De la cèl·lula a la fàbrica.

Quan mirem una cèl·lula veiem un món en miniatura on tenen lloc infinitud de processos químics no gaire diferents dels que poden passar en qualsevol barreja d’elements. La diferència més important és que els éssers vius disposen de sistemes per coordinar totes aquestes reaccions de manera que tinguin lloc d’una manera harmònica i estructurada. Dins nostre, ara mateix estan reaccionant milers de milions de molècules que mantenen un grapat de paràmetres físics i químics justament en els nivells necessaris per mantenir-nos vius.

Això vol dir digerir el menjar, enviar senyals químics, controlar els nivells de sucres, de greixos, eliminar restes d’altres reaccions, eliminar radicals lliures, convertir la llum en energia o fabricar de nou components que es van gastant o que cal duplicar. Tot succeint alhora i sota un estricte control.

Però no és únicament l’ordre el que sorprèn. Un altre factor que ens distingeix de les barreges de reaccions químiques inespecífiques és la velocitat a que passen dins les nostres cèl·lules. Deixades a la mà de Deu, aquestes reaccions anirien molt més lentes. Però per fer-les anar al ritme accelerat que la vida necessita disposem d’uns sistemes d’acceleració. Són els enzims.

Els enzims són proteïnes (i algun àcid nucleic) que el que fan és ficar-se enmig d’una reacció química i fer que vagi molt més de pressa. Per fer-nos una idea, podem imaginar dos àtoms que han d’unir-se. Podem estar esperant hores a que per atzar s’apropin prou com per reaccionar. Però si posem una molècula molt gran (una proteïna) amb una càrrega elèctrica a la superfície que atregui als dos àtoms i que tingui una forma que faci que aquests àtoms es trobin a la superfície de l’enzim i un al costat de l’altre. Aleshores la reacció tindrà lloc de seguida.

La gràcia és que l’enzim no inventa res. No passa res que no hagués de passar. Simplement facilita que les coses vagin més de pressa.

I el nostre cos n’està ple d’enzims. Cada un amb una funció específica i definida. I el cas és que molts els coneixem tot i que les seves funcions siguin poc conegudes. Per exemple, un clàssic de les anàlisis són les transaminases. Es diuen així perquè són uns enzims que agafen un grup amino d’una molècula i el passen a una altra. I la gràcia de mesurar-les en sang és perquè són uns enzims que es troben dins les cèl·lules del fetge. Si apareixen a la sang és que les cèl·lules de fetge estan morint i alliberant el seu contingut. Per això indiquen problemes hepàtics.

Uns altres enzims interessants són els digestius. La majoria els fabrica el pàncrees i els allibera al budell quan mengem. S’encarreguen de degradar allò que hem menjat en fragments prou petits com per que les cèl·lules els puguin absorbir. N’hi ha com la tripsina, que trenquen proteïnes, altres, com la lipasa trenquen greixos i altres, com la amilasa s’encarreguen de digerir sucres.

Però si ho pensem un moment, aquestes funcions serien molt útils per moltes coses que fem a la vida quotidiana. Per això la indústria química se n’aprofita dels enzims i nosaltres també els fem servir en el dia a dia.

Per exemple, molts detergents contenen enzims per facilitar la desaparició de les taques de menjar. Una mica de tripsina acabarà amb les proteïnes enganxades a la roba. Igual passa amb els greixos. Una mica de lipasa facilita l'eliminació de les taques d’oli. Si mireu la composició dels detergents, en veureu d’enzims.

Si volem fer formatge s’afegeixen enzims per coagular la llet, però també hi ha enzims que serveixen per fer xocolata, galetes o moltíssims productes alimentaris.

I els pantalons texans envellits “a la pedra”, doncs no es fa a la pedra sinó que es deixa que un enzim s’encarregui d’envellir-los actuant sobre les fibres de cel·lulosa. Després, un toc d’aigua oxigenada per destenyir i ja els tenim a punt de vendre.

A més a més, alguns ens els podem aplicar directament. Persones que tenen problemes per digerir poden prendre càpsules plenes d’enzims digestius per ajudar al pobre pàncrees a pair el dinar.

I és que ja que la natura ha dissenyat unes eines tant útils com els enzims, fora una ximpleria que no les aprofitéssim al nostre gust.

Astres i bessons temporals

Un indicador del grau de cultura de les societats modernes el trobem en la secció d’horòscops dels diaris. Resulta una mica (bastant) depriment, perquè mentre que pocs diaris tenen una secció fixa de notícies sobre ciència, salut o tecnologia si que tenen cada dia la llista de previsions dels horòscops.

I n’hi ha prou de comparar diferents diaris per comprovar que les prediccions acostumen a ser mútuament incompatibles. I encara pitjor, moltes vegades són simplement absurdes. Una de les meves (àries) per dissabte era: Las penas con pan son menos?, dice un conocido refrán. No se trata de que el dinero todo lo pueda, ni que dé la felicidad de manera espontánea, pero ayuda a vivir más situaciones divertidas, diferentes, variadas... A ti te va bien andar con el bolsillo lleno.

Molt encertat. Crec que diu que si tinc diners estaré millor i estareu d’acord amb mi que per saber això no calia mirar els astres.

Naturalment, els defensors de l’astrologia de seguida diran que el que es publica als diaris no té cap valor. Que no és un estudi acurat i que s’ha de prendre com un entreteniment. Molt bé. No en tinc cap dubte que no té cap valor, encara que aleshores em pregunto per quin motiu els diaris segueixen publicant una secció amb informació manifestament falsa. Posarien també una secció de notícies esportives falses únicament perquè fa gràcia?

De totes maneres, la segona part de la defensa dels astròlegs, la que diu que calen estudis ajustats i complexos per predir el futur d’una persona en funció del moment del naixement hauria de poder-se verificar d’una manera acurada. De vegades posen exemples de dos individus que van néixer al mateix moment i que van viure vides paral·leles com a mostra de l’efecte dels astres. Però en un món amb sis mil milions de persones, segur que hi ha moltes vides paral·leles, i també segur que algunes van néixer alhora. La qüestió és aquests paral·lelismes es donen amb més freqüència del que seria esperable per simple atzar?

Com que l’astrologia es basa en la posició dels astres en el moment del naixement caldria trobar persones que hagin nascut al mateix moment i al mateix indret per comparar que ha sigut de les seves vides. Aquí cal precisar que vol dir el “mateix moment”. Un minut de diferència és important? Cinc minuts? Quan fan la carta acostumen a demanar l’hora amb la màxima precisió possible, però de quan parlem exactament? No se si hi ha un criteri oficial astrològic o, com em temo, cada astròleg es refia de la seva experiència.

En tot cas, uns investigadors es van prendre la molèstia de fer una anàlisi per veure que passava. Van agafar les persones nascudes a Londres entre el 3 i el 9 de març de 1958. En aquest període de temps van identificar 2101 criatures. No es poden posar totes juntes perquè parlem de dies de diferència. Però el que van fer va ser posar-les per ordre de naixement. L’interessant és que entre un naixement i el següent hi havia de mitjana entre quatre i cinc minuts de diferència.

De manera que, si l’astrologia té raó, podríem esperar que la vida del nen A sigui similar a la del nen B, que va néixer immediatament després. La del nen B serà similar a la de C. I així anar fent. D’aquesta manera disposaven de moltes parelles del que anomenen “bessons temporals”. Nens que van néixer pràcticament alhora i al mateix indret i, per tant, sota la mateixa influència astral.

Quan aquestes persones tenien 11, 16 i 20 anys van fer una enquesta per determinar diferents variables de caràcter, salut, coeficient intel·lectual, ansietat, aficions, estat civil, accidents.... i així fins a 110 variables. En realitat l’estudi es va completar únicament amb 1300 individus perquè, com era previsible, a molts els van perdre la pista. I un altre detall que van tenir en consideració va ser el grup control. Una mania que els científics sempre tenen present per evitar falsos positius i que els paracientífics acostumen a considerar innecessària. El grup control van ser 16 variables de les mares (pressió arterial, edat, feina...) que clarament no influïen en l’efecte dels astres en el moment del naixement.

I quan es van fer les estadístiques, el nivell de correlació entre les parelles de bessons temporals va ser... inexistent. Persones diferents, vides diferents en les que els astres no hi pinten res.

Estic segur que això no desmotivarà als aficionats a l’astrologia. Potser quatre minuts de diferència invaliden qualsevol anàlisi astral? Però al final, quin moment compta? Quan comença a sortir el caparró? Quan tallem el cordó umbilical? El primer crit de la criatura? Sospito que cada vegada que un estudi invalidi l’astrologia hi haurà una excusa d’aquestes per justificar-ho.

Beers&Blogs&Ciència

Això dels blogs dóna lloc a moltes altres activitats i segurament l’estrella són els Beers&Blogs. N’hi ha de tota mena, literaris, polítics, de juerguistes, de regionals, i ara n’hi haurà un de científic. Cada dia som més els blogs que parlem de ciència en català, però encara som pocs i dispersos, i difícils de trobar! De manera que per tal de conèixer-nos millor, hem decidit organitzar el primer Beers&Blogs de ciència. Així que, si tens un blog de ciència o estàs pensant en començar-ne un i vols apuntar-t'hi, o simplement t'agrada la combinació de ciència i blogs, t'esperem el 22 de maig a les 8 del vespre al bar H3, situat a la Via Laietana número 45 de Barcelona.

Qui ho deia que la ciència és avorrida?

Magnesi, Manganès, magnetisme i Magnèsia

La notícia va sortir fa un parell de dies a la premsa. Una persona havia mort i algunes més estaven ingressades a l’hospital per una intoxicació amb un fàrmac. Sembla que es va cometre un error a en etiquetar un producte i els afectats van prendre sulfat de manganès en lloc de sulfat de magnesi. La confusió és greu, perquè mentre el sulfat de magnesi es fa servir com a laxant, el de manganès té efectes sobre el sistema nerviós i és més tòxic.

La confusió segurament es relaciona amb la semblança amb que s’escriuen les fórmules dels dos compostos. El de magnesi és MgSO₄ i el de manganès és el MnSO₄. Una “n” en lloc d’una “g”. I els noms dels dos compostos també són prou semblants com per confondre's. Això no és excusa. Justament perquè hi ha compostos que es poden confondre i les confusions poden ser molt greus és que cal esperar que els sistemes d’identificació siguin d’allò més segur.

Però més enllà de la tràgica notícia, això m’ha fet pensar en l’origen dels noms dels elements. I el cas és que cada un té un motiu de vegades ben curiós.

Els que han saltat als noticiaris resulten confosos fins i tot en els orígens. I l’origen és la ciutat de Magnèsia, a Grècia. Allà és on antigament s’obtenien les pedres que contenien òxid de ferro, i per això el mineral amb que es fan els imants es diu magnetita, que de passada va donar lloc a la paraula magnetisme. Però a més, d’aquella zona també n’extreien dos minerals semblants, però amb algunes característiques diferents. Un blanquinós que recordava la pedra dels imants i que van anomenar “magnesia alba” i un altre més fosc que es va conèixer com “magnesia nigra”.

Al 1774 es va purificar un metall a partir de la “magnesia nigra” i el van batejar amb el nom raonable de magnesium. Però el nom va anar canviant i va passar a ser manganesium, manganum i fins i tot mangani. Finalment es va quedar amb manganès quan al 1808 es va extreure un altre metall diferent a partir de la “magnesia alba” i també el van anomenar magnesi. Curiosament això no va ser per ganes d’enredar sinó per un error de transcripció. Primer el van anomenar magnium, justament per no confondre’l amb el que ja es coneixia. Però algú es va equivocar a l'hora de transcriure una comunicació i va posar el nom original de l’altre compost.

De manera que el que primer es va anomenar magnesi va acabar per ser el manganès, i el que inicialment era magni és el que ara coneixem com magnesi. Embolica que fa fort!

Ara, quan toca batejar un nou compost ja hi ha una normativa establerta i una organització internacional que se n’encarrega. La IUPAC, Unió Internacional de Química Pura i Aplicada és qui posa els noms als elements químics. Normalment el descobridor o el que l’ha fabricat fa una proposta i la IUPAC l’accepta o no. La normativa diu que ha de ser un nom derivat de la mitologia (Heli, Mercuri...) del mineral (Carboni, Liti...) d’un indret (Germani, Californi...) d’una propietat (Radi, Fòsfor...) o del nom d’un científic (Curi, Einsteini...).

Alguns dels elements que s’han sintetitzat en acceleradors de partícules queden sense nom durant un temps. O millor dit, s’anomenen segons el nombre atòmic. Així hi havia l’Unnilhexi per l’element 106, o l’Unnilpenti que és el 115. Però això són noms provisionals fins que se'ls adjudica un nom definitiu. Fa poc n’han batejat uns quants amb noms que, francament, sonen d’allò més estranys, potser per la falta de costum. El Seaborgi és l’element 106 i té el símbol Sg. El nom és per en Glen T. Seaborg, un dels que va treballar en la síntesi. I el Darmstadi és l’element 110 i el símbol és Dt, aquest es va anomenar així perquè es va generar a un laboratori a Darmstadt, a Alemanya.

Seaborgi, Darmstadi, Meitneri, Roentgueni... No podrien buscar uns noms més senzills? Quan a classe de química comencin a fer problemes de formulació serà espantós: Que en resulta de combinar darmstamiat de roentgueni amb hidròxid meitnèric?... Buf.

Polls i adaptacions evolutives

L’evolució de les espècies no la podem observar directament ja que el ritme de transformació d’una espècie en altres és massa lent a escala humana. Això és una llauna, perquè molts dels atacs que es fan a la teoria es basen en aquest fet. Però encara que no podem veure una nova espècie, si que es pot anar observant com una espècie es va modificant per adaptar-se a canvis ambientals. No es tracta d’evolució sinó d’adaptació, però al menys podem veure part de la història.

Un exemple clàssic van ser les papallones angleses. Són unes papallones (bastant lletges, jo diria) que habitualment tenen un color blanquinós, i esporàdicament n’apareix alguna de fosca. Però durant la revolució industrial la població de papallones va canviar i cap al 1850, totes eren fosques i alguna era clara. Es diu que la clau era el pols fosc del carbó, que empastifava els arbres. Les papallones clares passaven desapercebudes sobre un tronc blanc, però eren molt evidents sobre un tronc d’arbre ennegrit i això les convertia en preses fàcils pels ocells. El medi ambient havia canviat i les que abans tenien poques possibilitats de sobreviure, sobtadament van passar a ser les afortunades que vivien i deixaven més descendents. Sembla que va anar així, perquè a partir del 1950 es van aplicar mesures per disminuir la contaminació a Anglaterra i això va fer que la població de papallones blanques tornés a augmentar.

La clau és que cada papallona és d’un tipus, però la població en general es va modificant a mida que l’ambient canvia.

Doncs sembla que ara podem assistir a un fenomen semblant, però amb característiques més empipadores. Cada vegada sembla més clar que els tractaments que s’apliquen als nens per tractar la presència de polls al cabell són menys efectius. I el fenomen que hi ha al darrera torna a ser el mateix. L’ambient on viuen els polls s’ha modificat. Abans no hi havia insecticides anti-polls i ara n’hi ha. El tractament mata la majoria de polls, però no a tots. Això és perquè, encara que a nosaltres tots els polls ens semblen iguals, en realitat la població no és homogènia. Segurament els polls es poden identificar entre ells perfectament i potser tots els humans els semblen iguals. Doncs igual que hi ha persones que resisteixen molt el consum d’alcohol mentre que altres s’emborratxen de seguida, o que hi ha aliments que uns toleren sense problemes però que senten malament a algunes persones, amb els polls passa el mateix. N’hi ha que són molt sensibles als tractaments, però també n’hi ha que aguanten molt bé l’insecticida.

Quan apliquem el tractament als nens i sobretot si no es fa correctament, el que fem és matar tots els polls sensibles i deixar vius als pocs que són resistents. Aquests supervivents pondran ous dels que en sortiran polls majoritariament resistents, de manera que l’insecticida (pediculicida) deixarà de ser efectiu. I això vol dir que ja podem posar-ne més quantitat o més dies, que no farem res. El que cal fer en aquests casos és emprar un altre tractament diferent. No una marca diferent sinó un compost diferent, eh! I a més, fer-ho ben fet, que són productes amb una toxicitat important i no només pels polls.

Però cal anar amb compte, perquè el mecanisme de selecció es tornarà a posar en funcionament. Primer anirà molt bé i poc a poc anirem seleccionant aquells polls que resisteixin el segon tractament. I com que són descendents d’aquells que resistien el primer tractament el que passarà, el que està passant ara mateix, és que ens trobarem amb poblacions de polls resistents a dos, tres o més tractaments.

De fet, això és exactament el mateix que passa amb els antibiòtics. Un problema molt més seriós, però causat pel mateix mecanisme.

Potser es podrien aplicar estratègies racionals. Podríem deixar de fer servir el primer tractament, completament, de manera que la selecció que afavorís la resistència deixés d’actuar. Aleshores, mica a mica potser tornarien a aparèixer poblacions sense resistència al tractament. Però això seria molt i molt lent, de manera que a la pràctica la sortida és seguir anar buscant nous insecticides (o antibiòtics).

I això, tot i saber que és una carrera en la que sempre podrem anar al davant, però mai podem guanyar definitivament. Encara que, potser, si seguim així uns pocs milions d’anys si que acabarem observant l’aparició d’una nova espècie animal evolucionada a partir del poll.

... i van 500!

Avui toca un post curtet. Primer que res perquè és Sant Jordi i, per tant, millor fer una mica de festa. Però també perquè aquest és el post número 500 del centpeus i, mira, els números rodons fan gràcia i sempre serveixen per fer una mica de celebració. A més, ha anat d’un pèl que no faig celebració doble, perquè calculo que demà el comptador arribarà a les 100.000 visites. Cal dir que això, a més de ser un altre motiu de celebració, em té ben al·lucinat. Són moltes visites per aquest racó dedicat a parlar de ciència. Però a hores d’ara d’aquest món dels blogs ja m’ho puc esperar quasi tot.

Per tant, una vegada més em permetreu que us agraeixi a tots els que passeu per aquí, als que deixeu comentaris, als que llegiu en silenci, als que encara teniu blogs en actiu i també aquells que un bon dia van aturar-lo o simplement van desaparèixer.

I res. Bon Sant Jordi. Que tingueu tots molts llibres i moltes roses.

El llarg camí dels gens

Un dels conceptes que es fan servir més quan es parla de ciència, tecnologia o medicina és el de gen. Culpem als gens del caràcter de les persones i veiem alhora promeses i amenaces quan es parla de transgènics. El que passa és que moltes vegades tampoc tenim tan clar de que parlem quan diem gen.

La paraula la va inventar un botànic danès, en Wilhelm Johannsen, per referir-se a allò que fins aleshores anomenaven “factors de l’herència”. El concepte l’havia creat Mendel, quan va descobrir les lleis de l’herència i va comprendre que alguna cosa passava de pares a fills seguint unes proporcions precises i quantificables. La forma dels pèsols o el color de les flors es repartia d’una manera determinada i no d’altra en cada generació. Allò volia dir que la informació necessària per fer flors d’un color o altre es trobava dins les llavors. Naturalment en aquell temps no tenien ni idea de en quina forma física s’emmagatzemava aquella informació, però el concepte de gen va resultar extremadament útil per seguir estudiant l’herència.

A mida que el coneixement de la cèl·lula anava millorant es va comprendre que el que determinava les característiques de cada organisme eren les proteïnes que el composaven. I els gens contenien la informació per fer un tipus o un altre de proteïna. Determinades proteïnes confereixen color rosa a les flors, mentre que altres fan que tingui color groc. Unes proteïnes s’uneixen de determinada manera i fan que el cabell sigui llis, mentre que la unió d’altres és lleugerament diferent i el cabell forma rínxols. Unes proteïnes metabolitzen ràpidament l’alcohol mentre que altres ho fan més lentament. I així tot. Les proteïnes són la clau i els gens determinen com seran les proteïnes.

Si mirem una proteïna veiem que és simplement una seqüència d’aminoàcids units un rere l’altre. Hi ha vint aminoàcids diferents i l’ordre en que es disposen és el que caracteritza cada proteïna. Per tant, semblava evident que els gens tenien la informació que deia en quin ordre s’unien els aminoàcids de cada proteïna del nostre cos.

Durant molt temps es va pensar que els gens estaven fets per unes proteïnes especials que es trobaven dins el nucli de les cèl·lules. Era raonable, ja que amb vint aminoàcids per combinar es podien fabricar una mena de proteïnes que fessin de motlle per fabricar les que la cèl·lula necessites en cada moment. Durant molts anys es van buscar les proteïnes genètiques. I fins i tot hi ha antigues novel·les de ciència ficció en les que els protagonistes aconsegueixen dominar la vida gràcies a que han identificat aquestes misterioses proteïnes.

Però passava el temps i no s’identificaven. I finalment algú va dirigir la mirada a un altre component que es trobava al nucli de la cèl·lula. Unes molècules que tothom pensava que feien funció de suport estructural i poca cosa més. L’àcid desoxiribonucleic o ADN.

No li feien gaire cas, perquè mentre les proteïnes estan fetes amb vint aminoàcids diferents, l’ADN està fet per un altre tipus de molècules, anomenades nucleòtids i únicament en té quatre de diferents. No era impossible, però semblava complicat que a partir de quatre nucleòtids es codifiqués la informació per fabricar proteïnes amb vint aminoàcids.

Però al final aquesta va ser la realitat. Primer Watson i Crick van desxifrar l’estructura del ADN, la famosa i elegant doble hèlix. I allò resolia un problema important. Com s’ho feia la informació per passar de pares a fills ja que de seguida es va comprendre que cada una de les dues hèlixs de l’ADN feia de motlle per tornar a fabricar l’altra.

I pel que feia a la informació, doncs la seqüència de nucleòtids era el que determinava l’ordre en que els aminoàcids es disposarien a les proteïnes. Com que sóls hi ha quatre aminoàcids cal anar llegint-los de tres en tres. Cada seqüència de tres nucleòtids representarà un aminoàcid particular. És el que anomenem codi genètic, i el fet que sigui igual per tots els éssers vius de la terra, des dels bacteris fins els mamífers és una bona indicació que tots estem emparentats.

Així que semblava que ja sabíem el que era un gen. Era un fragment d’ADN amb la seqüència de nucleòtids que es traduirà en una proteïna particular.

Però les coses sempre són més complexes. Perquè també hi ha seqüències d’ADN que s’encarreguen de regular si la proteïna es fabrica o no, en quina quantitat i en quin moment. Són les seqüències reguladores i la seva complexitat està fent d’aquest camp un dels més interessant de la biologia actual.

Per tant, el gen conté la part que es llegirà i la part d’ADN que en regularà la lectura.

El més interessant és que potser la història no acaba aquí. Hi ha molt ADN del que encara no en coneixem la funció. Segur que els gens, aquells factors de l’herència de Mendel, encara ens reserven algunes sorpreses.

Una combinació perfecte

La cultura, entesa en el sentit més ampli que es pugui donar a la paraula, és el que ens ha permès arribar a uns nivells de qualitat de vida inimaginables per la majoria dels humans que han viscut mai. Però en algunes ocasions ha generat obres extraordinàries, que destaquen per sobre la resta i que mereixen el reconeixement d’obres mestres. L’arquitectura, l’escultura, la ciència, la música... totes les activitats humanes tenen les seves obres mestres. I en el camp de la gastronomia n’hi ha una que aviat farà el temps ideal per gaudir-ne. Una extraordinària combinació del millor de la gastronomia, la nutrició i la salut i que ha sorgit, no podia ser d’altra manera, de la saviesa popular. Parlo del gaspatxo.

De gaspatxos n’hi ha de moltes menes. Com acostuma a passar, cada regió l’ha particularitzat, però el punt de partida podria ser el gaspatxo andalús. En tot cas és el més conegut. Una sopa freda feta amb tomàquets, pebrots, alls, cogombres, pa, oli d’oliva, vinagre, sal i aigua. A partir d’aquí es poden fer moltes combinacions al gust de cadascú. Probablement la majoria seran excel·lents.

La gràcia és que conté la majoria de les coses que els nutricionistes recomanen per una dieta saludable. Per començar vegetals frescos. Com que el gaspatxo era un aliment que va originar-se en ambient rural, per refrescar els segadors que treballaven sota el Sol abrusador d’Andalusia, la base són justament les hortalisses que tenien a mà. Segurament a l’origen eren simplement sopes d’all, però amb el descobriment d’Amèrica es van anar incorporar els tomàquets i altres elements d’origen americà i es va aconseguir la combinació perfecta. Amb el gaspatxo ingerim una quantitat de vegetals frescos que difícilment podem trobar tan concentrats en un únic plat.

A més de les vitamines i els nutrients normals que porten, també ens assegurem d’endrapar una bona quantitat de fibra. Això ens estalviarà després anar buscant fàrmacs, infusions o iogurts que ens ajudin a regular el trànsit intestinal. La fibra que aporta el gaspatxo s’encarrega d’això amb molta eficàcia.

Com que a sobre es tracta d’hortalisses fresques, en la seva composició encara queden grapats d’antioxidants. El problema que tenen els antioxidants és que es fan malbé molt de pressa. Per això és important no tenir els aliments massa temps guardats. Encara que la conservació sigui correcta, mantindran moltes qualitats nutritives, però no aquesta.

També hi ha oli d’oliva. Que, encara que de vegades s’exagera una mica, no deixa de ser un dels més saludables que hi ha. En tot cas molt millor que altres tipus de grasses amb àcids grassos més insaturats.

I el pa, trinxat per donar-li aquella textura particular que el fa inconfusible i que permet donar-li el toc personal segons si t’agrada més o menys líquid. De vegades penso que el gaspatxo és com un pa amb tomàquet després d’evolucionar cap al món de les sopes.

Perquè aquesta és una altra gràcia, que és en forma de sopa, de manera que assegurem la ingesta d’aigua, sense necessitat d’anar contant els gots que hem begut, com fan algunes persones.

I un cop a taula, li podem afegir trossets de vegetals tallats (mes fibra, més vitamines, més antioxidants i més sabor) per acabar de donar-hi el toc personal al gust de cadascú. Que més podem demanar?

Es parla molt de la dieta mediterrània. Una abstracció que potser no existeix en estat pur enlloc, però en tot cas, el gaspatxo és una de les millors materialitzacions dels principis d’aquesta dieta.. Un tema personal en el que cada un té les seves preferències és trobar la combinació exacta d’ingredients que ens agradin, però en el cas del gaspatxo tenim un ampli marge de maniobra.

De manera que aviat arribà l’estiu i podrem tornar a regalar-nos els sentits amb un dels plats més saludables que s’han inventat mai. Una autèntica obra mestra.

Nuclears i cagades humanes

Aquests dies hem pogut topar amb el principal inconvenient de l’energia nuclear de fissió. Es pot resumir dient que inevitablement hi ha cagades humanes. I en el cas de la nuclear, les cagades poden tenir efectes greus i fins i tot molt greus. És el que passa quan coincideixen dos fets reals i inevitables. Per una banda, els residus que genera una central nuclear són radioactius, i per tant, molt perillosos. I per l’altra banda, les persones s’equivoquen, actuen de manera incorrecta, són enganyades i els incompetents sempre troben la manera d’arribar a llocs clau.

No vull dir que el que ha passat a Ascó sigui un accident perillós ni que els responsables siguin incompetents o res de semblant. Simplement no conec en detall els fets i no em pertoca emetre cap judici. Però el rerefons de la qüestió sempre és el mateix. Una cadena d’errors que no haurien d’haver passat o que tenien una probabilitat baixíssima però que, oh desgràcia! no se sap com si que han passat. I el resultat és l’alliberament de material radioactiu al medi ambient. Aquesta vegada era poc, encara que no tant poc com deien al principi. Però altres vegades va ser molt més. Els accidents de Three Mile Island i el de Txernobil també van passar per un seguit d’errades que ningú podia imaginar.

Aquesta vegada em feia gràcia quan parlaven de partícules radioactives alliberades que anaven recollint. Que eren aquestes partícules? La resposta l’he trobat a la web de Consell de Seguretat Nuclear on hi ha molta informació de tot el que ha passat. Al menys no dóna sensació d’ocultisme sinó tot el contrari, que sempre és d’agrair i valorar.

Segons informen, el que va passar va ser que cinquanta litres de material de neteja es van deixar en una piscina propera a les reixes de captació del sistema de ventilació, que va quedar contaminat. La ventilació funcionava en mode d’emergència, que passa l’aire a través de filtres, de manera que la radioactivitat queda retinguda i cap problema. Però (sempre hi ha un però) un parell de dies després van passar la ventilació al mode normal, que ja no filtra l’aire, de manera que les restes que havien quedat van poder ser arrossegades pels conductes i sortir a l’exterior.

Això ho van notar quan van fer un dels controls rutinaris que es fan a l’exterior de la central. Van detectar una partícula radioactiva i de seguida van començar les tasques de neteja.

Aquestes partícules són fragments del sistema de refrigeració del reactor que contenen alguns isòtops radioactius. Crom 51, Cobalt 60, ferro 59 o Manganès 54. El problema és que les quantitats que inicialment van dir que s’havien alliberat (18.300 becquerels) al final van ser molt més elevades (84,95 milions de becquerels). Per entendre'ns, un becquerel és una desintegració per segon. I com que sempre hi ha un cert nivell de radiació al medi, que anomenem radioactivitat natural, s’ha pogut calcular la dosi màxima a la que pot estar exposada una persona. Això són 320.000 becquerels per any.

De manera que segons el primer informe no hi havia un problema important, ja que en cap cas ningú podia quedar irradiat gaire més que si prengués massa el Sol. Però la segona dada, 200 vegades mes gran, si que era inquietant. No massa per la seguretat de les persones. No és imaginable que tota la radiació alliberada anés a parar de cop a una única persona. Però sempre és millor posar-se en el pitjor dels casos, perquè Murphy mai descansa.

Al final sempre hi ha persones que actuen de manera incorrecta. Ja se que és fàcil dir-ho quan ja ha passat tot, però amb l’energia nuclear sempre estarem igual. De vegades serà una empresa que vol mantenir la producció, un empleat incompetent que ha arribat a un lloc que no hauria d’ocupar, un subministrador que proporciona components de més baixa qualitat del pactat... totes aquestes coses passen a la vida real i cal comptar amb elles.

Potser l'energia nuclear sigui imprescindible, però que no diguin que és completament segura. Abans o després sempre hi ha accidents. Igual que en tota activitat humana.

És inevitable, perquè les persones són humanes. I sempre tinc la sensació que els enginyers no inclouen un factor de correcció als seus càlculs. Un factor que multipliqui el risc de qualsevol activitat degut a les cagades dels humans que hi estiguin implicats.

La clau del veler

Una de les coses que em va intrigar durant molt temps era com s’ho fan els vaixells de vela per moure’s contra el vent. I és que puc entendre sense problema que un vaixell sigui empès pel vent. La vela va ser realment un gran invent dels temps antics i segur que va obrir nous horitzons als primers humans que les van fer servir. I fins i tot els poemes parlen de navegar “...viento en popa, a toda vela”. Això té tota la lògica del món. Però actualment els velers es desplacen contra el vent. I això no ho sembla de normal.

Reconec que aquesta vegada vaig descobrir el sistema per la via més entretinguda. Em vaig apuntar a un curs de navegació a vela lleugera. Així, a més d’aclarir un misteri (que podria trobar a qualsevol llibre o via Google) vaig descobrir com d’apassionant pot ser navegar.

Als temps antics els vaixells podien navegar únicament amb el vent de popa o a força de rems. Per això, per anar a Amèrica el que feien era seguir rumbs diferents per anar i per tornar. Calia buscar zones amb vents que bufessin en la direcció correcta perquè els vaixells tenien poc marge de maniobra.

Però ara les coses ja no funcionen així, i un veler pot desplaçar-se parcialment contra el vent. La clau no es troba al velam de la nau sinó sota l’aigua. El gran canvi va arribar amb una peça que surt del casc de la nau i que s’enfonsa dins l’aigua. L’orsa.

El cas és que un vaixell de vela està sotmès a moltes forces que actuen simultàniament. El vent, naturalment és la primera que cal considerar. I els que en saben noten les diferencies entre el vent a ran d’aigua i el vent a la part de dalt de les veles. Però també hi ha les corrents d’aigua, el fregament amb l’aigua, les turbulències que es generin, el punt d’equilibri del pes de la nau... Tot això contribueix en major o menor manera al moviment del vaixell. I l’art de navegar és l’art d’aprofitar totes aquestes forces perquè actuïn de la manera que t’interessa més.

Quan el vent empeny les veles, a no ser que vingui exactament del darrera, cosa que passa poques vegades, el vaixell es mourà cap endavant més o menys de pressa depenent de com estiguin posades les veles. Però el cas és que també lliscarà de costat sobre l’aigua. Això era un malbaratament d’energia fins que algú va pensar en posar una peça que frenés el moviment lateral de la nau. Una planxa de fusta que surt del mig del casc i que s’enfonsa sota l’aigua. D’aquesta manera els moviments laterals són més difícils i la tendència és a moure’s cap endavant.

Però en realitat aquest efecte de desviar la força que fa el vent per desplaçar de costa la nau és molt efectiva. Tant, que si el vent ve exactament de costat n’hi ha prou de posar les veles amb l'angle adequat i la nau podrà avançar perpendicular al vent sense problemes.

I si girem una mica més les veles fins i tot podem aprofitar l’efecte del fregament causat per l’orsa per moure'ns una mica contra el vent. En teoria fins un angle de 45°, que no està gens malament. És el que se'n diu anar “de cenyida” (o navegar “de bolina” pels amants de les aventures de l’Aubrey i en Maturin).

Per tant, si volem anar contra vent amb un vaixell de vela, primer cenyim una estona i avancem una mica contra el vent. Després virem i anem de cenyida cap a l’altre costat i guanyem una mica més de distància, i així anar fent ziga-zaga. Realment això és molt més divertit que no pas anar amb el vent de popa. A més, com que et mous contra el vent, la sensació de velocitat és molt més intensa, t’has de penjar fora la nau per compensar l’equilibri i acabes ple d’esquitxades d’aigua. Una sensació, quan totes aquestes teories es transformen en sensacions, genial, indescriptible.

Realment, hi ha aprenentatges de física, de mecànica, de fluids i de distribució de forces, que descobrir-los amb la pràctica no té preu.

Va de pits

Ahir, els diaris comentaven una foto de la cancellera alemanya Àngela Merkel. I el que resulta instructiu era que el motiu pel qual en parlaven era, ni més ni menys que l’escot del vestit que portava, que mostrava generosament la pitrera. Sembla que alguns els costa recordar que els humans som mamífers i, per tant, les femelles tenen pits prou desenvolupats.

El que passa, és clar, és que el pit de la dona s’ha convertit en tot un símbol relacionat amb el sexe, amb tot l’impacte social que això comporta. Però és divertit notar que, per ser una part de l’anatomia de la que estem tan pendents, resulta tan desconeguda.

Per això, de vegades és útil recordar que la funció dels pits és alimentar a les cries. I que el mecanisme que es posa en marxa per aconseguir-ho és realment complex.

Per començar, si observem l’estructura de la glàndula mamària (és que mamella sona malament encara que sigui correcte) trobem un grapat de canalicles que surten d’unes petites “bosses” anomenades acinus glandulars i que és on es fabrica la llet. De cada acini en surt un canalicle que s’anirà agrupant amb altres i que acabaran al mugró. També hi ha teixit gras, connectiu i molts vasos sanguinis i limfàtics i nervis. En altres animals, com les vaques, l’estructura és diferent. Els conductes aboquen la llet a una cavitat (cisterna) i d’allà surt un únic conducte fins al mugró.

En tot cas, les cèl·lules que fabriquen la llet tenen una vida mol i mol agitada. Primer han de madurar quan les noies arriben a la pubertat. Comencen a proliferar i a augmentar de mida i nombre, de manera que els pits creixen. En el cas dels homes, també les tenim aquestes cèl·lules, però sense les hormones que les fan créixer, es quedaran en repòs per sempre.

Com que la funció serà alletar les cries, durant l’embaràs els pits responen molt al bany d’hormones que reben. La més coneguda és la prolactina, però també calen la tirotropina, les gonadotropines, l’hormona del creixement, la corticotropina els estrògens, la progesterona... Tot això farà que les cèl·lules del pit comencin a agafar molts nutrients per transformar-los en llet. És clar, com que caldran molts nutrients, el teixit adipós també augmenta de mida durant l’embaràs, simplement per disposar de prou reserves per la feinada metabòlica que s’acosta.

I just després del part tot l’equilibri hormonal pateix un daltabaix. Sobtadament la placenta desapareix, el fetus deixa d’enviar senyals, altres hormones prenen el relleu mentre que algunes que feien feina, però poca, es posen a actuar com una moto.

Però curiosament, amb això no n’hi ha prou per fabricar llet. Fa temps es va observar que una dona anestesiada fabrica mol poqueta llet, mentre que si està conscient i amb el nen a sobre si que en farà.

La clau és un estímul nerviós. Per iniciar la fabricació és important l’estímul de la cria xuclant el mugró. És el senyal nerviós generat el que desencadena la posada en marxa de la maquinaria que s’ha anat preparant al llarg de l’embaràs. Per això ara, tot just després de néixer el nen, el posen al pit de la mare. Potser no menjarà encara res i segurament amb prou feines s’aproparà al mugró, però amb que doni un parell de llepades o hi posi la boca n’hi haurà prou per induir la mare a fabricar la llet.

I després d’uns mesos, quan arribi el deslletament, tots els canvis metabòlics aniran desapareixent i les coses tornaran a l’estat de repòs en espera que caracteritza els pits. I aquí hi ha un dels problemes. Unes cèl·lules sotmeses a tants canvis, a tantes adaptacions, no únicament durant l’embaràs sinó també una mica cada mes al llarg del cicle menstrual, poden perdre el control amb més facilitat que altres que fan poca cosa al llarg de la vida. Per això, el càncer de mama és relativament freqüent i per això és important controlar ràpidament qualsevol bony que aparegui.

Curiosament, també pot donar-se en homes. Com que hi ha molt menys ball d’hormones, resulta molt menys freqüent, però de vegades es dóna. I el problema és que, mentre que les dones ja estan al tanto i saben que cal anar amb compte amb qualsevol bony que detectin al pit, els homes no es preocupen d’això. En el cas dels homes és la pròstata el que amoïna. Per això el càncer de pit en homes acostuma a detectar-se més tard, cosa que resulta més greu.

En tot cas, s'ha de reconèixer que els pits resulten fascinants fins i tot quan s’analitzen des d’una perspectiva purament fisiològica.

I no, des del punt de vista masculí, saber tot això no els hi treu gens d’encant des de les altres perspectives.

Fer o no fer el darrer pas

En molts camins, el més difícil de tot és el darrer pas. A la feina et mentalitzes que has de parlar amb el cap, però quan arribes al davant la porta costa trucar. Coneixes una noia, les coses van bé i et decideixes a fer-li un petó, però el dubte t’atenalla als darrers centímetres. Estic fent bé? O l’estic cagant? I saps que un cop fet el pas, ja no hi ha volta enrere.

Doncs una cosa semblant passa a l’Antàrtida. I ara mateix estem aturats, dubtant. Seguim endavant o ens aturem? I si ens aturem, durant quant de temps?

Tot va començar al 1977, en un indret proper a l’estació polar russa Vostok, en un racó perdut enmig de l’Antàrtida. Un treball conjunt entre russos i britànics, que estudiava dades de sonar i radar, per esbrinar el gruix del gel va trobar que a sota el gel àrtic hi havia un llac d’aigua líquida. Un llac que van batejar amb el nom de l’estació: Llac Vostok.

I no era un estanyol petitet. Fa 250 quilòmetres de llarg i 50 d’ample. I la seva fondària és d’entre 200 i 800 metres. Comparable a algun dels grans llacs de la frontera entre Canadà i els Estats Units.

Ara ja sabem que n’hi ha bastants més de llacs subglacials, però el Vostok va ser el primer i el que ens va plantejar els primers dubtes. Com és que l’aigua està líquida i no gelada allà baix? Potser hi ha fonts de calor provinents del subsòl? O podria ser la pressió del gel sobre l’aigua que la manté en estat líquid? L’estat físic de l’aigua depèn de la temperatura i també de la pressió. I tenir més de tres quilòmetres de gel a sobre genera molta pressió.

Aquesta enorme massa de gel que amaga el llac Vostok també ha actuat com aïllant, fent que aquella enorme massa d’aigua quedés segellada sota el gel des de fa prop d’un milió d’anys. Al menys, aquestes són les dades obtingudes gràcies a perforacions que s’han fet obtenint nuclis de gel per analitzar.

El que fan és foradar amb un tub buit per dins, de manera que el gel es pot extreure com si fos una canonada i anar analitzant les diferents capes que el formen. A mida que aprofundim en la perforació, més antigues són les mostres de gel obtingudes. Com que el gel guarda microgotes d’aire, aquest ha sigut un sistema per analitzar la composició de l’atmosfera de fa uns quants milers d’anys.

La pregunta és, hi haurà algun tipus de vida en el llac Vostok? No seran peixos ni organismes superiors, és clar, però podria haver-hi comunitats de microorganismes que haguessin establert algun ecosistema aïllat de la resta del planeta.

I això, a més, seria un banc de proves excel·lent per quan sigui el moment de buscar vida a altres indrets semblants del sistema solar com Europa, la gelada lluna de Júpiter.

Però el problema és que, si perforem fins al llac, inevitablement el contaminarem. De manera que serà difícil saber si el que hi trobem ja hi era o l’hem portat nosaltres. I cas que hi hagués alguna comunitat viva allà a baix, l’últim que voldríem seria destruir-la amb els nostres microorganismes o productes químics. Per exemple, algunes mostres de microbis que han trobat en els nuclis de gel es pensa que poden ser contaminació de la pròpia maquinaria d'extracció.

De fet, ja hi ha una perforació russa que va arribar fins als 3623 metres de fons. Faltaven únicament cent metres per arribar a l’aigua quan es van aturar, justament per evitar la contaminació. I allà estem. Decidint si fem el darrer pas o no.

No serien únicament els microorganismes. Per mantenir aquestes perforacions sense que es congelin es van introduint líquids anticongelants al pou. Tant bon punt arribem a l’aigua líquida l’anticongelant s’hi introduirà i començarà la contaminació del llac. I la llauna és que tècnicament no hi ha manera de fer-ho sense aquestes o altres fonts de contaminació. Al menys per ara, tot i que ja es busquen sistemes per introduir sondes estèrils que facin les analítiques.

I de moment, seguim esperant. Arribem fins l’aigua del Vostok? Com el moment desesperant en que tens la noia a prop i dubtes si li fas el petó o no. Tindré premi o m’emportaré un moc? I saps que abans o després t’hauràs de decidir, però no acabes de trobar la manera, el moment o el valor. Molt emocionant, però també esgotadorament estressant.

Com la ciència, de vegades.

Les potes de la serp

Una escena clàssica de la Bíblia, que apareix dibuixada en molts quadres de catecisme era la imatge de l’arbre prohibit amb una serp enroscada en una branca convencent a Eva que no es tallés i tastés el fruit. Hi ha, però, un detall que no quadra. Si llegim més endavant, quan Deu descobreix la desobediència dels humans s’enfada i els castiga, però també se la carrega la serp.

A Gènesi 3:14 podem llegir: Llavors Déu digué a la serp: Per haver fet això, seràs maleïda entre totes les bèsties i entre tots els animals feréstecs; sobre el teu ventre caminaràs, i menjaràs pols tots els dies de la teva vida.

Doncs el cas és que segons això, abans del pecat original les serps no s’arrossegaven per terra y segurament devien caminar com la resta d’animals, de manera que el dibuix amb la serp enroscada és incorrecte. La llàstima és que la Bíblia no ens dóna cap pista de com eren les serps abans d’aquell moment. Podem suposar que seria prou bonic, perquè sinó, difícilment hauria entabanat a Eva.

De totes maneres, els biòlegs saben fa temps que els avantpassats de les serps tenien potes. De vegades encara neixen serps amb restes rudimentàries d’extremitats, però un fòssil descobert fa poc ha aclarit un misteri que portava de cap als investigadors.

El cas és que no estava clar si els avantpassats de les serps eren animals aquàtics o terrestres. La hipòtesi dels aquàtics semblava més acceptada, ja que era més fàcil explicar la desaparició de les potes en animals que no les facin servir gaire.

Però fa un temps es va descobrir el fòssil d’una serp que encara presenta potes amb tota l’estructura necessària per la locomoció. Això vol dir els ossos de la cadera, fèmur, tíbia, ròtula... I el detall important és que s’ha localitzat en el que havia sigut un entorn terrestre i no marí.

Per tant, ara tot sembla indicar que els avantpassats de les serps eren animals molt curiosos, ja que reptaven com les serps actuals però tenien les dues potes del darrera. Segurament estaven ben adaptats a moure's per caus subterranis.

L’animal, que han batejat com a Eupodophis descouensi feia quasi un metre de llarg i va viure al Cretaci, ara fa uns noranta milions d’anys.

De totes maneres no ha sigut fàcil observar les potetes de la serp. Encara que en el fòssil ja es veia més o menys, l'anàlisi detallada ha requerit alta tecnologia. Han aprofitat unes instal·lacions franceses, a Grenoble, per fer una mena de radiografia del fòssil i analitzar en detall els óssos. Calia fer-ho així ja que les alternatives passaven per destruir l’original.

El cas és que ara podem admirar l’anatomia de la cadera de la serp prehistòrica amb tot el detall d’una radiografia d’alt nivell.

Però no estic segur que un animal com aquest, amb unes potetes tan petites fos el que va convèncer Eva per mossegar la poma. Havia de ser alguna cosa més espectacular. Potser caldrà seguir cercant fòssils encara més primitius. Tot i que ben mirat, tampoc diu enlloc que fos una poma el fruit de pecat capital, oi?

La marca del Nord

Un error típic que cometen els qui no coneixen gaire l’astronomia és pensar que l’estrella Polar és la més brillant del cel. Per això, de vegades causa una certa decepció quan els indiques de quina estrella es tracta. La Polar no és particularment brillant i la seva fama deriva únicament del fet que assenyala el nord. S’ha de reconèixer que això ja és motiu sobrat per ser una de les estrelles més famoses. Però, brillar, el que es diu brillar, doncs tampoc ho fa de manera espectacular.

La gràcia és, naturalment, que es troba en la línia de l’eix de rotació de la Terra, de manera que miris des d’on miris, ella sempre està allà al nord. I encara que per això es coneix com estrella Polar, com que és la primera estrella de la constel·lació de l’Óssa menor, el nom estricte seria “alfa [α] ursa minoris”.

Però la Polar té un parell de peculiaritats curioses. La primera és que no es tracta únicament d’una estrella sinó d’un sistema estel·lar de tres astres. De fet, ja al 1780 van observar amb els telescopis d’aleshores, que la polar tenia una companya molt poc brillant. Aleshores van passar a anomenar “Polaris A”, la que coneixem des de sempre i “Polaris B” la nova companya.

Al 1929 ja van notar que l’espectre de llum suggeria la presència d’una tercera estrella, però no va ser fins fa dos anys, que el Hubble va poder fotografiar la tercera, molt petita i molt poc brillant estrella. Jo hauria esperat que l’anomenessin Polaris C, però el cas és que es diu “Polaris Ab”.

Un altre detall curiós és que no sempre ha sigut ella la que senyalava el nord. La Terra presenta molts moviments a més dels de rotació sobre si mateixa i translació al voltant del Sol. Això fa que, mica a mica, l’eix vagi apuntant cap altres punts de l’Univers i per aquest motiu, fa uns 5000 anys, per buscar el Nord calia trobar l’estrella alfa draconis. Ara tenim la polar, però després serà gamma de Cefeo la que guiarà als navegants del futur. D’aquí a 7500 anys serà gamma del cigne, una de molt brillant, i l’any 15000 serà Vega de Lira. De totes maneres, els amants de l’estrella Polar no han de patir. Ella encara marcarà el nord durant uns 3500 anys.

Cal anar amb compte amb aquests moviments del cel. Si no, apareixen errors com el que va cometre en William Shakespeare, posant en boca de Juli Cèsar les paraules: “... sóc constant com l'estrella Polar que no té parangó quant a estabilitat en el firmament”. Frase fantàstica, però que l’autèntic Juli Cèsar no hauria pronunciat mai, ja que en aquell temps, la Polar no marcava el Nord i si que es movia a través del firmament.

I finalment, una altra característica de la Polar és que és una variable cefeida. Un dia en parlaré amb més detall, per que aquesta mena d’estrelles han jugat un paper cabdal en l’astronomia. I la Polar, que es troba a només tres-cents anys llum de la Terra, és la Cefeida més propera i per tant una de les més estudiades. El nom de variable és perquè la seva brillantor va canviant mida que passa el temps. Però aquestes ho fan d’una manera rítmica. Durant un temps perden lluminositat, i durant un altre període la guanyen. Així van oscil·lant, cada una amb un ritme característic i particular.

Ara bé, encara que la seva llum canviï amb el temps, no deixa de ser una estrella bastant més gran que el nostre Sol. La seva mida és gairebé cinquanta vegades més gran.

Un estel ben curiós la polar. I amb una certa màgia. No és de bades que la majoria dels aficionats a l’astronomia el primer que aprenem en mirar al cel són la fantàstica constel·lació d’Orió i com seguir el camí indicat per Merak i Dubhe, les dues estrelles brillants de l'Óssa Major, per trobar justament l’estrella Polar.

Dessalar aigua de mar

Aquests dies es parla molt de les dessalinitzadores com a medi per aconseguir un subministrament important d’aigua potable. Se'n lloa les virtuts, permetre disposar d’aigua recorrent a aquest grandiós dipòsit que és el mar i que allibera als nostres pobres rius de la pressió a la que els sotmetem, però també es remarquen els inconvenients, el gran consum energètic i l’impacte ambiental que representen pels sistemes de captació d’aigua de mar i de generació d’aigües molt salades.

Però sense entrar en aquestes polèmiques, és realment interessant el funcionament d’una dessalinitzadora. I això que el problema no és senzill. Partir d’una aigua relativament bruta, amb moltes sals dissoltes i amb unes condicions biosanitàries dubtoses i acabar amb aigua dolça, neta i potable.

El primer que es podria pensar seria en destil·lar l’aigua. Simplement la fem bullir i l’aigua s’evapora, les sals en canvi es no ho fan i quan el vapor condensés, el que cauria seria aigua sense sals. De fet, si que existeixen plantes dessalinitzadores així, però tenen alguns inconvenients. El primer és que cal fer el procés de bullir l’aigua varies vegades. No queda prou dessalada a la primera. Això representa fer servir moltíssima energia per fer bullir milions de litres d’aigua. Per aquest motiu es fan servir sobretot a l’Orient mitjà, on tenen moltes centrals elèctriques que funcionen a base de cremar petroli per fer electricitat i on poden generar molt vapor d’aigua a preus baratíssims.

Aquí, que no anem tan sobrats de petroli fem servir una altra estratègia. Però abans d’això cal captar l’aigua del mar. Jo m’imaginava una canonada que s’enfonsava dins el mar i que aspirava l’aigua. Allò havia de ser un problema per la vida marina, ja que la zona de captació podria captar tota mena d’organismes que, a més de deixar-hi la pell, causarien l’embussament de la canonada.

Però la realitat és més subtil. El que fan (no se si sempre) és perforar pous fins al nivell on l’aigua ja no és dolça sinó salada. Realment el món dels aqüífers és complex i fascinant. Sota les capes freàtiques d’aigua dolça hi ha la capa per on s’ha filtrat aigua de mar. De fet, l’aigua salada es manté a baix perquè hi ha aigua dels rius a sobre. Quan augmentem l’extracció d’aigües dolces és quan els pous es salinitzen. Doncs els pous de les centrals dessalinitzadores són impermeables per la part superior per evitar entrada d’aigua dolça, però a sota dels cent metres ja permeten el pas de l’aigua de mar salada.

Així eviten problemes als organismes marins, ja que no van al mar a agafar l’aigua. I a sobre, l’aigua ja passa una primera etapa de filtrat a traves del terreny que travessa tot filtrant-se terra endins.

De totes maneres cal netejar-la més. Per això primer es decanta, és a dir, es deixa l’aigua en repòs de manera que les partícules que tingui caiguin al terra. Després es fa passar per filtres d’arena. Bàsicament una capsa enorme plena de sorra on queden retingudes les partícules més grans. Un parell de filtres més, una mica de clor per esterilitzar-la i ja es pot anar a l'eliminació de les sals. La famosa osmosi inversa.

La gràcia és simplement una membrana porosa, amb uns porus prou grans perquè passi l’aigua, però prou petits com per evitar el pas de les sals. A classe de física s’estudia que l’osmosi és el procés pel qual l’aigua es desplaça a través de la membrana fins equilibrar la concentració de sals. Això és just el contrari del que volem, per tant el que es fa és pressionar l’aigua salada. D’aquesta manera la pressió fa que l’aigua travessi la membrana, però les sals no. Al final, a una banda de la membrana hi ha aigua sense sals, i a l’altre hi ha sals amb una mica d’aigua. És diu osmosi inversa perquè el moviment és el contrari del que passaria si no apliquéssim la pressió.

Quan mostren imatges d’una dessalinitzadora, moltes vegades es veuen uns tubs dipositats en fileres. Allò són els filtres, que per estalviar espai tenen la membrana enrotllada. L’aigua entra per la perifèria del tub i és recollida ja sense sals a un tub central.

Per millorar el rendiment energètic de la planta el que fan és aprofitar la sortida de l’aigua, que encara es troba a molta pressió, per moure unes turbines, de manera que es recupera part de l’energia feta servir al principi.

I poca cosa més. L’aigua salada es torna al mar, amb una canonada i la dolça als dipòsits per controlar la qualitat i enviar a les zones de distribució.

El problema de la salinitat de l’aigua que es retorna no és greu pel mar, ja que li tornem les sals que ja tenia, però a nivell local si que podria ser-ho. Per minimitzar-ho cal tenir la precaució de fer servir difusors i d’abocar-les a zones amb corrents fortes que facilitin la distribució i dissolució de les sals.

Tot plegat és una excel·lent mostra de l’enginy que gasten els enginyers.

Un dolç medicament

Les millores que ha anat experimentant la medicina al llarg dels segles són innegables. Hem progressat moltíssim des dels temps de les cures basades en l’experiència particular del metge o bruixot, passant per les escoles hel.lenístiques, que van posar els fonaments de la pràctica mèdica, el descobriment, lent però constant, de tot l’arsenal farmacèutic que ens oferia la natura i finalment l’aplicació de la moderna tecnologia i els enfocaments experimentals.

Naturalment, cada pas endavant ha representat una millora respecte als tractaments anteriors. Però això no invalida moltes de les teràpies més antigues. Encara que algunes eren realment una bestiesa, altres tenien una base empírica que realment ajudava a curar als malalts. Per això resulten empipadores actituds que menyspreen les teràpies naturals indiscriminadament, de la mateixa manera que tampoc té gaire sentit l'oposició cega a la medicina actual enfront de teràpies pretesament naturals.

Per això m’ha fet gràcia un prospecte d’un producte que combina d’una manera enginyosa coneixements mil·lenaris amb tecnologies actuals. Una manera d'aconseguir esterilitzar les ferides afavorint una cicatrització ràpida. La solució ha sigut la mateixa que ja feien servir els antics egipcis. Posar-hi mel.

En realitat no és qualsevol tipus de mel, tot i que suposo que moltes servirien. Hi ha algun tipus de mel que ha obtingut llicencia per receptar-se com a medicament amb efecte antibiòtic i cicatritzador per tractar ferides de la pell . Una cosa que ja sabien els metges de civilitzacions antigues. La diferència és que nosaltres, a més, comprenem el perquè actua.

En primer lloc, la mel és higroscòpica. Això vol dir que té tendència a absorbir aigua. I això és útil per mantenir les ferides més seques, però sobretot perquè fa que els bacteris que pugui haver a la zona de la ferida es deshidratin i no puguin créixer.

Però a més, les abelles quan fan la mel també hi deixen algunes proteïnes. Poques i en poca quantitat, però hi són. I una d’elles és la glucosa oxidasa, un enzim que oxida la glucosa i genera peròxid d’hidrogen. La gràcia és que el peròxid d’hidrogen el coneixem com aigua oxigenada, que ja la fem servir per desinfectar ferides. Doncs a la mel la presència d’aquest enzim fa que constantment es vagi generant peròxid d’hidrogen. Certament en petites quantitats, però suficient per eliminar els bacteris. Quan posem aigua oxigenada a una ferida és molt efectiu durant uns moments, però de seguida s’esvaeix. En canvi, la producció constant de la mel en manté l’eficàcia molt més temps.

Però encara hi ha més efecte antibiòtic per motius que no acaben d’estar clars. La mel en particular que es fa servir per les ferides és una barreja de dos tipus diferents, i una d’elles és mel de Leptospermum, un arbre d’Austràlia que confereix a la mel un intens poder antibiòtic, segurament gràcies a la presència de derivats de molècules vegetals.

Amb la mel passa el mateix que amb la resta de medicaments. Hi ha qui no ho tolera, perquè nota dolor i també algunes persones presenten al·lèrgia de manera que no poden aplica-se-la. Com en tot medicament, no fa màgia i hi ha casos en que no és indicat. Però si amb la mel es pot reduir l'ús d’antibiòtics, potser serà una manera de minimitzar l’aparició de soques resistents. I, en tot cas, es pot donar combinacions de mel a la ferida i antibiòtics per via oral.

Res impedeix agafar el millor de les estratègies terapèutiques més antigues junt amb el de les més modernes.

El camí de la marabunta

Ha mort en Charlton Heston i ahir els diaris recordaven algunes de les grans pel·lícules en que va participar. Entre moltes, n’hi ha una que sempre em va cridar l’atenció. “The Naked Jungle” o en castellà “Cuando Ruge la Marabunta”. Un home (en Charlton Heston, és clar) es casa per correspondència amb una dona simplement per poder tenir un hereu a qui llegar la seva plantació a la selva de Sudamèrica. La història gira al voltant dels caràcters oposats de la dona i el marit, que no es coneixien més que per carta, però al final s’han d’enfrontar a l’atac de la marabunta. Un exèrcit de formigues que avança per la selva arrasant tot el que troba al seu pas. I, és clar, la plantació està just en el camí de les formigues.

De manera que al final tenim la lluita èpica de l’home sol contra milions i milions de formigues que amenacen les seves terres. Entremig hi haurà, naturalment, animals i fins i tot persones que cauran devorades pels terribles insectes.

Tot plegat és una mica exagerat, és clar. Fins i tot les invasions més grans de formigues no són tan grans com mostra la pel·lícula. Però de totes maneres permet plantejar-se un interessant problema filosòfic. La lluita és completament desigual? Un home contra milions i milions de formigues. O potser és perfectament equilibrada? Un home contra un únic formiguer.

No és únicament un joc de paraules. El comportament dels insectes socials, com ara les formigues supera en molt l’estructura de les societats més integrades dels animals superiors. El grau d’especialització arriba a ser tan extremadament alt que molts membres del formiguer resulten completament incapaços de viure aïllats.

Hi ha formigues obreres, reines i guerreres. Però algunes guerreres han desenvolupat unes mandíbules tan poderoses que únicament serveixen per atacar i no poden menjar per si soles. Són individus nascuts exclusivament per defensar el formiguer. Això fa que algunes obreres s’encarreguin de posar-li el menjar a la boca ja preparat per ser empassat.

En altres casos resulta interessant notar que el nombre de neurones que tenen les reines és sensiblement inferior al que tenen les obreres. Tampoc els hi fan falta ja que la seva feina bàsicament és anar ponent ous.

Per tant, fins a quin punt els podem considerar organismes individuals? Nosaltres estem fets per cèl·lules que fan funcions especialitzades. Tenim cèl·lules transportadores, cèl·lules de defensa, de comunicació, de fabricació, sensorials, etc. Doncs el mateix passa amb el formiguer. Té formigues de defensa, de transport, de reproducció... Per això s’ha fet una analogia considerant un formiguer com un super-organisme, en el que les formigues farien el paper de les nostres cèl·lules.

Òbviament la similitud no es pot portar massa enllà sense caure en exageracions. Però si que permet mirar-se les coses des d’un altre punt de vista. Si més no ens fa adonar del resultat del comportament social portat a l’extrem. Una estructura que ens faria angunia si l’apliquéssim als humans, però de la que potser no estem tan allunyats. Quants de nosaltres seriem capaç de sobreviure completament aïllats de la resta d’humans? Podríem aconseguir menjar o resguard, fins i tot en un medi ambient que no fos particularment hostil? En molts sentits som com les formigues i estem obligats a viure en societat.

Però al menys, nosaltres podem fer de tot. Encara mantenim una flexibilitat que l’evolució ha robat als insectes individuals. Segurament ells no la troben a faltar ja que el seu sistema nerviós està dissenyat per fer una cosa amb molta eficàcia i, simplement, ni plantejar-se la resta. Una vegada més acabem trobant que allò que es comporta com nosaltres és el formiguer i no els individus que el composen. És el formiguer el que pot defensar-se, alimentar-se, reproduir-se i fer tot allò que els animals superiors fem com a simples organismes.

Potser l’espècie humana representa el triomf de la mediocritat. No som gaire bons en res a nivell individual si ens comparem amb altres animals i tampoc fem societats tan perfectament estructurades com els insectes socials. Però el terme mig ens ha portat, per bé o per mal, a l’èxit i al domini del planeta.

I és que, fins i tot en l’evolució, els extrems acaben per ser una mala cosa.

Desconeguda malaltia bíblica

És una malaltia que des de temps immemorials ha fet por, molta por. S’ha considerat una maledicció bíblica i s’ha associat sempre amb escenes d’allò més esgarrifoses: cares deformades, taques a la pell, membres amputats, olor a putrefacció, misèria, ostracisme... Junt amb la pesta, el nom de la lepra ha anat passant de generació en generació al llarg dels segles amb un calfred quan es pronunciava. I, curiosament, gairebé tot el que es creu de la lepra no és correcte.

Parlar de lepra de seguida ens porta pensar en les leproseries on s’aïllava als malalts per evitar que contagiessin a altres. En altres èpoques també se’ls obligava a anar vestits de manera que se’ls podés identificar fàcilment i a caminar portant un bastó amb una campaneta per indicar la seva presència.

Havia de ser una imatge terrible, persones amb la cara deformada, amb membres amputats i amb llagues a la pell. No és estrany la por de contagiar-se d’aquella malaltia terrible. La lepra va flagel·lar la humanitat durant segles, fins que l’any 1873 un metge noruec, en Gerhard Amauer Hansen en va identificar el bacteri que la causava, el Mycobacterium leprae. Per això actualment la lepra també es coneix com Malaltia de Hansen.

Però aquest bacteri té algunes particularitats. La primera és que des que es va descobrir encara no s’ha pogut cultivar mai en laboratori. Únicament sobreviu a l’interior de les cèl·lules dels malalts... i dels armadillos. I això ha complicat bastant la recerca. També va complicar la vida d'en Hansen, ja que al principi ningú es creia que uns bastonets que únicament s’observaven dins les cèl·lules dels pacients fossin la causa de la malaltia. Va haver de passar uns quants anys fins que se li va reconèixer el mèrit.

Per sort, la lepra no és una malaltia gaire contagiosa. Encara que feia molta por, el cert és que resulta difícil de contraure-la. I, encara que exactament tampoc sabem quina és la via de transmissió, es creu que és per restes de fluids pulmonars dels pacients. De totes maneres, cal un temps llarg d’exposició per agafar-la. Per això la lepra es donava en famílies amb una certa freqüència i per això durant un temps es va pensar que era hereditària.

I no. La lepra no causa directament les amputacions dels membres. La cosa és més subtil. El bacteri infecta els nervis i causa un cert grau d’anestèsia. Això fa que les persones afectades no notin que s’estan donant cops o que s’estan cremant o que s’estan fent mal als dits o a les cames. Per tant, pateixen traumatismes amb molta més freqüència que la resta de persones i són molt més severs ja que si quan et cremes no enretires el braç perquè no ho notes... Aquesta era la causa principal de les amputacions que s’associaven als leprosos. No la lepra en si mateixa.

El que si que fa és causar deformitats a la cara, perquè danya les mucoses dels ulls i del nas. A la pell també apareixen taques molt característiques, els lepromes. Per això era una malaltia molt evident als ulls de la resta, que de seguida s’apartaven del malalt.

I el tractament. Doncs el cas és que actualment es disposa de tractaments que permeten curar la lepra completament amb els que, si s’agafa a temps, no deixa cap seqüela. Una combinació de tres fàrmacs enfront de la qual encara no ha aparegut cap soca resistent (i creuem els dits perquè això no passi). Afortunadament es tracta d’una malaltia que avança molt lentament, de manera que les esperances de curació són altes. Per això s’ha pogut eradicar de la majoria de països del primer món. La creu de la moneda és que actualment encara es donen molts casos en zones on la població pateix molta misèria. Sobretot és un problema encara a Brasil i l'Índia. La raó? La de sempre. Falta de diners per accedir als tractaments.

En tot cas la OMS té programes d’eradicació de la lepra que, lentament, van fent recular la malaltia. Amb una mica de sort i molt d’esforç, amb la malaltia passarà el mateix que amb les leproseries on els malalts eren aïllats i oblidats. Serà únicament un record de temps passats.

Transvassaments, alta tensió i mestres

De vegades a l'hora de fer un post resultaria facilíssim i curtet. I avui simplement diria: mireu aquesta entrevista, en la que en Ramon Folch parla de l’aigua i el transvasament del Segre i de l’energia i la MAT. Per desgràcia és extremadament poc freqüent sentir tants raonaments assenyats en tant poc temps. És el que té escoltar als mestres, i en Ramon Folch ho és un de mestre al que hauríem d’escoltar molt més sovint.

De manera que avui em limitaré a aprofitar-me del que diu i ressaltar algunes idees que trobo que hauríem de tenir presents cada vegada més.

En el tema de l’aigua, de fet, no deixa de repetir una cosa que es diu des de fa molts anys, que tots diem que si, que d’acord, però que després ignorem olímpicament. Aquest país nostre no és un país ric en aigua. I per tant, no ens podem comportar com si ho fos. Igual que un s’organitza amb el sou que té per viure el millor possible, amb l’aigua cal fer el mateix. La ximpleria és voler viure el millor possible sense tenir en compte el sou.

Ara mateix estem vivint un episodi de sequera excepcional, però cada vegada serà menys excepcional, de manera que cal prendre mesures per organitzar l’aigua que hi ha amb vistes a una població que creixerà i uns episodis de sequera cada vegada més freqüents.

Però amb l’aigua tots volem ser rics. Per això permetem que la xarxa tingui pèrdues, que els aqüífers els contaminin, que l’aigua depurada no es recicli i que la fem servir de la manera més còmoda encara que sigui la menys eficient.

És clar, tot això requereix obres i un canvi de mentalitat. No es fa en dos dies ni en dos anys. I com que no s’havia fet abans, al final ha arribat el llop i ara cal treure aigua d’on sigui. Es parla molt del transvasament del Segre, que potser no és una cosa tan terrible com semblaria, encara que realment era difícil gestionar aquesta possibilitat pitjor (per cert, comparar-ho amb el del PHN és no saber el que es diu o tergiversar descaradament). El problema no és tant això sinó quedar-se en això. Agafar aigua del Segre uns mesos si s’hagués negociat amb els que la fan servir ara podria ser una sortida d’emergència. El problema seria fer-ho però alhora no canviar el model de gestió que tenim, perquè aleshores caldrà tornar a fer-ho d’aquí a pocs anys. I després una altra vegada, i una altra, i una altra.

Però com sempre, tothom diu que la culpa és dels altres. Els de ciutat acusen als de pagès de gastar massa aigua amb sistemes de rec ineficients i de contaminar els aqüífers amb nitrats deixant-los inutilitzables. Els de pagès acusen als de ciutat de perdre aigua per les canonades i de gastar-la no per aigua de boca sinó per regar jardinets i camps de golf. Els del govern acusen a l’oposició de deslleialtat i de no haver fet res quan manaven ells i els de l’oposició acusen al govern de no saber gestionar.

Com sempre, tot és cert en part, però en cap cas és tota la veritat. Més aviat és un exemple de la mentalitat tan nostra de deixar que primer facin l’esforç els altres, a veure si jo m’estalvio de fer-lo.

Tot plegat reflecteix, i en Ramon ho deixa ben clar a l’entrevista, la caiguda de nivell de la nostra societat. És molt, però molt fàcil, sentir eslògans radicals que si ho penses un moment són ximpleries que queden bé. Tant en el tema de l’aigua com en el de l’energia. I el cas de la MAT n’és un altre bon exemple. Vivim en una societat que depèn de l’electricitat i, ens agradi o no, això vol dir cables que la portin. Podria ser diferent, però resulta que és així. Per això, dir “la MAT ni aquí ni enlloc” és una bestiesa, perquè ens calen línies de molt alta tensió que han de passar per algun lloc. Altra cosa és veure com es fan, per on i amb quines compensacions. Però simplement negar-les és viure al món de la fantasia.

I, de nou, valdria la pena posar una mica de seny. Si una línia com la MAT no la volem a l’aire lliure doncs es soterra. Serà més car, certament, però reconèixer que cal una MAT no vol dir admetre fer-ho de qualsevol manera i únicament en funció del preu i dels interessos de les companyies elèctriques. Entre les solucions fàcils i inacceptables i les extremadament complexes i inassumibles, acostumen a haver-hi termes mitjos raonables.

Per això, normalment caldria que sabéssim de que parlem. Reconec que m’ha sobtat una dada que ha deixat anar en l’entrevista. Sempre he sentit que dessalar aigua de mar resulta molt car energèticament. Però creiem que portar aigua del Roina no té un cost energètic en sistemes de bombatge? Potser resultarà més car i tot! Una vegada més, no es pot parlar sense escoltar als que en saben.

I, en la meva opinió, una mostra que en Ramon Folch en sap és quan li han preguntat si la MAT podria anar sota el mar. La resposta, infreqüentíssima actualment, ha sigut: “No ho se. Sospito que el preu de fer-la i sobretot de mantenir-la seria prohibitiu, però la veritat és que no ho se”.

Encara que sembli paradoxal, reconèixer la ignorància és una mostra de saviesa. I que escassos de savis que anem!