Magnesi, Manganès, magnetisme i Magnèsia

La notícia va sortir fa un parell de dies a la premsa. Una persona havia mort i algunes més estaven ingressades a l’hospital per una intoxicació amb un fàrmac. Sembla que es va cometre un error a en etiquetar un producte i els afectats van prendre sulfat de manganès en lloc de sulfat de magnesi. La confusió és greu, perquè mentre el sulfat de magnesi es fa servir com a laxant, el de manganès té efectes sobre el sistema nerviós i és més tòxic.

La confusió segurament es relaciona amb la semblança amb que s’escriuen les fórmules dels dos compostos. El de magnesi és MgSO₄ i el de manganès és el MnSO₄. Una “n” en lloc d’una “g”. I els noms dels dos compostos també són prou semblants com per confondre's. Això no és excusa. Justament perquè hi ha compostos que es poden confondre i les confusions poden ser molt greus és que cal esperar que els sistemes d’identificació siguin d’allò més segur.

Però més enllà de la tràgica notícia, això m’ha fet pensar en l’origen dels noms dels elements. I el cas és que cada un té un motiu de vegades ben curiós.

Els que han saltat als noticiaris resulten confosos fins i tot en els orígens. I l’origen és la ciutat de Magnèsia, a Grècia. Allà és on antigament s’obtenien les pedres que contenien òxid de ferro, i per això el mineral amb que es fan els imants es diu magnetita, que de passada va donar lloc a la paraula magnetisme. Però a més, d’aquella zona també n’extreien dos minerals semblants, però amb algunes característiques diferents. Un blanquinós que recordava la pedra dels imants i que van anomenar “magnesia alba” i un altre més fosc que es va conèixer com “magnesia nigra”.

Al 1774 es va purificar un metall a partir de la “magnesia nigra” i el van batejar amb el nom raonable de magnesium. Però el nom va anar canviant i va passar a ser manganesium, manganum i fins i tot mangani. Finalment es va quedar amb manganès quan al 1808 es va extreure un altre metall diferent a partir de la “magnesia alba” i també el van anomenar magnesi. Curiosament això no va ser per ganes d’enredar sinó per un error de transcripció. Primer el van anomenar magnium, justament per no confondre’l amb el que ja es coneixia. Però algú es va equivocar a l'hora de transcriure una comunicació i va posar el nom original de l’altre compost.

De manera que el que primer es va anomenar magnesi va acabar per ser el manganès, i el que inicialment era magni és el que ara coneixem com magnesi. Embolica que fa fort!

Ara, quan toca batejar un nou compost ja hi ha una normativa establerta i una organització internacional que se n’encarrega. La IUPAC, Unió Internacional de Química Pura i Aplicada és qui posa els noms als elements químics. Normalment el descobridor o el que l’ha fabricat fa una proposta i la IUPAC l’accepta o no. La normativa diu que ha de ser un nom derivat de la mitologia (Heli, Mercuri...) del mineral (Carboni, Liti...) d’un indret (Germani, Californi...) d’una propietat (Radi, Fòsfor...) o del nom d’un científic (Curi, Einsteini...).

Alguns dels elements que s’han sintetitzat en acceleradors de partícules queden sense nom durant un temps. O millor dit, s’anomenen segons el nombre atòmic. Així hi havia l’Unnilhexi per l’element 106, o l’Unnilpenti que és el 115. Però això són noms provisionals fins que se'ls adjudica un nom definitiu. Fa poc n’han batejat uns quants amb noms que, francament, sonen d’allò més estranys, potser per la falta de costum. El Seaborgi és l’element 106 i té el símbol Sg. El nom és per en Glen T. Seaborg, un dels que va treballar en la síntesi. I el Darmstadi és l’element 110 i el símbol és Dt, aquest es va anomenar així perquè es va generar a un laboratori a Darmstadt, a Alemanya.

Seaborgi, Darmstadi, Meitneri, Roentgueni... No podrien buscar uns noms més senzills? Quan a classe de química comencin a fer problemes de formulació serà espantós: Que en resulta de combinar darmstamiat de roentgueni amb hidròxid meitnèric?... Buf.