Branquillons amb potes

Per un animal la capacitat de passar desapercebut pot resultar una estratègia extremadament útil per sobreviure si és una presa i per capturar les seves víctimes si és un depredador. I per passar desapercebut, el millor és tenir la mateixa aparença que el fons on et trobes. És allò que anomenem mimetisme i que en el cas dels insectes pot arribar a uns nivells extraordinaris. Hi ha insectes que semblen una fulla, o l’escorça d’un arbre. Però uns dels més aconseguits són els que semblen un branquilló, els insectes-pal.

Segurament els heu vist en fotografies i en reportatges d’animals. Potser també en algun museu i, els més afortunats, n’haureu vist algun al bosc. Però en realitat el més probable és que al bosc si que n’hagueu vist uns quants i simplement no us n’heu adonat. Però és que la capacitat mimètica d’aquests animalons és extraordinària.

Aquests insectes s’anomenen fàsmids, una paraula que vol dir “fantasmes”, encara que aquesta denominació fa referència a l’Ordre, que també inclou els “insectes-fulla”. En tot cas, tots aquests si que són una mica fantasmals per la seva indiscutible capacitat per desaparèixer entre la vegetació.

I d’espècies diferents n’hi ha unes quantes distribuïdes arreu del món. En realitat en coneixem més de dues mil, que no està malament, encara que per tractar-se d’insectes és un nombre més aviat discret. De totes maneres, potser el que passa és que en ser difícils de veure, moltes altres espècies encara estan amagades allà al bosc, davant dels naturalistes que passen pel costat sense adonar-se.

Un exemple d’això és que fa poc es va trobar un nou exemplar a Borneo que va resultar ser el major insecte conegut actualment. Mesura 56,7 centímetres de punta a punta. Això és més de mig metre d’insecte-pal. Pràcticament la llargada completa del braç!

Aquest exemplar ara és al Museu d’Història natural de Londres i va ser capturat per en Datuk Chan Chew Lun, que va ser qui el va donar al museu. Com que es tracta d’una nova espècie, en honor al seu descobridor l’han batejat amb el nom de Phobaeticus chani, tot i que el coneixen comunment com “el gran bastó d’en Chan”. De moment es coneixen únicament tres exemplars d’aquesta nova espècie. El del museu i dos més en poder de col·leccionistes a Borneo.

Però aquests animals tenen més característiques interessants a part de la seva forma tan particular. Per exemple, quan un depredador els captura poden desprendre’s de les extremitats, per deixar al caçador amb una pota d’insecte, mentre que la resta de la presa marxa ràpidament.

N’hi ha que es reprodueixen per partenogènesi, de manera que les femelles ponen ous que no requereixen ser fecundats per mascles. En realitat d’algunes espècies únicament coneixem les femelles i ignorem si ocasionalment també tenen reproducció sexual.

I amb els ous que ponen n’hi ha que no són gaire curoses. Si bé algunes espècies els enterren per deixar-los protegits, altres simplement els deixen caure de l’arbre a mida que els van ponent. Alguns fins i tot tenen estructures que fan com ales que permeten que el vent se'ls emporti lluny del lloc de la posta. Una mica com les llavors dels vegetals. Tot plegat és perquè els insectes-pal no és que siguin uns grans caminadors. De joves si que es mostren relativament actius, però quan es fan grans es passen la vida aposentats a l’arbre del que s’alimenten i resten quiets la major part del temps.

Uns insectes fascinants que ofereixen una bona estona de diversió quan en trobes un. O millor encara al zoo, mirant el terrari on diu que hi ha aquests insectes, però on costen molt de veure. Quan finalment descobreixes que n’hi havia un grapat però que no els veies et pots arribar a sentir realment frustrat.