Contraccions reglades

Si ets un home, un dels temes que és millor evitar tractar és el de la regla de les dones. No per cap motiu en especial sinó per la alta probabilitat que s’acabi en sec quan et deixen anar un “tu calla que no pots saber el que em passa.” I tècnicament és correcte, ja que sense un úter no puc experimental el tipus de dolor que pugi fer i les molèsties associades als canvis hormonals.

Però a més, hi ha una complicació afegida. Cada dona és un món, i cada regla és diferent. N’hi ha que gairebé ni la noten, mentre que altres noies han de passar un dia al llit seriosament incapacitades. I a sobre de trobar-se malament, han d’aguantar comentaris despectius quan les tracten de plora-miques o d’exagerades, no únicament per part dels homes (que ja dic que millor no ens hi fiquem) sinó d’altres noies més afortunades. I de vegades fins i tot alguns metges insistint en que en ser la regla un fenomen fisiològic, no té perquè ser dolorós. Crec que aquesta postura ja no és gaire freqüent, però en un temps ho va ser. Recordo un article en que una noia explicava que “el metge em podrà dir el que vulgui i recolzat per totes les explicacions del món. Però a mi em fa mal!”

En tot cas, arriba un moment en el que et preguntes, per quin motiu ha de fer mal? On és l’origen del dolor? En això també hi ha graduacions. Un cert dolor ara ja no es considera anormal. Però quan el dolor és realment incapacitant ja es parla de “dismenorrea”, una paraula complicada que simplement vol dir “regla dolorosa”

Doncs l’origen es troba a la paret de l’úter, encara que de vegades l'activació dels nervis fa que es noti com si provingués dels ronyons. A mida que va avançant el cicle, a la paret i va creixent una capa de petits vasos sanguinis que fan una mena de coixí ben vascularitzat on, en cas d’embaràs, l’embrió podrà col·locar-se còmodament i queda cobert de moltes artèries que li portaran a través de la sang, els nutrients i hormones que li faran falta per seguir creixent.

Aquesta paret cal refer-la cada mes, de manera que el que l’organisme fa és simplement desprendre’s de la vella i preparar-ne una de nova per la següent ovulació. Però per desprendre-se’n cal que es desenganxi de la paret muscular de l’úter. Això s’aconsegueix amb una serie de contraccions que ajuden a fer-la saltar. Com que és una capa amb molta irrigació de sang, per això l’hemorràgia. I per induir les contraccions es fabriquen unes hormones anomenades prostaglandines que entre els seus molts i diversos efectes, causen contraccions musculars. De fet, les causen amb tanta eficàcia que durant el part són unes de les impulsores de les contraccions que empenyen al nen cap enfora. Un fet que també explica perquè s’assemblen el dolor de la regla i el del part, encara que les intensitats siguin diferents, és clar.

De les prostaglandines ja n’havia parlat en una ocasió sobre el seu paper en l’aparell reproductor dels homes. Un indicatiu més de l’ampli ventall d’accions que fan aquestes molècules.

Doncs el que passa és que de vegades, durant la regla o just abans, es fabriquen massa prostaglandines i les contraccions són més intenses del que caldria. A més les prostaglandines també actuen com activadors de neurones implicades en la senyalització del dolor, de manera que no és estrany que faci mal. I per això, els tractaments més habituals són els fàrmacs que actuen inhibint la síntesi de les prostaglandines, com l’ibuprofé. Aquests fàrmacs tenen activitats analgèsiques (que treuen el dolor) i antiinflamatòries (que eviten la inflamació). Però per aconseguir cada cosa cal una dosi diferent. Una dosi de 400 mg és suficient per treure el dolor, mentre que per la inflamació es fan servir 600 mg. Per això alguns farmacèutics recorden, assenyadament, que amb 400 mg n’hi hauria d’haver prou per treure el dolor de la regla. I com que en principi no és una inflamació, prenent-ne més no ha de ser més efectiu.

I és que els fàrmacs s’han de fer servir quan cal. Però és millor fer servir sempre la mínima dosi possible.