El primer colorant

Els humans tenim una clara tendència a ser presumits. Ens agrada lluir d’una manera diferent que la resta i vestir-nos de maneres que destaquen. I en aquesta feina, l’us de robes de colors llampants que ens diferenciïn de la resta ha sigut una constant des dels temps històrics. Per això, la producció de colorants ha constituït un dels interessos de qualsevol cultura. Ja a l’antiga Creta, fa uns 4000 anys, es preparava a partir dels musclos un colorant natural anomenat “Porpra de Tir”, que donava molt prestigi social. Més que res perquè era molt car, ja que per obtenir un gram de colorant feien falta uns 9000 musclos!

Avui en dia ja se'n fan molts de colorants, però el primer es va aconseguir d’una manera ben curiosa. Sobretot perquè qui el va fabricar tenia una idea molt diferent del que volia obtenir.

Al segle XIX, un dels problemes de l’imperi britànic era la qüestió sanitària per les seves tropes d’ultramar. La malària feia estralls, i obtenir quinina per les seves tropes era car i no en tenien prou. En aquell temps, la quinina s’extreia de l’escorça del quino, un arbre de Sudamèrica. Per això, ho havia un gran interès en trobar la manera de sintetitzar-la en grans quantitats.

Doncs al 1856 un jove anomenat William Perkin va decidir intentar-ho. Amb 15 anys ja havia entrat al Real Col·legi de Química, i evidentment era un jove brillant i amb empenta. Per obtenir quinina se li va acudir agafar anilina i oxidar-la amb dicromat potàssic. Això ho va fer en un laboratori improvisat a casa seva i amb mètodes una mica barroers. El que va aconseguir va ser, com acostuma a passar en síntesi química, una pasterada negra i inservible. Ara bé, quan va intentar netejar amb alcohol els tubs on havia fet la reacció va observar que aconseguia un intens color malva (o porpra) que tenyia molt bé la seda i altres teixits. A sobre, resistia els rentats i no es feia malbé amb la llum.

De manera que el jove Perkin, amb tant sols 18 anys va abandonar la quinina i va patentar el primer colorant obtingut per síntesi química. Tot seguit va aconseguir diners, va fundar una empresa i es va fer milionari amb la fabricació del seu colorant malva (la malvaina). Va ser una feinada, però se’n va sortir amb un gran èxit. L’empenta final va ser quan la reina Victòria a Anglaterra i l’emperadriu Eugènia a França van lluir robes d'aquell color porpra. Poder vestir del mateix color que la realesa a preus asequibles va popularitzar el nou colorant de manera definitiva.

En Perkin va seguir fabricant nous colorants i es va retirar als 36 anys. Ja tenia prou diners i la competència amb la indústria química alemanya estava endurint-se molt. De totes maneres va seguir treballant en la síntesi química i encara va fer algun altre descobriment important. Per exemple, per sintetitzar àcids grassos insaturats es fa servir l’anomenada “reacció de Perkin”.

Però una de les grans contribucions de Perkin a la ciència va ser evidenciar que la recerca podia sortir dels laboratoris i de l’àmbit estrictament acadèmic per donar fruits aplicables al dia a dia de la indústria, del consumisme i de les finances. Vaja! Que amb la ciència un també es podia fer milionari.

En tot cas, no n’hi ha prou amb ser un científic brillant. També cal ser un economista perspicaç, un negociant astut, un venedor hàbil, tenir sort i treballar dur. Perkin va reunir totes aquestes característiques i se’n va sortir.

De manera que quan compreu un mocador o un vestit de color malva, recordeu que teniu a les mans el colorant que va donar lloc a la indústria química moderna.