dilluns, de novembre 05, 2007

El fruit que no és un fruit

És freqüent que les paraules, que han de servir per comunicar-nos, de vegades ens portin a confusions. Això únicament és un reflex de la complexitat del món en que vivim, però de vegades algunes confusions, malgrat ser intranscendents, ens permeten fer descobertes curioses. Doncs això és el que em va passar quan vaig descobrir que el fruit de la maduixera, la maduixa, per a un botànic, no és pas un fruit.

Parlar de maduixes em transporta, quasi immediatament a un camí que acostumava a recórrer els estius de fa molts anys a prop de l’estació de tren de la Molina. L’indret on portava aquell camí era el de menys. L’important és que els costats estaven plens de maduixeres silvestres i que amb la meva germana podíem omplir uns pots fins a dalt de maduixes que al vespre menjaríem cobertes de sucre i amarades amb suc de taronja.

I tenia mèrit, perquè per cada maduixa que arribava al pot, n’hi havia dues que ens les cruspíem directament!

Potser sigui que em faig gran, però el sabor dolç, amb un puntet d’acidesa d’aquelles petites perles roges que el bosc ens oferia ja no l’he tornat a trobar. O potser sigui que les coses tenen millor sabor si tu mateix les has aconseguit, caminant ajupit per distingir el color vermell fosc, com més fosc millor, per entre les fulles verdes que sempre tapen les més madures.

I el que no resisteix la comparació són, sense cap dubte, els maduixots. Realment són molt més grans, més bonics, més lluents. Però tan bon punt els tinc a la boca, noto que el sabor no té res a veure. Alguna cosa s’ha perdut pel camí.

En realitat hi ha dos tipus de maduixeres. L'europea (Fragaria vesca), que podem trobar a les vores dels camins a partir dels mil metres d’altura, i la maduixera americana (Fragaria virginiana) originària dels Estats Units i Canadà. Cal anar amb una mica de compte amb els noms comuns, perquè a cada continent anomenen “maduixera silvestre” la seva pròpia. Cosa que, ben mirat, resulta perfectament natural.

De fet hi ha bastants més espècies de maduixeres silvestres i una d'interessant és la maduixera xilena (Fragaria chiloensis) que està molt relacionada amb la nord-americana. Se suposa que fa uns quants milers d’anys, alguns ocells migratoris la van introduir a Amèrica del Sud i va començar a diferenciar-se de les seves parentes del nord.

I els maduixots? Doncs són el resultat d’hibridar les dues maduixeres americanes. La virginiana, de sabor més agradable, amb la chiloensis, de mida més gran. I tot i que és un híbrid de dues espècies americanes, els primers maduixots (Fragaria x ananassa) van generar-se a Europa al segle XVII.

Però us deia que la maduixa (o el maduixot) no és estrictament un fruit. La realitat és que si les mireu atentament veureu tots els característics puntets que cobreixen la polpa vermella. Doncs bé. El fruit de la maduixera són aquells granets, que estan escampats sobre un receptacle (el tàlem) de color vermell. De manera que en realitat una maduixa és un grapat de petits fruits. A nosaltres ens pot semblar igual, però per a un botànic seria com considerar que un ram de roses és una flor individual.

De totes maneres, saber que no és un fruit sinó un “ram de fruits” no fa canviar el plaer gastronòmic que representen. I tot i que no diré pas que no a un plat de maduixots amb nata, insisteixo en que no es poden comparar al plaer que proporcionen les maduixes silvestres recent collides.

I encara millor si estan en un got de plàstic vell, mig esclafades les unes amb les altres, amb restes de branquillons i fulles i preferentment a l’hora baixa, quan el fred de la muntanya comença a fer-se notar.

6 comentaris :

Lluna ha dit...

:-)

Jo maduixes no, però pel camí de l'hort hi ha un munt de móres i... ja passo d'intentar collir-ne i guardar-les: móra que cullo, móra que em menjo :-)

Carquinyol ha dit...

Totalment d'acord, el sabor de les silvestres no té ni punt de comparació amb les maduixes i els maduixots que podem trobar a les tendes.

sants ha dit...

Com les madaixetes silvestres (o maduixes de bosc, que diem a casa, cap, això sense cap mena de dubte.. ésque no cal acompanyar-les amb res... el maduixot´ha de ser molt madur per a que me'l mengi tot sol.

Ara bé.. maduixetes de bosc dins un got amb vi dolç, ohhhhmmmm!!!!!! plaer de Déus!

Anna ha dit...

mm... ara m'has fet recordar una excursió d'aquest any, en què vam trobar una pila de maduixetes silvestres que van ser el postre perfecte pel dinar d'entrepans. I no em preocupa gens que siguin o no siguin fruit! l'únic que em preocupa és que siguin ben dolcetes i abundants...

Alasanid ha dit...

Tot i que ja he dinat no puc negar que no m'hagin entrat ganes de menjar-ne.

És ben cert el que dius, les que venen, normalment vénen del sud i per tant ja fa dies que són collides i a més a més les cullen quan encara no estan al millor moment.

Possiblement en el meu cas n'he menjat de molt bones car el Maresme és la terra dels maduixots, o si més no l'era fa unes 2 dècades...

PS: Un bon maduixot a l'igual que una bona maduixa silvestre pot esser boníssim/a.

èlsinor ha dit...

Tant hi fa, móres o maduixes, fruit o conjunt de fruits: cap a dins que se'n van!