli la producció de cèl·lules de memòria contra l’agent infecciós.

Normalment no hi pensem, però el sistema immunitari és el nostre exèrcit particular que diàriament està mobilitzant-se per defensar-nos de milers d’agressions microscòpiques. Sense ell, no podríem viure més enllà d’unes poques setmanes.