dimarts, de gener 20, 2009

Un paper curiós

Durant molts anys, la imatge típica d’un entrepà era embolicat en paper de diari. Aquesta era una solució fàcil, barata i ecològica. El paradigma de reutilitzar un material com el paper del diari que a més és pot ser reciclat en origen i biodegradable al final. El problema apareix quan l’entrepà era oliós, ja que el paper de diari no aguanta gaire i tot podia acabar emmerdat. Per això, mica a mica es va anar imposat un nou material. El paper d’alumini.

Amb aquestes fulles de color de plata els resultats eren més satisfactoris. L’oli que pogués regalimar l’entrepà quedava retingut dins un envoltori que s’adaptava a la forma de l’entrepà molt millor i que ho deixava tot molt més compactat. Però sempre que agafava un full de paper d’alumini em preguntava per on era millor embolicar. Si pel costat brillant o pel costat mat. I a continuació, la pregunta següent era, per quin motiu presenta aquesta diferència el paper d’alumini?

Doncs a la primera pregunta, la resposta és que... és irrellevant. Tots dos costats són, a la pràctica, iguals. I pel que fa a la segona, doncs la causa de la diferència té a veure amb el procés de fabricació del paper d’alumini. Un material realment notable que reflecteix les característiques de l’element químic, l’alumini.

El nom d’alumini deriva de l’alum (en castellà alumbre), un material que feien servir els antics romans i grecs per les seves propietats medicinals, com a antidiarreic o antihemorràgic. L’alum, químicament eren sulfats d’alumini i potassi, i al segle XIX, quan els químics anaven descobrint i purificant els nous elements, en Humpri Davy va proposar anomenar aluminum al compost que encara no havien purificat però que formava part de l’alum. Després el nom va canviar a aluminium, que es tradueix a alumini.

L’alumini el van aconseguir aïllar l’any 1827, i de seguida es va veure clar que tenia un grapat de propietats molt interessants, però alhora que la seva obtenció era complicada i sobretot molt cara. Per això al principi es va considerar un metall rar i el seu preu era superior fins i tot a l’or.

Però tot això va canviar quan l’any 1889 van descobrir un sistema per obtenir l’alumini d’una manera econòmicament raonable. A partir d’aquell moment es va poder començar a explotar el potencial que tenia aquell metall. Un dels més abundants a l’escorça terrestre. Com que és lleuger, resistent, malejable i no s’oxida, té multitud d’aplicacions. I una altra virtut és que es pot reciclar sense que perdi les propietats que el caracteritzen. A més, obtenir alumini reciclat és energèticament molt més barat que obtenir-ne de nou, de manera que un ús assenyat de l’alumini no ha de ser massa agressiu pel medi ambient.

Doncs per fer un paper d’alumini s’aprofiten de la seva mal·leabilitat i el que fan és agafar blocs d’alumini i anar-los passant per una màquina on dos rodets la van esclafant progressivament de manera que cada vegada queda un bloc més llarg i més prim. Un procés anomenat laminat. Poden començar amb un bloc de més de cinc tones de pes, quatre metres de llarg i quaranta centímetres de gruix i acabar amb una planxa de cinc mil·límetres de gruix i tan llarga que ja es manipula enrotllada en una bobina. (Aquí hi ha un vídeo de com ho fan)

Però encara cal fer-la més prima, de manera que la bobina seguirà passant per rodets que la faran més i més prima fins deixar-la a la mida que coneixem en el paper d’alumini. El problema és que en les etapes finals es pot trencar amb facilitat, de manera que per planxar-les es passen dues fulles alhora. Així les dues s’aprimen al laminar-les, però la possibilitat de trencament es redueix.

I aquí hi ha la clau del diferent aspecte dels dos costats. La part de la fulla que està en contacte amb el rodet quedarà brillant, mentre que la que està en contacte amb l’altra fulla restarà menys brillant. No hi ha més secret ni cap intencionalitat particular.

Al final, del bloc inicial de quatre metres en sortiran més de dotze quilòmetres de paper d’alumini. Un paper que, recordeu, cal posar amb les deixalles a reciclar. I és que per molt reciclable que sigui un material això no serveix de res si no hi posem de la nostra part.

14 comentaris :

Meritxell ha dit...

Pel post d'avui sembla que l'alumini té poc impacte ambiental, no obstant, a moltes escoles i instituts ja fa temps que es fa una campanya per substituir l'alumini dels entrepans per paper film o, encara millor, carmanyola. Per tant, l'impacte de l'alumini hauria de ser força important, no?
Havia sentit a dir que el problema rau en què l'alumini prové principalment de la seva explotació (principalment prové de la selva amazònica) i de la dificultat en el seu reciclatge...
Així que ara estic ben parada i re-analitzant el que ja savia, un exercici, d'altra banda, ben sa.

Dan ha dit...

Meritxell. Sospito que la clau és el que deia al final. L'alumini es pot reciclar completament... si el portem al contenidor de reciclatge. Amb els entrepans de les escoles, segurament el més normal es que es llencin a les escombraries normals. I aleshores no guanyem res. Sempre es millor fer servir una carmanyola, que no genera residus, a un material que si que en genera encara que sigui reciclable.
La campanya és bona perque incideix en una de les claus més importants: Reduir els residus.

Carquinyol ha dit...

No és pas la meva intenció fer publicitat, però una de les marques de paper d'alumini porta el nom d'un poble de València, Albal.

Quan no ho saps i vas per la carretera al principi crida l'atenció !!

PS: Segurament serà un poble ben conservat ;)

Anònim ha dit...

Jo tb pensava que era tantíssim dolent el paper d'alumini,però la teva resposta a la Meritxell, està plena de raó.

Anna ha dit...

a mi això d'embolicar l'entrepà em fa una mica de fàstic... si quan el llegeixes ja queden els dits negrosos de la tinta, no vull pensar la tinta que em menjaria juntament amb l'entrepà!

Alasanid ha dit...

No sabia com el feien el paper d'alumini... Tot i que un cop vist, com tot, sembla obvi.

Al vídeo hi ha un moment que parlen del sorprenent pes del bloc d'alumini... Sort en tenen que és alumini que si arriba a ser qualsevol altre metall més dens...

David ha dit...

Un bon article. De fet m'ha agradat molt perquè a banda d'explicar molt el seu procés i reciclatge s'ha posat sobre la taula la paraula carmanyola que tant m'agrada i tant oblidada està arran del tuper i fiambrera.

Salut doncs

kika ha dit...

finalment entenc la diferència entre les dues cares: gràcies!
era un tema que m'intrigava molt!
:-)
de totes maneres, molt millor embolicar els entrepans per la part mate, i deixar la brillant per fora: queden molt més bonics!
;-)

Jansy ha dit...

Sempre m'havia preguntat el perquè de les dues cares del paper d'alumini i sempre m'he preguntat quina era més adequada pels entrepans, per a posar-hi aliments al forn...

Ja sóc menys ignorant!

pere ha dit...

Es deia que el paper d'alumini, i els recipients d'alumini per cuinar, deixen residus en els aliments amb què contacten perjudicials per a la salut i que per això era aconsellable no fer-los servir. Què me'n dius?

Meritxell ha dit...

Gràcies Dan, per curiositat he estat mirant la informació que proporciona el programa d'escoles verdes del departament de medi ambient i insisteix en què l'alumini és molt difícil de reciclar i que provoca desforestació en els païssos en què s'extreu. Però imagino que es deu tractar d'un procés d'extracció més antic i devastador que del què parles tu.
De totes maneres, un post molt interessant, com sempre.
I per cert, a mi sempre m'han dit que per cuinar al forn amb paper d'alumini la part brillant ha d'anar per fora, però ara ja sabem que és un fals mite.
Gràcies.

Dan ha dit...

Carquinyol. Coi! No el coneixia, però ja mi fixaré quan vagi per allà!

Anònim. Home, de nou, millor que reciclar és no generar el residu. però hi ha materials que no es poden reciclar i aquests si que son dolents.

Anna. Simplement cal pensar que es tintat de calamar. Mmmm calamarsets en la seva tinta!

Alasanid. laminar el plom deu ser una feinada de pes! :-D

David. Carmanyola s'està recuperant, no. Jo abans no la sentia mai, però ultimament la noto més i més freqüent.

Kika. L'estètica també és important!

Jansy. Jo ho vaig descobrir fa un parell de dies i també em va fer molta gràcia.

Pere. ostres. No ho se. Imagino que qualsevol recipient deixa algun residu. L'alumini durant molt temps es va considerar que era innocu. Després es va veure que també presentava una certa toxicitat. Però el que deixi el paper d'alumini semblaria que ha de ser molt poc.

Meritxell. Caramb. Ja m'ho miraré, perquè no coincideix amb el que tenia entès. Però de vegades les coses semblen una cosa i després no són exactament d'aquella manera. Desforestació... doncs suposo que igual que tota extracció minera. Però la veritat és que ignoro les característiques. I lo de reciclar, a tot arreu he trobat que era totalment reciclable i d'una manera més fàcil que extreure'l del mineral.

sin querer te atropello ha dit...

hola dan, sóc el marc, merci pel teu blog perque aprenc moltes coses cada cop que el llegeixo, és molt interessant i didàctic, i sovint força divertit també, trobo que és un filó que podries aprofitar encara més
escolta, et vull demanar una cosa (ai...): et faria res si faig servir alguna d'aquestes consideracions científiques teves en una adaptació de l'obra LOOK BACK IN ANGER" que estic fent pel festival GREC 09?
ja em diràs alguna cosa, i merci pel teu temps!

Dan ha dit...

Hola marc. Adaptes una obra pel grec 09? Carai! Els blogs son una font de sorpreses cada dia. Per descomptat pots fer servir les consideracions que calgui si creus que et poden servir.
Centpeus i teatre? Curiosíssim!
:-)