Cabells

Un dels components del nostre cos que pot adoptar més varietat en formes, textures i colors és el cabell. N’hi ha de llargs, curts, arrissats, llisos, gairebé inexistents o angoixosament abundants... El cabell és un excel·lent exemple de com, amb la mateixa base biològica es poden aconseguir una immensa multitud de formes. I encara més si tenim en compte que la proteïna amb que està fet, la queratina, és la mateixa que dona lloc a la pell, a les ungles i les peüngles, les banyes de les cabres, les closques de les tortugues o les plomes dels ocells.

La queratina és una proteïna allargada, que té la particularitat d’agafar una forma enrotllada, con una escala de cargol. Aquesta estructura és històricament important, perquè va ser de les primeres que es va poder esclarir durant la primera meitat del segle XX. Per això la van anomenar hèlix alfa.

Aquestes fibres de queratina s’enrotllen unes al voltant d’altres, en grups de tres, que van fent microfibril·les, que alhora s’enrotllen amb altres i es van fent fibres cada vegada més grans, fins que al final tenim un cabell.

La gràcia està en la manera com s’uneixen entre si aquestes fibres i en com es manté la forma enrotllada de l’hèlix alfa. La fibra de queratina està feta d’aminoàcids, que tenen moltes característiques peculiars, i una d’elles és que es pot donar una atracció entre diferents aminoàcids. Són atraccions febles, bàsicament causades perquè uns tenen una part amb càrrega positiva i altres la tenen negativa. Aquesta mena d’unions es diuen “ponts d’hidrogen” i si es formen entre un aminoàcid de la cadena i un altre que es troba quatre aminoàcids més endavant, la fibra agafa la forma enrotllada.

Per fer-se una idea n’hi ha prou amb imaginar un collaret de perles posat de manera que cada perla toquin la perla de quatre posicions més endavant.

El que passa quan ens rentem el cap és que l’aigua es fica per entremig de la molècula i trenca aquestes unions de “pont d’hidrogen”. I com a conseqüència, la fibra que estava enrotllada en forma d’hèlix, passa a estar llisa. Com si agaféssim el collaret i l’estiréssim. La llargada augmentarà, i això és exactament el que passa amb el cabell mullat! Que s’allarga.

Però d’una manera temporal. Quan s’assequi, l’aigua anirà desapareixent i l’estructura inicial es recuperarà a mida que es refacin els ponts d’hidrogen que mantenen l’hèlix estable.

En el cas dels rínxols també depèn d’uns enllaços, però aquests són diferents, molt més forts. És diuen “Ponts disulfur”, perquè enganxen aminoàcids que tenen un àtom de sofre en la seva estructura. La queratina en té molts d’aquests aminoàcids. I per això el cabell fa una olor característica quan es crema. Una olor que també fan les ungles i tot el que té queratines. Per això en castellà es diu “Huele a cuerno quemado”.

Aquestes unions el que enganxen son les diferents fibres de queratina que donen lloc al cabell. Si tenim un pont disulfur cada deu aminoàcids no passa res, tenim un cabell llis. Però si en uns casos un extrem del pont és cada deu aminoàcids i l’altre és cada quinze, hi ha fibres que s’han de plegar, l’estructura resultant ja no serà llisa completament sinó que s’anirà girant, i aquest gir és el que al final dona lloc als rinxols.

De fet, per fer una permanent els que fan és afegir una substància que trenca els ponts disulfur, enrotllar el cabell de la forma que volem i desprès treure el producte perquè els ponts disulfur es refassin... però en la posició que hem forçat. I com que són uns enllaços prou forts, les permanents duren tant de temps.

Amb els cabells és com si la natura s’hagués comportat com una criatura jugant amb els collarets de perles de l’àvia a veure quantes formes pot fer que agafin si els plega d’una manera... o d’una altre... o n’ajunta uns quants... o els retorça... o...