divendres, de maig 30, 2008

El somriure de la Gioconda

La Gioconda és, segurament, el quadre més famós del món. En ell, en Leonardo da Vinci va posar bona part del seu art i va deixar intrigades moltes generacions que miraven d’entendre el secret del somriure de la model. Sembla que la dona pintada era Lisa Gherardini, esposa de Francesco Bartolomeo del Giocondo, i per això el nom de Gioconda. També es coneix com la Mona Lisa, que potser seria un diminutiu de Madonna (senyora) Lisa.

D’aquest quadre s’han dit moltes coses, que han anat donant-li un aire encara més misteriós. Que si la model estava embarassada, que si en realitat era el propi da Vinci, que si hi ha missatges secrets amagats dins l’obra...

En tot cas, cal reconèixer que el retrat és realment particular. I bona part de l’efecte és deu a la tècnica amb que es va pintar, coneguda com sfumatto, en la que els contorns queden lleugerament indefinits i es crea una atmosfera suau que facilita el que “entrem” dins l’obra.

Però en Leonardo era un murri, i va aprofitar-se d’una característica fisiològica de la visió humana per causar l’efecte intrigant del somriure. En tot cas, això és el que opina Margaret Livingston, una experta en la percepció visual i que afirma que la clau és un joc de contradiccions entre els dos sistemes de visió que tenim.

El cas és que quan mirem una cosa, normalment la nostra mirada es fixa en un punt relativament reduït. Quan llegim un text, el que realment veiem és una o unes poques lletres. La resta les intuïm, però el centre d’atenció, allà on enfoquem és una zona molt i molt petita. Això està afavorit per la distribució de cèl·lules sensibles a la llum dins la retina. La distribució no és uniforme, sinó que hi tenim una densitat molt més alta just en el punt central, i més esparsa a la perifèria, a més d'un punt completament cec.

A més, el cervell també processa de manera diferent les imatges captades en el centre del camp visual i a la perifèria. Per això es parla de visió perifèrica. I la informació que n’obtenim és menys elaborada, però igualment útil. Moltes vegades esquivem coses que encara no sabem que són, però que de reüll notem que s’acosten. Són coses que captem amb la visió perifèrica.

Doncs quan mirem el quadre de la Gioconda, normalment ens fixem sobretot en els ulls, igual que fem amb totes les cares. Aleshores captem una cara somrient. Però tant bon punt ens fixem en la boca, el somriure desapareix. I això ha causat angoixa i inquietud a molts admiradors del quadre.

La clau és que la boca realment no somriu, però l’ombra de la boca pot donar la sensació d’un somriure... si la percebem amb la visió perifèrica, menys detallada. Quan fixem l’atenció, el que semblava un somriure passa a ser una boca normal, tampoc excessivament seriosa, i amb unes ombres al costat a les que no hi parem atenció.

Però quan tornem la mirada als ulls, el somriure torna. Torna degut a que la visió perifèrica és enganyada de nou.

No sé si en Leonardo ho va fer a propòsit o simplement estava jugant amb els efectes que aconseguia. En tot cas aquest quadre és un exemple fantàstic de com de complicat pot arribar a ser per al nostre cervell interpretar uns senyals de llum que reben un grapat de cèl·lules amb les que ens formem una imatge mental del que ens envolta.

4 comentaris :

Carquinyol ha dit...

jo, la veritat, d'en Leonardo ja m'ho crec tot. Només de pensar en tot en el que va estar interessant acabo esgotat !!

Dan ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Frannia ha dit...

Sovint les millors coses passen sense fer-ho a propòsit :)

Alasanid ha dit...

Segur que a Leonardo no li havia passat per alt i ho va aprofitar.

Una altra cosa curiosa és que sembla que hi hagi dos paisatges diferents darrere d'ella.

Sempre que la veig em provoca un somriure.