dimecres, de gener 28, 2009

La mida importa.

Quan Darwin va proposar la seva teoria de l’evolució per selecció natural va topar amb un problema molt evident. En alguns casos, hi ha espècies d’animals que estan lamentablement adaptades al seu medi. Al menys això és el que podem pensar a primer cop d’ull. Un exemple clar serien els paons, o els ocells del paradís. Alguns d’aquests animals tenen unes cues espectacularment llargues que amb tota seguretat han de ser un problema a l’hora de volar. Amb el mecanisme de la selecció natural, haurien d’aparèixer alguns animals amb cues més aerodinàmiques que els facilitessin el vol. Aquests individus estarien millor adaptats i, en conseqüència, haurien de tenir més oportunitats de sobreviure i reproduir-se.

Però el que veiem no és això. La cua dels paons o dels ocells del paradís és una mostra d’un caràcter molt mal adaptat per volar que s’ha mantingut al llarg de la historia d’aquests animals.

La clau era el que considerem per estar adaptat. Els humans tenim una clara tendència a veure-ho tot des d’un punt de vista funcional. I segons això, aquestes cues son un desastre. Però el que ha de fer un organisme per triomfar des d’un punt de vista evolutiu no és viure més sinó ser eficient en passar els seus gens a la propera generació. Això vol dir reproduir-se molt. I per un mascle implica seduir tantes femelles com sigui possible. Tant se val si no pot volar i això li complicarà la vida i farà que sigui més breu. Si en el poc temps que viu aconsegueix aparellar-se moltes vegades haurà triomfat més que un altre organisme que visqui molts anys perquè vola molt bé, però al que les femelles no li fan ni cas.

Per això, Darwin també va parlar de selecció sexual. Estar ben adaptat també implica estar adaptat a agradar a les femelles. I potser a les femelles de paó els encanta que els mascles la tinguin molt llarga (parlo de la cua, és clar).

El problema era que això podria ser cert, però com demostrar-ho?

Doncs amb un experiment que va fer un investigador suec, en Malte Andersson amb uns ocells anomenats Vídua del Paradís (Vidua paradisaea). En aquests animalons, les cues dels mascles són absurdament llargues, i la selecció sexual podia ser una explicació. El que va fer l’Andersson va ser agafar uns quants mascles i els va tallar un tros de la cua. D’aquesta manera va disposar d’un grup d’animals amb cues petites. A un altre grup d’animals també els va tallar la cua, però el que va fer va ser afegir-hi el tros que havia tallat als primers. Així va aconseguir un segon grup d’animals amb cues extra-llargues.

Finalment va agafar un altre grup d’animals als que va tallar la cua... i la va tornar a enganxar sense canviar la mida. Així descartava una possibilitat d’error, no fos cas que a les femelles d’aquests ocells els que els agradés fossin... les cicatrius a la cua! Naturalment també tenia un grup al que no els havia fet res.

Tot seguit va contar el nombre de parelles que aconseguien portar cap al seu territori els diferents grups de mascles. I els resultats van sortir clars. Els mascles amb cues més llargues eren els que més femelles “seduïen” i els que la tenien curta, doncs els que menys.

I després diuen que la mida no importa...

Aquesta mena d’experiments s’han fet amb altres ocells, com les orenetes. Amb resultats semblants. El que és curiós és que habitualment el que s’estudia és com s’ho fan els mascles per atraure les femelles, però no al revés. Certament els caràcters sexuals més espectaculars acostumen a ser els dels mascles. La crinera del lleó, el plomatge de l'estruç, el color blau a la cara dels mandrils en són exemples típics. A més, l’estratègia dels mascles ha de ser diferent de les femelles. Ells poden fecundar moltes femelles, mentre que les femelles el que han de fer és triar quin mascle deixaran que les fecundi. Però això no implica que no hi hagi competència entre les femelles per aconseguir ser fecundades pel millor mascle.

De fet, en animals socials també hi ha una notable jerarquia entre les femelles. I la dominant és la que té preferència quan arriba l’hora de l’aparellament. Segurament el que passa és que mentre que les competicions entre mascles són espectaculars, aparatoses i força teatrals, la competició entre femelles és menys evident, sense tants escarafalls i molt més discreta, però igual d’implacable.

Una cosa que, ben mirat, sospito que també es dóna en l’espècie humana.

10 comentaris :

Jesús M. Tibau ha dit...

El sexe marca els nostre destí, vaja.

Anna ha dit...

jajaja, veig que al final vas trobar la inspiració al tornar a casa! Que vas trobar algun grup d'adolescents fent-se veure a les nenes pel camí?

i sí, ja ho diuen que les dones som més subtils :D

Mo ha dit...

I tant que hi han semblances amb l'especie humana....però....per sort en aquest cas no hem de competir totes només pel mascle dominant, en alguna cosa hi hem guanyat!!! respecta la mida...doncs...uf es podrien dir moltes coses!!!!!!!!!

una que bada pels Núvols ha dit...

El problema és que amb els homes no es pot mesurar el tamany fins que estas en una situació més íntima... ;)

Joana ha dit...

Doncs sí... diguin el què diguin!
Petonet

moz ha dit...

Doncs tampoc estem tant evolucionats els homes... Els mascles a llets i les femelles a base de punyalades per l'esquena. És alguna cosa així com la llei bàsica de la psicologia dels sexes? xD

Agnès ha dit...

Fins fa molt poc, en el cas dels humans, son les femelles les que s'emperifollen,per ser bellíssimes i que el mascle es fixi en elles. O per guanyar a la competència?
O per quedar-se a l'home que ha escollit per ella sola?

Júlia ha dit...

jajajajaja

Avui has tornat a escriure sobre un tema del qual avui em feia preguntes... Tot i que aquesta vegada no té tan mèrit, el sexe freqüenta els nostres pensaments.

Però al matí em mirava un documental de simis, i en un moment donat explicaven que, com en tantes altres espècies animals, també hi ha una jerarquia de femelles dins el grup.
És evident, la femella de més amunt serà fecundada pel millor mascle, per tant els seus gens compartiran vida amb uns de suposadament bastant bons, també.

Divertit, tot plegat.



Tot i que, llegint les teves paraules, em preguntava com els devia enganxar les cues...
Pobres bèsties...

Dan ha dit...

Jesús. I tant si marca el destí!

Anna. Subtils? No serà complicades? Tant és. Ara no ho discutirem :-)

Mo. Doncs a l'institut totes competien pel mascle dominant. I feia una ràbia!!

Una que bada.. Ja se sap. Sorpreses té la vida. És part de la gràcia. No?

Joana. Valeeeee. Que ja ho sabem. Que no cal insistir. ;-)

Moz. Hem evolucionat, però mantenim les arrels primitives encara en forma.

Agnés. Com? Que no era per "sentir-se be amb elles mateixes"?

Júlia. Que com les enganxava? Ostres, doncs no ho se. Jo faria servir "Super Glue 3". Allò ho enganxa tot!

Dan ha dit...

Ara que mi fixo... Avui hi ha majoria absoluta de noies als comentaris (2 a 6). Curiós...