Doncs una cosa semblant passa a l’Antàrtida. I ara mateix estem aturats, dubtant. Seguim endavant o ens aturem? I si ens aturem, durant quant de temps?
Tot va començar al 1977, en un indret proper a l’estació polar russa Vostok, en un racó perdut enmig de l’Antàrtida. Un treball conjunt entre russos i britànics, que estudiava dades de sonar i radar, per esbrinar el gruix del gel va trobar que a sota el gel àrtic hi havia un llac d’aigua líquida. Un llac que van batejar amb el nom de l’estació: Llac Vostok.
I no era un estanyol petitet. Fa 250 quilòmetres de llarg i 50 d’ample. I la seva fondària és d’entre 200 i 800 metres. Comparable a algun dels grans llacs de la frontera entre Canadà i els Estats Units.
Ara ja sabem que n’hi ha bastants més de llacs subglacials, però el Vostok va ser el primer i el que ens va plantejar els primers dubtes. Com és que l’aigua està líquida i no gelada allà baix? Potser hi ha fonts de calor provinents del subsòl? O podria ser la pressió del gel sobre l’aigua que la manté en estat líquid? L’estat físic de l’aigua depèn de la temperatura i també de la pressió. I tenir més de tres quilòmetres de gel a sobre genera molta pressió.
Aquesta enorme massa de gel que amaga el llac Vostok també ha actuat com aïllant, fent que aquella enorme massa d’aigua quedés segellada sota el gel des de fa prop d’un milió d’anys. Al menys, aquestes són les dades obtingudes gràcies a perforacions que s’han fet obtenint nuclis de gel per analitzar.
El que fan és foradar amb un tub buit per dins, de manera que el gel es pot extreure com si fos una canonada i anar analitzant les diferents capes que el formen. A mida que aprofundim en la perforació, més antigues són les mostres de gel obtingudes. Com que el gel guarda microgotes d’aire, aquest ha sigut un sistema per analitzar la composició de l’atmosfera de fa uns quants milers d’anys.
La pregunta és, hi haurà algun tipus de vida en el llac Vostok? No seran peixos ni organismes superiors, és clar, però podria haver-hi comunitats de microorganismes que haguessin establert algun ecosistema aïllat de la resta del planeta.
I això, a més, seria un banc de proves excel·lent per quan sigui el moment de buscar vida a altres indrets semblants del sistema solar com Europa, la gelada lluna de Júpiter.
Però el problema és que, si perforem fins al llac, inevitablement el contaminarem. De manera que serà difícil saber si el que hi trobem ja hi era o l’hem portat nosaltres. I cas que hi hagués alguna comunitat viva allà a baix, l’últim que voldríem seria destruir-la amb els nostres microorganismes o productes químics. Per exemple, algunes mostres de microbis que han trobat en els nuclis de gel es pensa que poden ser contaminació de la pròpia maquinaria d'extracció.
De fet, ja hi ha una perforació russa que va arribar fins als 3623 metres de fons. Faltaven únicament cent metres per arribar a l’aigua quan es van aturar, justament per evitar la contaminació. I allà estem. Decidint si fem el darrer pas o no.
No serien únicament els microorganismes. Per mantenir aquestes perforacions sense que es congelin es van introduint líquids anticongelants al pou. Tant bon punt arribem a l’aigua líquida l’anticongelant s’hi introduirà i començarà la contaminació del llac. I la llauna és que tècnicament no hi ha manera de fer-ho sense aquestes o altres fonts de contaminació. Al menys per ara, tot i que ja es busquen sistemes per introduir sondes estèrils que facin les analítiques.
I de moment, seguim esperant. Arribem fins l’aigua del Vostok? Com el moment desesperant en que tens la noia a prop i dubtes si li fas el petó o no. Tindré premi o m’emportaré un moc? I saps que abans o després t’hauràs de decidir, però no acabes de trobar la manera, el moment o el valor. Molt emocionant, però també esgotadorament estressant.
Com la ciència, de vegades.
12 comentaris :
Per evitar la contaminació del llac, no seria millor fer servir aquests últims cent metres alguna cosa que no fos tòxica, com ara un bufador de foc enorme i fer els últims deu metres picant amb un pic, i deixar de banda líquids químics?
Segur que és el mateix? No ho sé, amb la noia avui, demà o demà passat, serà el mateix, i l'únic que es fa és patir pel mig, no? Al final acabaràs sabent la resposta, com més aviat millor... Amb el llac, pots seguir estudiant com fer-ho per intentar no contaminar. No ho sé, i intentar trobar la manera de fer-ho millor (tot i que a mi no em preguntis, eh! Que jo no tinc ni idea de com!)
Un gran dilema, però ja se sap que no hi ha avenços sense risc...
... i home posats a esperar potser d'aquí un temps ja no caldrà foradar 3 km i mig de gel perquè com estem en ple procés de desglaç, de fet d'ací un temps igual ja no cal ni plantejar-se això i els microorganismes del llac sortiran ells solets a presentar-se.
:)
nephew. No es pot. El problema és que la perforació és com la de les extraccions de petroli. Un tub d'un parell de pams d'ample. I de fet, tot el forat n'és ple d'anticongelant, que no hi ha manera de treure. I si es treu, es congela de nou i ja no hi ha forat. Fer o no fer, that's the question.
llum. Avui demà o demà passt serà el mateix? Noooo. Que a la que bades apareix el guaperes de turno i ja t'han deixat enrere.
Amb el llac. Doncs caldria desenvolupar una nova tecnologia. És el mateix problema que a l'hora d'explorar nous móns. Però es difícil treballar amb sondes completament estèrils. Els bacteris aguanten una barbaritat.
carquinyol. Cert. Al ritme que anem, aviat podrem obtenir mostres amb una cullereta.
Potser es podria començar a fer probes en altres llacs més petits i assequibles. El que no se és si estan interconnectats. Si fos així, contaminant-ne un la liariem a molts més.
Jaja! Doncs més raó per mi: quan més aviat, millor :-)
(tu has tret el tema, que jo aquí amb l'off-topic fins i tot em fa vergonya i tot!)
doncs jo crec que hauríem d'esperar. Si nosaltres no tenim la tecnologia per fer-ho sense espatllar, doncs no ho fem. I quan la tinguem... endavant! Més que res que no ens passi com als arqueòlegs de segles passats, que en realitat van fer més mal que bé (ei, i no els atribueixo mala intenció, sinó que si ara ja anem avisats, no cometem els mateixos errors).
i no es podria perforar amb làser i succionar l'aigua? Tenint el forat tancat i fent-hi entrar aire estèril.
Pot ser una mica complicat però és una opció.
El perill en aquest procediment són els moviments del gel...
Aquesta base és en la que s'ha registrat la temperatura més baixa enregistrada, no?
estic amb l'Anna... vull dir... que opino igual!
Llum. L'off topic és més complex del que sembla :-D Però pel que fa al llac, potser es assenyat esperar.
anna. D'acord. L'exemple dels arqueòlegs és irrefutable. Millor esperar una mica. però... i si hi ha un ecosistema completament desconegut allà? a només cent metres? Noves vies metabòliques... relacions evolutives desconegudes... adaptacions al medi inimaginables... Un tresor per la biologia tan sols a 100 metres!!!
Vale vale. Esperarem :-)
alasanid:He seguit miratn coses del llac i la situació encara es més complexa. Té una sobresaturació d'oxigen, de manera que quan la pressió disminueix, al foradar, a veure com surt tot l'excés d'oxigen. Igual peta com una ampolla de cava!
En tot cas segur que caldria fer un nou forat, per`que el que hi ha ja es ple d'anticongelant. ecs...
sants. Punyetero, quina sort! Ah, vale, volies dir això. Doncs jo també...
No estem prou mentalitzats...
De vegades, el darrer pas és el millor, sols cal agafar empenta.
Petonets
Joana. De vegades és el millor... de vegades el pitjor. Però no saber quin hauria sigut és el pitjor de tot!
Publica un comentari a l'entrada