Un indret infernal

El seu nom sempre s’ha relacionat amb l’amor, per això costa d’entendre com li van posar el nom de Venus a un dels indrets més radicalment hostils a la vida de tot el Sistema Solar.

I a més, és un dels indrets que aplega més anècdotes, segurament perquè és un dels coneguts de fa més temps. De fet, gairebé totes les cultures antigues en fan referència a l’estel que acompanya al Sol i que es pot veure als matins o als capvespres.

I aquí ja van començar les errades. Els antics grecs creien que eren dos objectes diferents. Al del matí li deien Phosphorus i al del vespre Hesperus. Els maies també en fan referència a Venus, i de fet, tenien un dels cicles calendaris basat en les fases de Venus. Però això no té molt mèrit, perquè els maies tenien un calendari molt complex i amb molts tipus de cicles diferents. Això si, al menys era dels més exactes que s’han fet mai.

Un altre error va ser que durant un temps es va creure que tenia un satèl·lit. El van anomenar Neith. Diferents observadors van assegurar haver-lo vist, però ara ja sabem que estaven equivocats. Potser algun estel els va confondre.

Finalment un error etimològic generalitzat és referir-se als fets (o als hipotètics habitants) de Venus com venusians. Però la paraula correcta hauria de ser veneris o venèries. És clar, com que això també fa referència a les malalties de transmissió sexual, doncs no s’aplica al planeta, que quedaria lleig.

Però com deia al començament, Venus és un dels llocs que segurament costaran més de transformar en habitable. D’entrada té una atmosfera tremèndament densa. La pressió a la superfície és 90 vegades superior a la que tenim a la Terra. De manera que el primer que ens passaria si ens portessin allà és que quedaríem esclafats. Això sempre que resistíssim la calor. Com que l’atmosfera és de CO₂ principalment, l’efecte hivernacle és tremendo, exagerat. Això, junt amb la proximitat al Sol fa que la temperatura sigui sempre de més de 400 °C.

Venus és un bon exemple de com de potent pot ser un efecte hivernacle. La seva temperatura a la superfície és superior a la de Mercuri, que està molt més proper al Sol. De fet, Venus és l’objecte més calent del Sistema Solar. En això, potser el nom no va desencaminat.

Un altre detall que el fa particularment desagradable és que el seu període de rotació és molt lent. De fet, allà un dia dura més que un any, però la conseqüència és que al no girar el nucli del planeta, no es crea un camp magnètic al voltant que protegeixi de les inclements radiacions solars.

I finalment, si podéssim resistir la radiació, la calor i la pressió, sols ens faltaria anar amb compte amb el que respirem. Naturalment no té oxigen i principalment hi ha nitrogen i moltíssim CO₂, però alguns altres components li donen un toc de gràcia a l’atmosfera de Venus. Ara sabem que els núvols extremadament densos que cobreixen el cel estan fets de diòxid de sofre i d’àcid sulfúric. Allà si que deuen tenir un problema greu de pluja àcida!

És per culpa d’aquestes condicions que les missions que han anat a Venus han enviat informació, però durant poca estona, un parell d’hores i adéu! Els soviètics van ser els primers a arribar-hi, amb les sondes Venera als anys 70. Desprès també hi van anar els de la NASA, i finalment ara hi ha la sonda europea “Venus express”, que estarà orbitant Venus durant dos dies (dos dies de Venus, que són uns 500 dies terrestres!).

Encara queden moltes coses per saber d’aquest planeta, però una cosa és clara: Està al final de la llista de llocs habitables o de mons per terraformar.