Una combinació perfecte

La cultura, entesa en el sentit més ampli que es pugui donar a la paraula, és el que ens ha permès arribar a uns nivells de qualitat de vida inimaginables per la majoria dels humans que han viscut mai. Però en algunes ocasions ha generat obres extraordinàries, que destaquen per sobre la resta i que mereixen el reconeixement d’obres mestres. L’arquitectura, l’escultura, la ciència, la música... totes les activitats humanes tenen les seves obres mestres. I en el camp de la gastronomia n’hi ha una que aviat farà el temps ideal per gaudir-ne. Una extraordinària combinació del millor de la gastronomia, la nutrició i la salut i que ha sorgit, no podia ser d’altra manera, de la saviesa popular. Parlo del gaspatxo.

De gaspatxos n’hi ha de moltes menes. Com acostuma a passar, cada regió l’ha particularitzat, però el punt de partida podria ser el gaspatxo andalús. En tot cas és el més conegut. Una sopa freda feta amb tomàquets, pebrots, alls, cogombres, pa, oli d’oliva, vinagre, sal i aigua. A partir d’aquí es poden fer moltes combinacions al gust de cadascú. Probablement la majoria seran excel·lents.

La gràcia és que conté la majoria de les coses que els nutricionistes recomanen per una dieta saludable. Per començar vegetals frescos. Com que el gaspatxo era un aliment que va originar-se en ambient rural, per refrescar els segadors que treballaven sota el Sol abrusador d’Andalusia, la base són justament les hortalisses que tenien a mà. Segurament a l’origen eren simplement sopes d’all, però amb el descobriment d’Amèrica es van anar incorporar els tomàquets i altres elements d’origen americà i es va aconseguir la combinació perfecta. Amb el gaspatxo ingerim una quantitat de vegetals frescos que difícilment podem trobar tan concentrats en un únic plat.

A més de les vitamines i els nutrients normals que porten, també ens assegurem d’endrapar una bona quantitat de fibra. Això ens estalviarà després anar buscant fàrmacs, infusions o iogurts que ens ajudin a regular el trànsit intestinal. La fibra que aporta el gaspatxo s’encarrega d’això amb molta eficàcia.

Com que a sobre es tracta d’hortalisses fresques, en la seva composició encara queden grapats d’antioxidants. El problema que tenen els antioxidants és que es fan malbé molt de pressa. Per això és important no tenir els aliments massa temps guardats. Encara que la conservació sigui correcta, mantindran moltes qualitats nutritives, però no aquesta.

També hi ha oli d’oliva. Que, encara que de vegades s’exagera una mica, no deixa de ser un dels més saludables que hi ha. En tot cas molt millor que altres tipus de grasses amb àcids grassos més insaturats.

I el pa, trinxat per donar-li aquella textura particular que el fa inconfusible i que permet donar-li el toc personal segons si t’agrada més o menys líquid. De vegades penso que el gaspatxo és com un pa amb tomàquet després d’evolucionar cap al món de les sopes.

Perquè aquesta és una altra gràcia, que és en forma de sopa, de manera que assegurem la ingesta d’aigua, sense necessitat d’anar contant els gots que hem begut, com fan algunes persones.

I un cop a taula, li podem afegir trossets de vegetals tallats (mes fibra, més vitamines, més antioxidants i més sabor) per acabar de donar-hi el toc personal al gust de cadascú. Que més podem demanar?

Es parla molt de la dieta mediterrània. Una abstracció que potser no existeix en estat pur enlloc, però en tot cas, el gaspatxo és una de les millors materialitzacions dels principis d’aquesta dieta.. Un tema personal en el que cada un té les seves preferències és trobar la combinació exacta d’ingredients que ens agradin, però en el cas del gaspatxo tenim un ampli marge de maniobra.

De manera que aviat arribà l’estiu i podrem tornar a regalar-nos els sentits amb un dels plats més saludables que s’han inventat mai. Una autèntica obra mestra.