Dones i objectes

Hi ha estudis que resulten curiosos i que, de vegades et fan pensar, quin era el sentit d’estudiar això? En realitat, acostuma sempre a haver-hi un sentit, però és molt habitual que ens fixem en la part més llampant dels resultats. De totes maneres, altres vegades el que resulta impactant no és l’estudi en si, sinó les conclusions que en treuen i que acostumen a anar més enllà del que sembla raonable.

He llegit que han fet un estudi segons el qual “els homes veuen a les dones com objectes si van en biquini, lleugeres de roba o en actituds sensuals”. A l’estudi, dirigit per Susan Fiske, professora de psicologia a la Universitat de Princeton, va analitzar les zones del cervell que es posaven en funcionament en vint-i-un estudiants, homes, que es definien com heterosexuals. Els investigadors van notar que si els mostraven fotos de noies en biquini, la part del cervell que funcionava corresponia a les associades amb objectes, amb eines, amb coses que es poden fer servir amb les mans.

En canvi, si les imatges eren de noies vestides, el cervell posava en marxa les zones associades amb les persones, amb les relacions humanes. I aquests resultats eren molt més marcats en homes amb alts nivells de sexisme.

Finalment una altra dada interessant de l’estudi era que posteriorment, els homes no recordaven gaire les cares de les noies que els havien ensenyat... però si que recordaven els biquinis!

Dues coses m’han vingut al cap d’entrada. La primera és que és una llàstima que l’estudi invers encara no l’hagin fet. Com actua el cervell de les noies en veure imatges de nois. Potser no en tanga, però podrien posar actors de renom sortint de la dutxa o coses així.

I l’altra ha sigut que tampoc calia fer estudis de ressonància magnètica per esbrinar això. Quan miro una foto d'una noia en biquini, normalment no penso en el seu nivell d’estudis o quina és la seva pel·lícula preferida. No sé si es políticament molt incorrecte, però reconec que, en ocasions, em crida l’atenció única i exclusivament el cos d’alguna noia. Em preocuparia si això fos habitual, però si l’experiment es feia amb fotos de noies en biquini i/o en actituds sensuals...

L’estudi ha tingut una certa notorietat, com era previsible. Reconec que no sé, exactament, quin era exactament l’objectiu, però el camp en que treballa la investigadora que el portava si que és interessant. La idea és entendre el comportament del cervell pel que fa a la socialització, a la resposta dels humans enfront el altres, els el grup i els estranys, com interaccionem els uns amb els altres, l'origen dels tòpics, els prejudicis o la discriminació. Malgrat els ocasionals resultats divertits, no és cap ximpleria.

Però les conclusions que es comenten sobre aquest experiment en concret ja son una altra cosa. Per exemple, diuen que pels homes que tenen fotos de noies en biquini al lloc de treball, ha de ser molt difícil no pensar en les seves companyes de feina en els mateixos termes que en les noies del pòster.

Francament això ja em sembla una mica exagerat. Segur que hi ha paios primitius pel món, però la majoria si que sabem discriminar entre una companya de treball i un pòster. A més, també podria fer-se el raonament invers: si hi ha companyes de treball a prop d’un pòster, ha de ser molt difícil veure la noia de la foto únicament com un objecte. En realitat, cap de les dues afirmacions té gaire sentit a no ser que es presentin dades del cervell en aquestes condicions i es mesuri que és el que passa en realitat.

Però més seriosament, aquesta manera de funcionar del cervell pot ser més general i estar a l’arrel del comportament dels humans enfront determinats grups. Possiblement sigui així com es “deshumanitzen”col·lectius sencers amb els que no ens sentim identificats o volem mantenir les distàncies, com els drogoaddictes o els sense-sostre.

Tot plegat ens recorda que entendre com funciona el cervell ens ajuda a entendre'ns a nosaltres mateixos.