Segurament és un dels arbres més estudiats del planeta. En part és pel seu interès econòmic, però també pel fet que, en tenir interès econòmic, de seguida es van cometre exageracions. Això va causar problemes mediambientals que calia resoldre, i per tant, es va seguir estudiant. A més té virtuts medicinals i, sobretot, se'n poden fer uns caramels extremadament útils quan tens el nas tapat o estàs refredat. Qui no ha pres mai un caramel d’eucaliptus?De totes maneres, quan parlem d’eucaliptus cal anar amb compte. Hi ha més de set-centes espècies diferents, totes originàries d’Austràlia. Quan van descobrir aquell continent, primer no en van fer massa cas, encara que ja el Capità Cook se'n va portar uns quants fins al sud d’Àsia. A Califòrnia no va arribar fins als voltants de l’any 1850 i a Àfrica no ho va fer fins a finals del segle XIX. Ara, però, ja se’n poden trobar gairebé arreu del món. I això no és perquè si.
La clau va ser que l’eucaliptus tenia unes característiques que el podien fer molt útil. És un arbre que creix molt de pressa, de manera que una plantació pot donar rendiment pocs anys després de plantar-la. Si tens una industria de fusta i un tipus determinat d’arbre arriba a la mida desitjada en la meitat del temps que les altres, doncs vol dir que el benefici que n’obtindràs a la llarga serà el doble.
La fusta no és d’excel·lent qualitat, però va perfecte per fer pasta de paper o coses en les que el que cal és cel·lulosa pura i dura. Per tant, de seguida van començar a aparèixer plantacions d’eucaliptus arreu on l’arbre creixia bé. Tant interès hi havia que molts països van anar mirant d’obtenir espècies resistents al fred. Recordeu que parlem d’un arbre australià, provinent de climes càlids.
Com que a Europa fa més aviat fresqueta, és als països mediterranis on s’ha encarregat de plantar-ne grans extensions per proveir de pasta de paper la industria que la necessita. Això, no podia ser d’una altra manera, ha portat problemes. No es poden substituir les espècies autòctones per altres importades sense més. Sobretot si es fa a gran escala com s’ha fet amb l’eucaliptus.
Un dels problemes és que son uns arbres que consumeixen molta aigua. Aquesta és una característica que en ocasions és útil. En algunes zones pantanoses s’han plantat eucaliptus per dessecar el terreny i reduir les zones de cria de mosquits. Les arrels no és que s’enfonsin gaire dins el terra, però, si més no la capa superficial queda seca. Però en altres terrenys o en climes més aviat secs, això pot ser un problema.
Un altre és els compostos que fabrica l’arbre. L’olor d’eucaliptus prové dels olis que fabrica l'arbre. Són part de la lluita química que mantenen les plantes amb els depredadors naturals i amb els altres vegetals. A Austràlia no és un problema particular perque la resta d’espècies del bosc hi estan preparades. Encara que les fulles d’eucaliptus són relativament tòxiques, hi ha animals, com els koales, que poden digerir-les.
Però a la resta del món, els ecosistemes no tenen gaires defenses contra aquestes toxines. Un bosc d’alzines, a més d’alzines conté una enorme diversitat d’espècies vegetals. Matolls, herbes, flors, fongs,... que, a més són l’hàbitat de moltes espècies animals. Però un bosc d’eucaliptus al nostre país, presenta una pobresa depriment. La causa són les toxines que alliberen els arbres i que no poden resistir la majoria d’espècies d’aquí. Fins i tot les fulles s’acumulen i costen molt de desfer-se perque la microflora d'aquí tampoc ha evolucionat per degradar-les.
I finalment els eucaliptus representen un bon problema quan hi ha incendis forestals. Les resines que tenen i l’alçada que agafen fan que cremin com teies i contribueixin a escampar el foc d’una manera mai vista als boscos mediterranis. Els roures cremen poc, els pins cremen molt més, però les flamarades que generen els eucaliptus superen a tots. A Austràlia els incendis poden ser catastròfics per aquest motiu. Catastròfics pels humans, perquè els arbres ja hi estan adaptats i després del foc, de les arrels en tornen a sortir nous troncs.
De totes maneres, l’eucaliptus és una font important de productes útils per la salut. I el més famós és l’oli del que se n’extreu, l’eucaliptol, per fer els caramels, les infusions i els bafos per aspirar.
Ara comença a tenir mala fama, però l’arbre no en té la culpa. És la manera com el fem servir el que no sembla assenyat.
11 comentaris :
doncs en un herboristeria a mi per fer bafos em van recomanar les fulles i sobretot unes boletes marrons. em van dir que tot era d'eucaliptus. i em van explicar que sobretot el que anava bé eren les boletes. això és el que posava a l'aigua, però de l'oli no me'n van dir res....
L'oli es la resina que contenen les fulles i les boletes (les llavors suposo) i que amb la calor s'evapora i fa aquella olor tant característica.
hola, donar les gràcies per pasar oer casa.
Dan, gràcies per l'aclariment. ja m'he quedat més tranquil.la :-)
Sabia que malmet la terra, però no les conseqüències! Amb lo bonics que son els boscos autoctons amb les argilagues, romaní, falgueres, fongs i líquens,... Que trist deu ser un bosc d'eucaliptus a la vora del Mediterrani.
No, si encara el dolent serà l'arbre, com si ell hagués sortit tot solet de la seva Austràlia natal amb intenció de conquerir el món i sotmetre'l sota un mantell de tòxica resina muahahahahahaha !!
Ensenyam un desastre ecològic i jo t'ensenyaré una explotació incontrolada del medi ambient.
Hola,
Efectivament, al Delta de l'Ebre ha estat plantat en molts llocs per ajudar a dessecar terrenys. És molt típic veure'ls al costat de casetes i així aconseguir tenir un rotgle de terra més o menys ferma per poder fer-ne els fonaments. En qualsevol cas, sol tractar-se d'arbres aillats i no bosquines (hi ha excepcions, però). També s'han fet servir altres espècies, com ara lledoners, oms, salzes i fins i tot plàtans.
Fa temps vaig descobrir que aquest arbre en moltes zones té connotació de 'plaga', de fet pel que ens expliques, ha tingut conseqüències negatives en zones força extenses arreu del país. L'home (com a espècie) és únic en malmetre el que ens ofereix la naturalesa... i el pobre arbre sense tenir-ne cap 'culpa'.
menta fresca. gracies a tu per pasar per aquí
kika. de res
Agnès S. El bosc d'eucaliptus es trist, però té un rendiment económic molt gran! Aquest és el problema.
Carquinyol. realment, la paraula "sostenible", sembla que poca gent la fa servir, oi?
Panerot. Doncs aquest que comentes és un bon exemple de com un us racional pot ser molt profitós.
Thera. I aquí no en tenim massa, però a indrets com Galícia si que n'han fet un bon escampall d'eucaliptus.
Per sort, la fusta és de mala qualitat i el preu de la fusta per paper és ferralla (aquí), per això ara ja ningú en planta.
Al seu lloc hi planten pi insigne (Pinus radiata), sobretot al païs basc. Es clar que tal i com els hi van les coses per allà dalt ningú s'atreveix a plantar pi insigne per por al Fusarium (abans era "tanquem els ulls" i fem com si res, ara és "estem acollonits"...). Els que tenen bon terreny tenim la sort que últimament aposten més pels gegants avets douglas (Pseudotsuga menziesii), que tinc entès que la fusta és de millor qualitat.
Per sort, la febre de l'eucaliptus no va quallar i relativament pocs en van plantar.
Tan cert és que es feien servir per dessecar aiguamoixos, que al segle XIX se'ls coneixia com "febrers", perquè ajudaven a eliminar les febres a les zones infectades de pal·ludisme.
Publica un comentari a l'entrada