Un món de titans

Quan es parla de vida fora de la Terra, de seguida es pensa en Mart. Allà és on hi ha els robots exploradors, allà és on es pretén enviar una missió tripulada i allà és on es planteja la possibilitat de colonitzar-ho per part dels humans.

Però en realitat hi ha altres indrets del sistema solar que també tenen probabilitats d’albergar vida i on els humans tindríem més facilitats per adaptar-nos i colonitzar-ho. I un dels més poc coneguts és Tità, un satèl·lit de Saturn.

El problema amb Tità és que té una atmosfera molt espessa. Per això, fins fa poc no en coneixíem gairebé res d’aquest mon. I, a sobre, algunes coses que creiem que sabíem eren errònies. Per exemple, la seva mida es va sobredimensionar durant molt temps, justament per l’atmosfera tant espessa que te. La superfície del satèl·lit estava uns centenars de quilòmetres per sota del que es pensava.

Per sort, les coses estan canviant, i ara hi ha una sonda, la Cassini-Huygens, explorant Saturn i Tità. La Cassini és la part que està orbitant, mentre que la Huygens es va separar i va descendir fins la superfície de Tità a finals del 2005. Un bon exemple de col·laboració: La Cassini és de la NASA, mentre que la Huygens és de l’ESA, l’agència espacial europea. El cas és que ara ja tenim imatges de la seva superfície, dades de la seva atmosfera i, com sempre, moltes respostes que han obert encara més preguntes.

Tità és més gran que el planeta Mercuri, i no cal dir-ho, que el planeta nan Plutó. Però el més interessant és la seva atmosfera. És una mica més densa que la de la Terra. I això pot ser genial, perquè, si ajuntem la densitat de l’atmosfera amb la poca gravetat..., hi ha qui calcula que a Tità els humans podríem volar simplement amb ales enganxades als braços!

Però, a més, l’atmosfera és interessant per la composició. Gairebé tot és nitrogen, però també hi ha metà i altres compostos com l’età, l’amoni, el cianhídric... I molts d’ells es creu que composaven l’atmosfera de la Terra primitiva. Son algunes de les peces a partir de les que es van formar la vida. L'obstacle és que no hi ha aigua líquida. Fa massa fred (180°C sota zero!). El problema que tenen els científics és explicar d’on prové el metà que hi ha allà. N’hi ha molt. Potser prou com per formar llacs de metà.

I el més interessant és que segurament seria més fàcil colonitzar Tità que no pas Mart. L’atmosfera de nitrogen ja la tindríem. A sobre, fa d’escut protector enfront les radiacions, cosa que no passa a altres indrets. Tant sols caldria afegir oxigen i fer desaparèixer uns quants gasos tòxics com el cianhídric. Molt bé, és una feina immensa, però a Mart encara ho serà més.

La llàstima és que l’atmosfera és tant densa que no permet veure gran cosa del cel. Quan la Huygens va descendir, no podia localitzar on era el Sol. L’únic que es veu és un cel de color taronja més o menys brillant i uniforme. Pensar que pots estar a la superfície de Tità, que allà a prop, cobrint el firmament hi ha el grandiós espectacle dels anells de Saturn i que no els pots veure, perquè els núvols ho tapen sempre, ha de ser molt frustrant!

De totes maneres, si algun dia llunyà aconsegueixen aclarir l’atmosfera, us podeu posar dempeus que el major centre turístic del sistema solar serà Tità. La imatge de Saturn i els seus anells creixent com un gegantesc arc de Sant Martí aparentment sòlid i ocupant bona part del cel visible deixarà en no-res la grandiositat del Gran Canyó del Colorado, les illes dels mars del sud o tot el que us passi pel cap.