dissabte, de maig 06, 2006

Plantes, aromes i guerres biològiques

Si hi ha alguna planta que identifico amb la Mediterrània, aquesta és, sense cap dubte el romaní Rosmarinus officinalis. Tant bon punt la veig, no puc resistir la temptació d’allargar el braç, prémer unes fulles entre els dits i olorar el regal d’aromes que deixa a la pell. Una olor, la del romaní, que associo a estius secs, a la pols al costat dels camins que s’endinsen en els boscos de color verd-grisós, a calor seca, a brunzit d'insectes i a pedres que cremen.

Naturalment que el bosc mediterrani ens ofereix moltes més aromes. La farigola, l’orenga, la sajolida... Els herbolaris les coneixen bé i de les infusions que se n’obtenen se n’ha descrit tota mena de propietats per la salut.

Però la naturalesa no acostuma a fer regals sense motiu. Aleshores, perquè algunes plantes es prenen la molèstia de fer aquestes olors tant especials? Si analitzem els compostos químics que les generen ens trobem que n’hi ha de molts tipus, que s’han agrupat com a “olis essencials” tot i que químicament son terpens sobretot però també alcaloides i altres. Els poden segregar gairebé qualsevol part de la planta, no sols les flors, també les fulles, les tiges, i en ocasions, fins i tot les arrels.

Però que en treu la planta de fabricar aquests compostos? Doncs encara no és segur del tot, però sembla que son mecanismes de defensa que actuen de molt diverses maneres. Alguns, simplement donen un sabor molt fort i desagradable a la planta i els herbívors la mengen menys. Tots sabem que una mica de romaní per donar sabor a un plat pot ser un toc fantàstic, però si en posem massa, el plat no valdrà res. Altres productes d’aquests són tòxics per les plantes del voltant, de manera que fabricar-ne li assegura a la planta menys competència. També es pensa que alguns poden ser un reclam pels insectes encarregats de la pol·linització. I finalment, alguns podrien ser simplement productes residuals del metabolisme de les plantes que cal excretar d’alguna manera, i fer-los volàtils perquè s’evaporin fàcilment és un bon sistema per deslliurar-se’n.

El que passa és que quan mirem els vegetals que hi ha al bosc ens sembla una imatge pacífica i tranquil·la, però la realitat és que les plantes també estan competint entre elles en una lluita ferotge per l’existència. Es prenen la llum, l’aigua o les sals minerals, s’intenten ofegar físicament, envoltant amb els troncs o les arrels les plantes més febles, i fins i tot s’envien verins, en una lluita similar a la que tenen els animals. L’únic que passa és que el combat té lloc a un ritme tant lent que a nosaltres ens passa desapercebut.

Precisament és perquè moltes de les substàncies tenen efectes tòxics què el regne vegetal resulta ser una font tant important de fàrmacs. En el fons el que fem és aprofitar l’armament biològic d’altres espècies en benefici nostre. I a sobre, ens permeten gaudir de les aromes de la mediterrània a l’hora de cuinar o d’ambientar una casa.

I no penseu que son productes simples. En realitat solen ser barreges de diferents composts. És justament la barreja la que dona els matisos aromàtics a cada tipus de planta. Per exemple, en el romaní, l’extracte que li dona olor conté: pinè, camfè, cineol, limonè, alcanfor, borneol i cariofilè.

No se quines deuen ser les proporcions exactes de cada un dels components, però és igual. Em limitaré a seguir allargant la ma i emportant-me un record olorós cada vegada que vegi una branca de romaní, agraït del regal que em fa el regne vegetal.

7 comentaris :

martuxa ha dit...

aquest article és molt interessant... m'encanta l'olor de romaní! ;)
De fet crec que tens raó quan anomenes "batalla" a aquesta lluita vegetal...

Joana ha dit...

Ens dona tants plaers la natura, no sempre, bé casi mai, en som del tot conscients. M'agrada fer el gest que tan bé descrius, l'olor als dits pot durar hores i és un plaer.
Faig servir romaní poques vegades per cuinar, però el xai al forn amb mel, llimona i una branqueta de romaní... és un magnífic festí de sabors i olors...
Un petonet.

Gemma Ferré ha dit...

M'agradat molt l'article, el que dius sobre les lluites entre plantes m'ha fet recordar aquells documentals del David Atttenborough, "La vida secreta de las plantas". Quan veus l'esbarzer creixent a càmera ràpida te n'adones de la seva agresivitat.

Si no et fa res, et linkaré a la meva pàgina.

Petons,
Gemma

gudulina ha dit...

Especialment m'agrada l'olor a farigola, suposo q les olors em porten a moments de la meva vida i el de la farigola em recorda a la meva infància.

Un cop a la ràdio la meva millor amiga i jo vam escoltar q es podien fer porrus de farigola :P Però bé, prefereixo olorar-la!

Dan ha dit...

Martuxa, es que es una batalla a vida o mort!

Joana! Que m'has fet venir gana!

Gemma. Renoi, quin piropo. Linkarme? Sera un honor!

Gudulina, aixo dels porros de farigola... es que n'hi ha que flipen amb qualsevol cosa.

aladern ha dit...

Sóc un apassionat de les plantes aromàtiques i m'ha agradat molt el que has explicat avui.

Nica ha dit...

Com molt be dius, la natura no fa res gratuit, tot te una rao, no val la pena esmercar energia en crear una cosa que no els ha de fer servir de res... jo a vegades penso en les olors que ens estem perdent perque les nostres cel.lules olfactives no les poden captar... i com a tu, m'encanta el romani i la farigola, no ho vaig poder suportar mes i en vaig plantar una de cada a casa, i cada dia les ensumo perque m'animin ;-)!!