dimecres, de novembre 14, 2007

Art i ciència i joc literari

La ciència i l’art són dos aspectes de la creativitat humana que sempre els he trobat curiosament allunyats l’un de l’altre. Hi ha excepcions, naturalment, però en general els artistes i els científics es miren els uns als altres com si fossin éssers d’altres planetes amb qui esporàdicament es pot coincidir.

Potser perquè al final, de tant repetir-ho tothom s’ha acabat per creure el tòpic que l’art apel·la als sentiments i la ciència a la raó. I alguna cosa de certa hi ha, però ningú ha dit que aquesta dedicació hagi de ser en exclusivitat. Per això em fa molta gràcia quan trobes amb físics que admiren l’elegància de la demostració d’alguna teoria, matemàtics que s’extasien amb la bellesa de la fórmula que anaven buscant o biòlegs bocabadats davant la hipnòtica simetria de la molècula del ADN.

Sentiments que de seguida neguen si els han de reconèixer en públic.

I també sorprèn topar en ocasions amb artistes que recorrin a la ciència com a font d’inspiració per les seves obres. Sobretot perquè els resultats els trobo fascinants. Quan a la bellesa del món que ens obre la ciència s’hi afegeix la interpretació de l’artista, els resultats poden ser magnífics.

Perles d’aquestes, per a mi inexplicablement escasses, se'n troben en ocasions. Per exemple, la imatge que he posat aquí al principi em va fascinar en el primer moment que la vaig veure en el blog (ara aturat) d’una artista de prop de Tarragona. D’entrada em van semblar únicament dos cromosomes, però en una mirada més atenta vaig adonar-me que tenien sexe. Un cromosoma X? Si el que determina el sexe és l’Y! Però els homes també tenim un X. Aleshores? Una manera excel·lent i estèticament genial de posar en una sola imatge allò que tenim de comú i allò que tenim de diferent homes i dones.

En la pintura, el que més destaca en explorar l’art com a font d’inspiració és, de ben segur, en Salvador Dalí. Ens poden parlar de la relativitat del temps durant hores, però aquells rellotges tous poden expressar el mateix sentiment d’angoixa en una sola imatge. I en altres de més explícites afegia la molècula d’ADN com a integrant del quadre, com ara “El gran masturbador en un paisatge surrealista amb ADN”.

Després hi ha la literatura. Potser és el punt on els encontres són més fluids. No sòls per tota la branca de la ciència ficció, amb el seu públic especialitzat. Cada vegada hi ha més novel·les que especulen al voltant dels reptes i les oportunitats que ofereix la ciència. D'altra banda, molts conceptes inicialment restringits a l’àmbit de la ciència es van introduint, ni que sigui com a metàfores, en contes i novel·les que en principi no tenen res a veure amb la ciència. Ara ja es poden trobar referències a dimensions alternatives, forats negres, clonació o cèl·lules mare en tota mena de textos literaris.

I per il·lustrar això, i de pas contribuir una mica a establir ponts entre la ciència i la literatura, aprofito per participar en la iniciativa que promou un altre blocaire, en Jesus Tibau i els seus “jocs literaris” que proposa cada dimecres des del seu blog “Tens un racó dalt del món”. Per celebrar que ja en porta 30 ha organitzat un joc especial amb la col·laboració d'una bona colla de blocs, incloent aquest.

L'objecte d'aquest 30è joc literari consisteix en trobar diversos fragments del llibre “Cròniques de la veritat oculta”, de Pere Calders, repartits per tots els blocs col·laboradors. El text que li correspon en aquest bloc és el següent:

"Si, per casualitat, cau en un forat negre i en surt per l’altre costat, probablement visqui tota la vida sense problemes, però estarà massa comprimit per sortir a conèixer noies."

Si voleu participar, trobareu les instruccions a "Tens un racó dalt del món", a partir d’avui 14 de novembre al matí, al post del seu bloc titulat “30è joc literari”. Hi ha regals que sorteja entre tots els participants!

Qui ho diu que no dóna joc el combinar l'art i la ciència?

11 comentaris :

Carquinyol ha dit...

A mi el que em fascina es poder trobar a la natura mateixa fantàstics dissenys que després podem trobar representats a multitud d'obres artístiques i que mai diríem que es poden trobar de forma aliena als humans.

Serà per culpa del Dissenyador Intel·ligent Suprem ??

;)

Lluna ha dit...

Ara no em deixa comentar... No sé si el comentari sortirà dos cops. He enviat un altre comentari fa un minutet on deia que a mi m'encanten alguns resultats que trobo del meu camp, i que els trobo molt macos i no tinc cap problema en reconèixer-ho públicament :-) És més, ho reconec i intento explicar-ne la bellesa a la resta de la gent... que normalment em pren per boja, rara, o que simplement no ho entenen. Però jo ho segueixo provant...

I molt bo, el fragment! M'agrada!

Anna ha dit...

El meu cap de grup sempre posa d'exemple algunes obres de Gaudí, com la barana de la Pedrera, que diu que és una mol·lècula d'ADN.

Salvador ha dit...

Molts científics, sobretot els més grans, han buscat la bellesa de les teories i de les fòrmules i sempre ho han reconegut públicament, com en física el gran Paul Dirac o el mateix Einstein. I ara acabo de recordar un professor que vaig tenir a la Facultat que s'extasiava davant d'una formulació, crec que era del principi de continuitat.

Dan ha dit...

carquinyol. No deu ser casualitat que les millors obres d'art estiguin molt properes a la natura. (El gran dissenyador suprem? No se si els que el defensen tenen una vena artística molt desenvolupada) :-D

lluna. La bellesa que es troba en el teu camp és de les mes curioses que hi ha. I per això deu ser que resulta difícil d'admirar

anna. Gaudi i ADN, conye, ara que ho dius, les obres d'en Gaudi són de les més orgàniques que hi ha

salvador. Això es una característica dels grans científics, com els que anomenes. però també recordo les empipades de molts matemàtics amb una demostració que es va fer fa pocs anys (no recordo de que era) feta a base de força bruta de computació i que la consideraven decebedora per ser "extremadament lletja".

Alasanid ha dit...

Art i ciència. Ja li va dir una vegada en Dirac a l'Oppenheimer.

Oppenheimer, per què escrius poesia? No puc veure com un home pot treballar a les fronteres de la física i escriure, alhora, poesia. Són termes contradictoris. En ciència pretens explicar coses que ningú ha vist abans, en paraules que tothom pot entendre. En poesia estàs destinat a dir... coses que tothom coneix amb paraules que ningú és capaç d'entendre.

matgala ha dit...

La demostració "extremadament lletja" era la del teorema dels quatre colors. I ja en fa uns quants, d'anys (és clar que tot és molt relatiu). Va ser el... 1976!

Dan ha dit...

alasanid. Molt bona la frase d'en Dirac!

matgala. Exacte! era el teorema dels 4 colors. Gràcies
Va ser al 1975? Joderrr com passa el temps)

Salvador ha dit...

És que una demostració feta a base de força bruta de computació es veu bastant lletja, més pel mètode que per la demostració en ella mateixa. Suposo que per molts problemes és l´única solució que tenim per ara, però no deixa de ser decebedor no poder-ho fer de manera més "analítica", dóna la impressió d'una mena de impotencia de la ciència. És una mica com aquests superordinadors que estan destrossant el joc d'escacs.

Dan ha dit...

salvador. sempre queda l'esperança que amb el temps aconsegueixin una altra demostració més "elegant".

matgala ha dit...

Sembla que la demostració més elegant existeix, és de fa uns anyets. L'autor és un tal Ashay Dharwadker (per què em recordarà a la guerra de les galàxies?). Pots mirar aquest enllaç, per exemple.