dimarts, de maig 20, 2008

Pluges i canonades

Plou. I això, que quan era petit representava una llauna, ara m’ho miro com un regal del cel. A més, per una vegada ha plogut molt i bé. La saviesa popular no sempre l’encerta i aquesta vegada no s’ha complert la dita de... “al meu país no sap ploure”. I durant uns dies he anat seguint unes dades a les que mai havia parat esment. La web de l’Agència Catalana de l’Aigua per mirar com augmentava el nivell dels embassaments, o la web del Servei Meteorològic de Catalunya per somriure cada vegada que observava les dades del radar marcant una taca intensa a les capçaleres dels rius.

Després d’aquest episodi sembla que tots hem après algunes coses sobre el cicle de l’aigua, la gestió dels recursos hídrics i les carències que tenim com a país, però encara queden tantes coses que no s’acaben d’entendre...

La gran qüestió d’aquests dies és si cal fer la canonada. No cal dir quina, que tothom la coneix La Canonada. Però aquesta pregunta m’aboca a la pura i dura esquizofrènia.

En un país ideal la resposta podria ser que si, que podria fer-se la canonada ja que és una cosa raonable disposar d’interconnexions entre xarxes. Sense aquestes connexions és impossible fer una gestió correcta dels recursos hídrics. Però en aquest país ideal, quedaria clar que encara que es fes la canonada, segurament no es faria servir ja que estem sortint de la situació d’emergència en que ens trobàvem abans de les pluges. També cal dir que en un país ideal, aquestes i altres obres s’haurien fet fa temps, sense gaires escarafalls perquè tothom sap que amb el nostre règim de pluges de tant en tant toca uns anys de sequera.

En un país ideal segurament també estarien en marxa lleis que regulessin el creixement urbà. No es podria construir més del que els recursos del territori (aigua, energia, sòl, comunicacions) permeten. Cada zona hauria de desenvolupar-se de maneres diferents en funció del territori. Naturalment amb sistemes de compensació, que tampoc es tracta de dependre únicament de com la natura ens tracti.

I en el país ideal, quan hi haguessin situacions excepcionals, tothom estaria ben informat de les mesures, també excepcionals, que caldria prendre. No conec gairebé ningú que no estigui disposat a sacrificar-se pels seus conciutadans quan les situacions són realment excepcionals.

Però, ai! La realitat no és com ens agradaria i l’experiència diu que si es fa la canonada, abans o després s’agafarà aigua i que cada vegada se n’extraurà més. És el que li ha passat al Ter, que havia de cedir entre dos i tres metres cúbics per segon, però que ara ja en són set. Es parlarà de cessions temporals, puntuals, esporàdiques i excepcionals, però a la llarga passaran a ser la norma. I és que la població seguirà creixent, la demanda seguirà augmentant i serà molt més senzill decretar un estat d’excepcionalitat que no pas canviar la gestió de l’aigua. Si hi ha una canonada resulta tan fàcil obrir una aixeta...

El més depriment és que, malgrat creure que és raonable tenir interconnexions de xarxes, ja no me'n fio dels gestors que han (o hauran) de controlar la canonada. Per exemple, molts ajuntaments simplement necessiten els diners dels impostos per poder sobreviure. Això vol dir que requalifiquen terrenys i desprès reclamen, exigeixen, l’aigua necessària per abastir totes les urbanitzacions amb totes les piscines que han construït. Comprensible, però insostenible a la llarga. El mateix passa amb les industries o amb els complexos turístics. Tot això mou molts diners i per falta d’aigua no permetrem que una zona deprimida no s’industrialitzi! Un parc temàtic, un polígon industrial, un complex hoteler, generen molts llocs de treball, i si altres zones ja tenen l’aigua que volen, per quin motiu nosaltres hem de ser menys? Enfront tots aquests arguments, quin polític mantindrà l’aixeta tancada?

Posar en marxa una nova política que apliqui la tant anomenada “nova cultura de l’aigua” obligarà a prendre decisions cares i de vegades impopulars. Per això al final s’acostumen a preferir sortides fàcils o a simplement no fer res i deixar passar el temps, cosa que alguns que ara criden molt van fer durant molt temps.

De manera que en el meu país real comparteixo plenament l'emprenyamenta dels habitants de les terres de l’Ebre. Sembla que sempre hi ha un motiu d’excepcionalitat per justificar que s’expremi una mica més aquelles contrades.

Que bonic fora viure en un país ideal, on els partits fessin allò que deien quan eren a l'oposició o que quan estiguessin a l'oposició no exigissin allò que ells no van fer quan eren al govern. On els polítics tractessin als ciutadans com persones adultes i on els ciutadans es comportessin com persones adultes.

Ja ho sé, ja ho sé. Pura fantasia.

13 comentaris :

Carquinyol ha dit...

jo m'apunto quan vulguis al teu país ideal !!

Suposo també que en un país ideal l'urbanisme no dependria gairebé totalment d'uns organismes relativament fàcils de controlar com venen a ser els ajuntaments. Això d'anar cadascú a la seva ens porta al lloc on som ara, i és que de les urbanitzacions en podrien parlar molt i molt.

Jo també estic amb la gent de l'Ebre.

Tirai ha dit...

Buf! Totalment d'acord, Dan. Tots sabem que si es construeix aquesta canonada es farà servir amb situació d'emergència real o no. I això dels ajuntaments... si comencem a parlar-ne de no acabarem pas..

Salvador ha dit...

Parlant d'aigua avui t'has mullat. Molt bon escrit.

Jesús M. Tibau ha dit...

En un país multicolor...

amay ha dit...

jo també vull...
buf... és que mira que en som d'incompetents tots plegats...
on és el seny dels catalans?

Anna ha dit...

totalment d'acord amb tot el que dius.

david cas ha dit...

No entenc perquè s'ha abandonat tan rapidament l'opció de trasvassament de rius francesos. Quan veus el Roina i l'aigua que és perd posa els pels de punta que no s'aprofiti.

Dan ha dit...

carquinyol. Molts ens hi apuntariem. Però ja se sap, les fantasies son per recrear-si, pero tampoc massa, que el que cal arreglar és el món real.

Tirai. Millor deixem els ajuntaments, que el tema donaria per molt i escaparia de la linia del blog.

Salvador. Home, amb això de l'aigua toca mullar-se.

jesus. La llauna és que el nostre cada vegada sembla més gris. Necessita una capa de pintura :-)

amay. Incompetència. Aquesta es la clau de moltes coses. I segurament no es tan general com sembla, però uns quants incompetents en llocs clau munten uns merders...

Anna ;-)

david. Jo no crec que el Roina sigui la solució. Ens faria seguir amb la mateixa política de fomentar l'us poc eficient dels recursos. I no se si es bona idea dependre de l'humor dels agricultors francesos. Quan el camp nostre els fes la competència simplement farien tancar l'aixeta. Més fàcil que cremar camions.

Frij ha dit...

Sempre estem apedaçant les coses que trenquem!
Que fàcl seria, com molt be dius, amb una bona gestió i una bona previsió.
Hi ha mecanismes suficients com per fer-nos conscients a tots del perill que hi ha si ens acostumem a obrir l'aixeta. S'hauria d'intentar no gastar quantitats ingents de calers apedaçant errors.

Joana ha dit...

El que més em molesta, apart de la gent que no és conscient del problema, és la insolidaritat, no puc amb això.
Un petó

Carme ha dit...

Moltes gràcies pel suport.
Una abraçada molt forta

Jacme ha dit...

pos sí que t'has mullat avui!

de fet, trd o d'hora havia de sortir el petit "ebrenc" que portes dins del cor... i si al damunt té raó científica, encara més!

:D

gràcies pel suport! s'ha de fer soroll per tal que la gent obre els ulls davant la realitat!

Martí Cabré ha dit...

Sentir parlar a un científic sobre política sovint fa venir un somriure pel record de les idees polítiques naïf de la nostra infantesa. I és que sovint la profunditat del pensament sobre l'interior de la Natura, sigui l'espai, els oceans o els àtoms o bé l'abstracció del món imaginari de les matemàtiques, impedeixen reflexionar sobre les relacions socials, les relacions entre persones, que són l'eina de treball del polític.

El polític i el científic tenen pocs punts de contacte, igual que el polític i l'artista. Es poden suportar, però sovint no s'entenen l'un amb l'altre. I, tot i que la societat els necessita a tots, quan es fiquen en la feina dels altres, sovint la vessen.

Seguint la teoria de no créixer més enllà dels recursos locals tampoc hauríem de rebre gas d'Argèlia ni petroli de Kuwait ni electricitat de França. Tots aquests recursos no són del nostre país i els fem servir per créixer més del que podríem. D'això se'n diu comerç i és una de les bases de la civilització.

El que no hem de confondre és el comerç amb l'expoli o el robatori, situació que els catalans hem d'aguantar sense perdre el somriure.

També faria notar que la legislació sobre l'aigua no és catalana sinó espanyola i això de "demanar des de l'oposició el que no es va fer des del govern" no és ben bé així: diguem les coses clares, durant vint anys el PSC ha acusat a CiU de gestionar malament els recursos i tapar-ho amb un victimisme permanent. I ara que mana, el PSC comença a seguir el mateix camí de reclamacions, amb vint anys de retard. Potser si fa vint anys tots plegats haguessin fet més força per tenir el poder aquí, temes grossos com l'aigua, l'electricitat, els transports o els peatges ja els tindríem encarrilats.

Més val tard que mai, però. El que cal és un front comú de govern i oposició per reclamar, o bé la sobirania sobre la legislació de l'aigua o bé una gestió eficaç des de Madrid (cosa que no tindrem mai). On s'aplica la ciència?