Sensació de caure al dormir

Dormir és una cosa que fem cada dia. Durant unes hores, el nostre cos resta desconnectat de la realitat mentre el cervell es dedica a un grapat de “feines de manteniment”. És una situació curiosa i encara poc coneguda, però imprescindible per la majoria d’animals superiors. I encara més curiós és el període que porta de l’estat de vigília al de dormir. En un moment donat estem desperts i uns minuts després ja estem dormint. I de la transició entre els dos estats en som vagament conscients. Recordem la sensació agradable de deixar-se anar, d’anar “desconnectant”, però de seguida s’esvaeix tot.

I és en aquest moment quan moltes persones, de vegades, fan una mena de salt perquè tenien la sensació que queien. Una sensació intensament real que fa que intentin agafar-se a alguna cosa i que es despertin de cop. I de pas, despertin al company de llit.

Realment no és una cosa infreqüent, i moltes persones coneixen aquesta sensació. Però el motiu que l'origina no està gens clar. De totes maneres podem fer algunes suposicions si considerem com estem quan dormim.

Una de les característiques és una relaxació muscular quasi total. La major part dels músculs del cos queden desconnectats del cervell, al menys mentre no somiem. Segueixen funcionant els que fan moviments autònoms, és clar. La respiració, el cor i altres músculs que no controlem conscientment tampoc deixen de funcionar mentre dormim. Malament sinó!

Aquesta desconnexió va tenint lloc a mida que anem desconnectant també la consciència. Normalment no ens n’adonem que ja no podem moure els braços o les cames. Simplement les dues funcions es desconnecten alhora. Però això ha de ser un sistema ben coordinat que no sempre funciona com un rellotge. De vegades succeeix que les funcions motores del cos ja s’han desconnectat, però la consciència encara no. I quan això passa pot ser prou angoixant. La sensació d’estar paralitzat ens pot causar un bon ensurt.

Sembla que moltes de les històries de fantasmes, de presències i de monstres que apareixen en la foscor tenen l’origen en aquest estat. Qui ho pateix realment ha “sentit” que algú l’immobilitzava. Es tracta d’una mena d’al·lucinació, però no per això sembla menys real a qui ho experimenta.

De totes maneres això són casos extrems. Si la descoordinació és lleu, simplement deixem de notar els punts de contacte del cos amb el món físic. I això és una sensació molt semblant a la d’estar caient. Si quan arribem a aquest estat ja hem desconnectat la consciència i estem dormint, doncs cap problema. A somniar amb els angelets!.

Ara bé, si encara tenim una certa consciència, pot posar-se en marxa el reflex d’agafar-nos a alguna cosa, igual que si estiguéssim caient de veritat. Aquest moviment ens desperta una mica més i recobrem del tot el control del cos. Això si, lleugerament espantats.

Aquesta situació passa esporàdicament i no té més importància. Algunes persones, però, els passa amb molta més freqüència, i aleshores si que convé anar al metge. Hi ha moltes alteracions de la son que requereixen control i de la majoria no en som conscients justament perquè estem dormint.

Però si és ocasionalment, no passa res, simplement tenim una segona oportunitat de gaudir de l’agradable sensació d’anar deixant-se anar, desconnectant i fonent-nos en el no-res a mida que ens adormim.