De la cèl·lula a la fàbrica.

Quan mirem una cèl·lula veiem un món en miniatura on tenen lloc infinitud de processos químics no gaire diferents dels que poden passar en qualsevol barreja d’elements. La diferència més important és que els éssers vius disposen de sistemes per coordinar totes aquestes reaccions de manera que tinguin lloc d’una manera harmònica i estructurada. Dins nostre, ara mateix estan reaccionant milers de milions de molècules que mantenen un grapat de paràmetres físics i químics justament en els nivells necessaris per mantenir-nos vius.

Això vol dir digerir el menjar, enviar senyals químics, controlar els nivells de sucres, de greixos, eliminar restes d’altres reaccions, eliminar radicals lliures, convertir la llum en energia o fabricar de nou components que es van gastant o que cal duplicar. Tot succeint alhora i sota un estricte control.

Però no és únicament l’ordre el que sorprèn. Un altre factor que ens distingeix de les barreges de reaccions químiques inespecífiques és la velocitat a que passen dins les nostres cèl·lules. Deixades a la mà de Deu, aquestes reaccions anirien molt més lentes. Però per fer-les anar al ritme accelerat que la vida necessita disposem d’uns sistemes d’acceleració. Són els enzims.

Els enzims són proteïnes (i algun àcid nucleic) que el que fan és ficar-se enmig d’una reacció química i fer que vagi molt més de pressa. Per fer-nos una idea, podem imaginar dos àtoms que han d’unir-se. Podem estar esperant hores a que per atzar s’apropin prou com per reaccionar. Però si posem una molècula molt gran (una proteïna) amb una càrrega elèctrica a la superfície que atregui als dos àtoms i que tingui una forma que faci que aquests àtoms es trobin a la superfície de l’enzim i un al costat de l’altre. Aleshores la reacció tindrà lloc de seguida.

La gràcia és que l’enzim no inventa res. No passa res que no hagués de passar. Simplement facilita que les coses vagin més de pressa.

I el nostre cos n’està ple d’enzims. Cada un amb una funció específica i definida. I el cas és que molts els coneixem tot i que les seves funcions siguin poc conegudes. Per exemple, un clàssic de les anàlisis són les transaminases. Es diuen així perquè són uns enzims que agafen un grup amino d’una molècula i el passen a una altra. I la gràcia de mesurar-les en sang és perquè són uns enzims que es troben dins les cèl·lules del fetge. Si apareixen a la sang és que les cèl·lules de fetge estan morint i alliberant el seu contingut. Per això indiquen problemes hepàtics.

Uns altres enzims interessants són els digestius. La majoria els fabrica el pàncrees i els allibera al budell quan mengem. S’encarreguen de degradar allò que hem menjat en fragments prou petits com per que les cèl·lules els puguin absorbir. N’hi ha com la tripsina, que trenquen proteïnes, altres, com la lipasa trenquen greixos i altres, com la amilasa s’encarreguen de digerir sucres.

Però si ho pensem un moment, aquestes funcions serien molt útils per moltes coses que fem a la vida quotidiana. Per això la indústria química se n’aprofita dels enzims i nosaltres també els fem servir en el dia a dia.

Per exemple, molts detergents contenen enzims per facilitar la desaparició de les taques de menjar. Una mica de tripsina acabarà amb les proteïnes enganxades a la roba. Igual passa amb els greixos. Una mica de lipasa facilita l'eliminació de les taques d’oli. Si mireu la composició dels detergents, en veureu d’enzims.

Si volem fer formatge s’afegeixen enzims per coagular la llet, però també hi ha enzims que serveixen per fer xocolata, galetes o moltíssims productes alimentaris.

I els pantalons texans envellits “a la pedra”, doncs no es fa a la pedra sinó que es deixa que un enzim s’encarregui d’envellir-los actuant sobre les fibres de cel·lulosa. Després, un toc d’aigua oxigenada per destenyir i ja els tenim a punt de vendre.

A més a més, alguns ens els podem aplicar directament. Persones que tenen problemes per digerir poden prendre càpsules plenes d’enzims digestius per ajudar al pobre pàncrees a pair el dinar.

I és que ja que la natura ha dissenyat unes eines tant útils com els enzims, fora una ximpleria que no les aprofitéssim al nostre gust.