dimarts, de novembre 06, 2007

El pou més profund

Ara, quan encara disposem dels últims préssecs frescos al mercat, és una bona època per fer-nos una idea de com és el nostre planeta. Sembla una ximpleria, però si mirem un préssec estem mirant un model a escala de la Terra. El pinyol seria el nucli i la part comestible seria el mantell. Finalment, la pell representaria l’escorça de la Terra. La gràcia d’aquest model és que ens permet fer-nos una idea del poc que hem aconseguit penetrar a l’interior del planeta. Encara no s’ha pogut arribar mai travessar del tot la pell d’aquest préssec gegantí.

És una llàstima, perquè la interfase entre l’escorça i el mantell (o entre la pell i la carn del préssec) sempre m’ha fet gràcia. Segurament és pel nom que té: Discontinuïtat de Mohorovicic, però que s’anomena “el Moho” i que es pronuncia “Mojo”, com la salsa canària. Òbviament el nom és en honor d’Andrija Mohorovicic, el científic croat que al 1908 va deduir l’existència d’aquesta discontinuïtat a partir de dades dels sismògrafs.

Parlem d’una discontinuïtat per indicar que la composició de les roques experimenta un canvi en aquell indret. L’escorça, que és la part on vivim està feta sobretot de basalts i granit, mentre que el mantell el formen roques ígnies que es coneixen com peridotites. Com que la composició i la densitat són diferents, les ondes generades pels terratrèmols es modifiquen en passar per allà, igual que un raig de llum es desvia en entrar a l’aigua.

Però les dades que tenen els geòlegs sobre l’interior del planeta sempre són indirectes. I el millor per conèixer algun indret és anar i mirar-ho de ben a prop. El problema és que en un préssec la pell sembla fina, però en el cas de la Terra ja parlem de foradar uns quants quilòmetres de roca. I això no és gens fàcil.

Fins ara, l’intent més aconseguit el van fer els antics soviètics, en el que va ser la “Perforació Superprofunda de Kola”. La idea era arribar fins al Moho per obtenir mostres, però no va poder ser. I això que tenen el rècord absolut de profunditat perforada. Van arribar fins als 12.262 metres de fondària, que no està gens malament. Però el Moho es troba a uns 35 quilòmetres de fondària, de manera que sols s’ha fet un terç del camí. I si pensem en tota la Terra, gairebé ni l'hem esgarrapat. Aquí hi ha una animació que ho descriu molt gràficament.

Potser seria millor fer la perforació des del fons del mar. Allà el Moho està únicament a uns vuit quilòmetres, però les complicacions de muntar una perforació d’aquestes característiques al fons del mar són formidables.

El cas és que quan els soviètics van anar perforant i van aconseguir als 12.000 metres de fondària van aturar la perforació per poder fer les celebracions com Deu mana. Aquesta aturada va fer que part del forat col·lapsés, de manera que van haver de reprendre la feina des dels 5.000 metres. Al final van aconseguir arribar a la cota, mai superada, dels -12.262 metres, però un imprevist va obligar a aturar la perforació l'any 1994.

El cas és que els càlculs ja preveien un augment gradual de la temperatura, i en aquell nivell esperaven treballar al voltant dels 100 °C. Però la realitat va ser que ja estaven al voltant dels 180 °C i de seguir així, al final la temperatura calculaven que rondaria els 300 °C. Massa elevada per treballar en condicions, de manera que allà es va quedar la perforació.

Pels amants de la Ciència Ficció té la seva gràcia, perquè en realitat, els treballs van incloure varies perforacions a partir d’un pou principal. I el nom del que va aconseguir el rècord és SG-3. Res a veure amb StarGate, però la coincidència sempre em fa somriure. No és una porta estel·lar, però és una porta a l’interior del planeta, que també té la seva gràcia.

12 comentaris :

Carquinyol ha dit...

Al llegir SG-3 ja s'ha disparat la meva vena friki !!

Però bé, tornem al principal... dius que els soviètics van arribar als 12000 metres? Quin endarreriment!! Diu la tradició que al Palau Reial Major de Barcelona hi havia un pou tan profund que podies veure l'altre extrem del món, encara que altres diuen que no van arribar puix va arribar un moment en que els paletes van arribar a l'infern i van fugir cames ajudeu-me.

Dan ha dit...

He he. De fet, corre el rumor que els soviètics van aconseguir gravacions dels crits de les ànimes que es cremaven a l'infern.
http://en.wikipedia.org/wiki/Well_to_hell_hoax

Anna ha dit...

no pronunciis la paraula stargate que ja no em concentro! ha estat el primer que he vist a l'obrir el centpeus, i he llegit el post volant buscant a què venia...

Alasanid ha dit...

Podria ser una mica perillós per la pell de qui hi hagi a la perforació penetrar en el mantell, no?

Sempre m'ha semblat fascinant la misèria de forat que som capaços de fer en comparació al diàmetre de la Terra.

sants ha dit...

Estic segur que amb la millonada que ens gastem en altres investigacions (per exemple l'espacial) es podrien construir robots que arribessin més endins (tal com s'han perfeccionat els robots aquàtics, tot i que no vull pas comprar-los, eh?). Ara bé, segurament no val tant la pena, o si?

sants ha dit...

comparar-los volia dir, obviament, no comprar-los (que tampoc ;))

èlsinor ha dit...

Puix als protagonistes de Viatge al centre de la terra, de Verne, no els costava tant d'arribar-hi!

Laia ha dit...

Això d'escorça-magma-nucli a mi sempre em recorda una cèl·lula! El nucli cel·lular, el citoplasma i la membrana citoplasmàtica... no? :P

Ui, jo que sempre tinc els peus freds potser hauria de baixar allà baix a veure si m'ambiento!

Dan ha dit...

anna. Començarem una altre discussió? Jack O'Neill o Daniel Jackson? :-D

alanasid. De moment es perfora a distància, però temps al temps.

sants. Hi ha algun projecte en aquest sentit. En plan sondes espacials, que baixin, recullin mostres i tornin. però tot està bastant verd encara.

èlsinor. Potser haurien d'haver fet la perforació aprofitant el forat del Schneffels

laia. Un altre bon exemple, si senyora! I pels peus. Dona, potser amb uns peücs millor, no?

Anna ha dit...

per suposat, Daniel Jackson! tot i que la gran discussió ara és: SG-1 o Altantis?

Anna ha dit...

ai, me n'havia oblidat: laia, aquí a Copenhaguen he fet el descobriment definitiu pels peus freds, un peücs de nòrdic!! com els edredons però pels peus, i amb puntets d'aquells rugosos a la sola per no relliscar.

Dan ha dit...

en això del Daniel Jackson estem d'acord plenament. Pel que fa a Atlantis o SG1... el cas es que no he vist Atlantis, i no puc opinar :-(