I és en aquest moment quan moltes persones, de vegades, fan una mena de salt perquè tenien la sensació que queien. Una sensació intensament real que fa que intentin agafar-se a alguna cosa i que es despertin de cop. I de pas, despertin al company de llit.
Realment no és una cosa infreqüent, i moltes persones coneixen aquesta sensació. Però el motiu que l'origina no està gens clar. De totes maneres podem fer algunes suposicions si considerem com estem quan dormim.
Una de les característiques és una relaxació muscular quasi total. La major part dels músculs del cos queden desconnectats del cervell, al menys mentre no somiem. Segueixen funcionant els que fan moviments autònoms, és clar. La respiració, el cor i altres músculs que no controlem conscientment tampoc deixen de funcionar mentre dormim. Malament sinó!
Aquesta desconnexió va tenint lloc a mida que anem desconnectant també la consciència. Normalment no ens n’adonem que ja no podem moure els braços o les cames. Simplement les dues funcions es desconnecten alhora. Però això ha de ser un sistema ben coordinat que no sempre funciona com un rellotge. De vegades succeeix que les funcions motores del cos ja s’han desconnectat, però la consciència encara no. I quan això passa pot ser prou angoixant. La sensació d’estar paralitzat ens pot causar un bon ensurt.
Sembla que moltes de les històries de fantasmes, de presències i de monstres que apareixen en la foscor tenen l’origen en aquest estat. Qui ho pateix realment ha “sentit” que algú l’immobilitzava. Es tracta d’una mena d’al·lucinació, però no per això sembla menys real a qui ho experimenta.
De totes maneres això són casos extrems. Si la descoordinació és lleu, simplement deixem de notar els punts de contacte del cos amb el món físic. I això és una sensació molt semblant a la d’estar caient. Si quan arribem a aquest estat ja hem desconnectat la consciència i estem dormint, doncs cap problema. A somniar amb els angelets!.
Ara bé, si encara tenim una certa consciència, pot posar-se en marxa el reflex d’agafar-nos a alguna cosa, igual que si estiguéssim caient de veritat. Aquest moviment ens desperta una mica més i recobrem del tot el control del cos. Això si, lleugerament espantats.
Aquesta situació passa esporàdicament i no té més importància. Algunes persones, però, els passa amb molta més freqüència, i aleshores si que convé anar al metge. Hi ha moltes alteracions de la son que requereixen control i de la majoria no en som conscients justament perquè estem dormint.
Però si és ocasionalment, no passa res, simplement tenim una segona oportunitat de gaudir de l’agradable sensació d’anar deixant-se anar, desconnectant i fonent-nos en el no-res a mida que ens adormim.
12 comentaris :
A mi m'ha passat això que comentes de tant en tant... no sé si es podria relacionar amb moments particularment estressants. La veritat és que, de vegades, el saltiró que fas és tot un espectacle !!
Ossigui que una mica és perquè desconectem primer del cos que la ment?
Amí em passa quan vaig més cansada físicament, i és cert que és un plaer quan ha passat, et gires i et poses a dormir un altre cop. : )
A mi també m'havia passat algunes vegades, però ara que m'hi has fet pensar, fa molt que ja no. És greu? ;-)
Jo moltes vegades somio que caic i que realment em dono un cop contra el matalàs, en despertar-me. És l'únic tipus de somni amb que em desperto sempre... En fi, suposo que si hagués aconseguit entrar a medicina, hagués acabat escollint l'especialitat de medicina del son... Sembla com si hi hagués tot un món de somnis per descobrir :-).
ostres, a mi em passa gairebé cada nit, i no sabia el perquè! Ara, com a mínim tinc alguna pista :)
Això de veure's paralitzat em va passar i la veritat és que espanta, estava completament desconnectat del cos, com dius.
I pel que fa a caigudes d'aquestes jo la sensació de caure no la tinc però si que de vegades faig algun moviment sobtat (braços i/o cames principalment).
I la tercera, em va passar fa poc i em va semblar que era conscient de la desconnexió física de manera que per por potser a deixar de respirar vaig sortir-ne un parell o tres de vegades, al final vaig dormir jaja.
PS: Recordo que Richard Feynman comentava, en un dels seus llibres, que després de molt d'esforç i amb intencionalitat va aconseguir "dominar" algun somni.
Si, de tant en tant també em passa. Pel que dius, no és gens anormal, no?, però de vegades m'enduc un ensurt.
I el millor de tot, l'estat previ, el de vigília... aquell que com bé dius ens sedueix dolçament en braços de morfeu gairebé sense adornar-nos.
I a aquesta hora, ja no puc dir-te res més que: dolços somnis !!!
;)
Carquinyol. No se si te a veure amb l'estress. Crec que simplement, de vegades passa i prou. Això si, hi ha qui li passa amb més freqüència.
Agnes S. Si que es un plaer. deixar-se anar i desconnectar. Mmmm
Rita. No, no es greu. De fet, li passa a molta gent alguna vegada o altre.
Arcangelo. Però somiar ja es una altra cosa. El reflex que deia no arriba a ser ni un somni. O passa abans d'entrar en la fase REM, que se quan somniem. Simplement es una sensació i prou.
I la medicina de la son és apassionant!
Anna. Vale! Ets de les que fots sustos al company, eh! :D
Alasanid. Doncs si saps el que t'està passant ha de ser interessant i tot (si no, ha de ser bastant terrorific) El problema es que en estar mig clapat tampoc ets massa conscient del que passa. una llauna!
assumpta. A mi també m'ha passat alguna vegada i si que fa un bon ensurt. Però això... de seguida a tornar deixar-se anar.
Perfecte l'explicació, sovint he patit aquesta sensació...
Sospito que la majoria l'hem experimentat alguna vegada
:D
A mi també m'ha passat a voltes. A més, aporto com a dada que em passa més freqüentment quan vaig a dormir rebentada, després d'una excursió, o si la nit abans he dormit poc...
Pressa per desconnectar, potser?
Quina son m'ha entrat llegint el post!!! quines ganes de dormir!!!!
Publica un comentari a l'entrada