dijous, de gener 22, 2009

Barrets, mercuri i califes

Hi ha llibres que sota una aparent simplicitat amaguen un munt de perles molt més enllà de la història que explica. I un dels més aconseguits en aquest aspecte és “Les aventures d'Alícia al país de les meravelles, de Lewis Carrol, que en realitat es deia Charles Lutwidge Dodgson i que, a més d’escriptor era sacerdot i matemàtic. Encara que el llibre és un clàssic de la literatura infantil, conté un grapat de conceptes matemàtics sota l’aparenci d'estrambòtiques aventures que viu la protagonista. Però també hi ha una bona part de crítica social i fins i tot alguns personatges que fan referència a la medicina.

El més representatiu d’aquests últims és el “Barreter Boig”. Un personatge ben curiós i irritant que convida Alícia a prendre un te i que, amb els seus companys va plantejant una sèrie de preguntes i endevinalles, les respostes de les quals no tenen cap lògica. Una acumulació d’absurds que fa que Alícia acabi per marxar convençuda d’haver assistit al te més insofrible que havia vist a la seva vida.

Però que el personatge boig fos un barreter no és cap casualitat. De fet, a l’Anglaterra d’aquells temps hi havia una patologia que es coneixia com la malaltia dels barreters i que es caracteritzava, entre altres símptomes, per una progressiva demència.

El que passava era que per tractar el feltre i les pells amb que fabricaven els barrets, es feien servir compostos que contenien mercuri. Anava molt bé per evitar que es podrissin ja que en ser tòxic, el mercuri matava els bacteris que podien causar la putrefacció del material. Però aquell procediment alliberava vapors de mercuri que els barreters inhalaven. I el mercuri també és tòxic pels humans. De fet, és molt tòxic!

El mercuri és un metall pesant, que dins el nostre organisme no hi ha de fer res. Però si hi arriba el que fa és ocupar el lloc d’altres metalls que si que fan falta, com el ferro, el zinc o el seleni. El que passa és que el mercuri ocupa el lloc d’aquests i altres elements, però no fa la seva funció, de manera que moltes proteïnes deixen de funcionar correctament i el metabolisme de la cèl·lula se’n ressent.

A la llarga els efectes es notaran allà on s’acumuli més tòxic o on les cèl·lules siguin més sensibles. I en el cas del mercuri, el que queda més afectat són els ronyons i el sistema nerviós. Per això causava un tipus ben definit de demència, caracteritzada per tremolors, hiperactivitat, irritabilitat, pèrdues de memòria, timidesa o canvis emocionals exagerats. Un quadre que ara es coneix amb el nom més tècnic d’“eretisme mercurial”.

Al segle XIX, no hi havia cap control sobre l'ús del mercuri i els coneixements que es tenien eren molt bàsics. Però ara que ja sabem com les gasta, s’està controlant molt més el seu ús. Per això ara ja no es fa servir la mercromina (un compost de mercuri-brom) i els termòmetres de mercuri ja no són habituals. Tot i que de petit, jo havia jugat amb les boletes que feia el mercuri quan un termòmetre es trencava. Un entreteniment fascinant i ara sabem que una mica perillós. No massa de totes maneres, perquè per la pell no s’absorbeix en quantitats importants. El problema és si el mercuri s’inhala o s’ingereix. Però per simple precaució, millor tenir-lo lluny dels nens.

I també dels adults, perquè de vegades el mercuri arriba per camins insospitats. Un cas famós va ser la malaltia de la Badia de Minamata, una intoxicació patida pels habitants d’un poble japonès, que consumien peix pescat en un indret proper a on una fàbrica abocava residus amb mercuri. Com que el mercuri es va acumulant a la cadena tròfica, el peix al final tenia una concentració prou elevada de mercuri. I les persones en menjar-lo, encara el concentraven més, perquè aquest és un altre dels problemes. Un cop dins el cos, costa molt de treure. No tenim sistemes efectius per excretar mercuri. El que entra és queda. Per això, són rares les intoxicacions agudes, però les insidioses intoxicacions cròniques per anar acumulant-lo amb els anys son molt més perilloses.

En tot cas, serà perillós, però realment té un toc màgic aquell líquid que és un metall, que no mulla i que crea unes boles que es fonen entre si i que roden increïblement de pressa per la superfície del terra. Un element tan màgic que diuen que Abderraman III es va fer construir un estany ple de mercuri al saló del Califa del Palau de Medina Azahara.

Segur que era un espectacle impressionat, encara que bastant tòxic a la llarga.

8 comentaris :

kika ha dit...

i per això li diuen quicksilver, no?

Dan ha dit...

Doncs mira, ho acabo de descobrir, perquè reconec que no en tenia ni idea. A mi em sona a marca de pantalons de moda fa un parell d'anys entre els adolescents.

Carquinyol ha dit...

curiós això del barreter... ara ja m'explico d'on ve el color del seu barret.

Per cert, Quicksilver també és un fantàstic llançador d'aplicacions per a Mac.

Anna ha dit...

Fa molta anys, estant malalta se'm va trencar un termòmetre i em vaig quedar plena de boletes de mercuri. Va ser fascinant pel meu incipient esperit científic... fins que els meus pares van entrar a l'habitació :D

Dan ha dit...

Carquinyol. Aixó de l'aplicació per al mac ja ho he vist en buscar la paraula. Aquesta tampoc la sabia!!

Anna. Molts hem passar per aquesta experiència iniciàtica. Alguns hi hem jugat amb els dits. Altres, però, han acabat prenent dosis importants de quelants quan l'ansia d'experimentar era massa gran.

David ha dit...

De totes maneres s'ha d'anar en compte de jugar amb el mercuri a les mans. Si portes un anell d'or, diuen que crea una amalgama i adeu anell !!!!!

Curiós el mercuri. Tant líquie i tant pesat !

Meritxell ha dit...

EL meu termòmetre és de mercuri, sóc una sentimental...
Per cert, he escoltat la teva entrevista a RAC1 fent la promoció dels 100 enigmes. Molt interessant, llàstima que el túnel de Parers m'ha fet perdre els darrers minuts...

Dan ha dit...

David. he he. Diuen que els miners de les mines d'Almaden tenien un bidó ple de mercuri i que convidaven els visitants a posar-hi la ma... per recuperar després l'or que es desfeia i quedava al fons!

Meritxell. Ei! L'has sentit! Amb l'Elisenda ens ho hem passat molt bé.