dijous, de maig 22, 2008

Un moment!

Un moment! Tan bon punt sentim aquesta expressió ja comprenem que no serà un moment el que haurem d’esperar. Normalment l’interlocutor no ens està informant de quant trigarà sinó que és una simple declaració d’intencions. Però més enllà de les relacions humanes ens podem preguntar pel mateix concepte. Quant dura un moment? Que és un moment?

Sembla una ximpleria, però el cas és que hi ha una resposta precisa.

El temps és un concepte curiós. L’experimentem, però ens costa molt definir-lo. Al diccionari trobo una de les entrades més llargues, però que menys clares: “Forma mental que assumeix l’experiència de la durada i de la successió...” Parlar de forma mental ja suggereix que es tracta d’un fet subjectiu. Però el cas és que disposem de mecanismes per mesurar objectivament el temps. De fet, actualment el temps és la cosa que podem mesurar millor. Tant que ara ja la resta d’unitats de mesura es defineixen a partir del segon.

En tot cas, un moment vindria a ser la mínima expressió del temps. La distància entre el passat i el futur, és a dir allò que anomenem “ara”. Però aquest “ara” resulta que si que té una durada. Concretament 5,4 x 10-44 segons.

Aquesta fracció de temps es creu que és el que mesura la unitat bàsica del temps. L’interval mínim perquè passi alguna cosa. Durades menors deixen de tenir sentit real. I és que les teories actuals semblen indicar que el temps, igual que la matèria, que l’energia o que l’espai, està dividit en unitats bàsiques.

Aquell interval tan extremadament petit és el que s’anomena “temps de Planck”, postulat per Max Planck, un dels inventors de la teoria quàntica. També hi ha una “longitud de Planck”, que és la distància que recorre la llum en el temps de Planck i que mesura 1,6 x 10-35 metres.

Naturalment podríem imaginar esdeveniments que durin la meitat del temps de Planck, però quan s’apliquen els models físics que disposem, topem amb un problema: segons la teoria quàntica trobem uns resultats i segons la relativitat uns altres completament diferents. Caldrà construir una nova teoria de la “relativitat quàntica” que ens permeti endinsar-nos en aquests nous horitzons.

La situació em recorda al descobriment dels àtoms. Ara ja sabem que la matèria, per exemple una làmina d’or, la podem dividir en fraccions més petites sense que perdi les seves característiques, i podem anar dividint fins arribar a l'última unitat, un àtom d’or. Certament l’àtom el podem dividir més, però el que obtenim ja són coses diferents que no tenen res a veure amb l’or. Entrem en una nova dimensió de partícules elementals, interaccions nuclears i coses així.

Doncs sembla que amb el temps passa el mateix. Hi ha un instant bàsic, que és el temps de Planck, aquells 5,5 x 10-44 segons. Potser més enllà hi ha més coses per explorar, però tot indica que ja no serà allò que entenem per temps sinó una completament cosa nova i diferent. Un nou horitzó pel coneixement.

Una curiositat és que el temps de Planck és el límit fins al que es pot estudiar la història de l’Univers. Sabem el que va passar fa milions i milions d’anys, podem retrocedir en el temps i anar comprenent com actuaven la gravetat, els àtoms o l’energia de l’Univers. Però només fins un temps de Planck després del Big Bang. Tot el que passés entre l’instant zero i la primera unitat del temps de Planck està inabastable, més enllà dels nostres coneixements actuals.

De manera que la propera vegada que us diguin “un moment” podeu pensar: no serà un moment sinó uns quants milions de trilions de quadrillions... de moments. Però d’altra banda, si fem servir aquestes unitats la durada dels bons moments de la vida també es pot mesurar en xifres astronòmiques.

14 comentaris :

Carquinyol ha dit...

un apunt realment de ciència ficció !! Això d'unitats bàsiques de temps sona molt molt en aquest estil eh?

En tot cas, podem dir que en "un moment" la ciencia ficció ha passat del futur al present... quant moments trigarà en ser passat?

mafalda ha dit...

M'has recordat un alumne meu que cada vegada que aixeca la mà, comença amb: "una cosa..."
Certament, encara que es pugui mesurar, tots plegats hem fet del temps quelcom subjectiu i relatiu!
Un post molt interessant (com sempre!)

Dan ha dit...

Carquinyol. Uf! Ja hi ha molta ciència ficció que està ben al passat. Altres, però es mantenen sorprenentment actuals. Recordo un conte de l'Asimov ("En blanco" crec que es titulava) en que els que viatjaven en la màquina del temps quedaven encallats entre un instant i l'altre. Angoixant!

mafalda: realment, des del punt de vista de l'experiència particular, el temps és de les coses més subjectives que hi ha

Assenyat ha dit...

Sembla que no vas veure el comentari que et vaig escriure uns quants missatges enrere. Estic sindicant els diversos blocs de ciència que m'interessen (quin remei, mentre no trobi alguna cosa equivalent a www.evolucionarios.com en català) i no veig que tinguis cap enllaç per poder-ho fer. No és possible sindicar-se al teu bloc? A mi em seria pràctic.

Dan ha dit...

Ostres, disculpa. Estava de viatge, i al tornar ja m'oblido dels posts més antics.
per sindicar... este.... ejem.... No se... No és amb la icona que apareix a la barra del navegador?

(A veure!!! Algun dels experts en informatica que passin per aquí pot dir-me com fer-ho? )

moz ha dit...

Per sindicar-se, amb la icona que surt a la barra de la direcció n'hi hauria d'haver prou. I sinó tots els blogs de Blogger tenen el mateix patró d'adreça dels feeds.
Un post interessantíssim i entenedor.
Així doncs resulta que el temps té una aplicació física real? Jo estava començant a abraçar la idea de que és una percepció humana, per a poder organitzar els records, la vida i establir comparacions i que resulta pràctic, però que, a diferència de la matèria no té una repercussió física real. No se si m'explico... El cas és que moltes vegades acabo fent això amb tot allò que no podem explicar, com ara l'amor, la veritat, el bé, el mal...
Salut!

Assenyat ha dit...

Ah, sí, ja ho he vist amb el FireFox. Ho estava cercant en algun racó de la pàgina que és on ho tenien tots els altres blocs que he sindicat.

Salvador ha dit...

Bé, a veure si em sé explicar. Si diem que existeix un temps mínim i que durades menors deixen de tenir sentit real, llavors no podem imaginar esdeveniments que durin la meitat d'aquest temps. És com dir que la velocitat de la llum és la màxima possible i després imaginar alguna cosa viatjant al doble d'aquesta velocitat. Una vegada vaig llegir que Poincaré va fer un escrit bastant divertit sobre les conseqüències de viatjar més ràpid que la llum i Einstein el va criticar per partir de hipòtesis que anaven contra la veritat científica. En aquest cas les conseqüències d'imaginar temps més curts que el de Planck són aquestes contradiccions entre la mecànica quàntica i la relativitat. A diferència d'Einstein no m'atreveixo a dir que això va contra la veritat científica, evidentment. Potser aquestes contradiccions venen només de la nostra manca de coneixements i alguna nova teoria permetrà superar-les i disminuir o fer igual a zero el temps de Planck.

Jordi Casanovas ha dit...

i llavors quan parlen de un momentet és una entelèquia?

Dan ha dit...

moz. En el fons crec que també tens raò. perquè encara que el temps pugui tenir un component físic mesurable, també existeix un temps psicològic, que és la percepció que nosaltres en tenim. I que té el seu propi ritme, marcat per el nivell d'activitat dels nostres rellotges interns al cervell (i que varien el ritme amb l'edat).

Assenyat. Doncs això. Disculpa que no repongués abans.

salvador. Home, imaginar si que podem imaginar-ho. Però realment ens caldran noves eines conceptuals per entendre el que passa dins aquests intervals mínims.
Parlar de la veritat científica és molt arriscat, fins i tot venint d'Einstein. La veritat científica és canviant i adaptable. En cap cas és absoluta, que demà mateix pot sortir una nova teoria que modifiqui tot el que pensem avui.

jordi. Doncs si. Físicament segur, i socialment quasi sempre.
:DD

Alasanid ha dit...

Però tot i això resulta extremadament difícil pensar en res que sigui18.000.000.000.000.000.000.000.000.000.000.000.000.000.000 vegades més curt que un segon.

Dan, com us va anar ahir?

PS: es que la notació científica és molt útil però fa que els números grans no impressionin tan.

Dan ha dit...

Realment així impressiona més.
Ahir? Erem pocs pero vam posar en marxa la ciencia catalana 2-.0 del futur.
Avís: La propera trobada serà a Girona!!

Proximo ha dit...

Ostres!! Aquest article, té un regustet filosòfic que... m'encanta.

Jajaja molt bé tiuu

Jesús M. Tibau ha dit...

Fantàstic, ara, quan et diguin "espera't un moment" podem posar el cronòmetre en marxa.