Brevas i figaflors

“No caerá esa breva!”. Aquesta és una expressió castellana ben típica i que no se si té un equivalent en català. En tot cas, l’he feta servir prou vegades com per no pensar-hi massa, fins que un dia algú va fer un comentari sobre les “brevas”. I aleshores me n’adono, una vegada més, que no se exactament que coi és una breva. Ni quin interès podem tenir a que caigui.

De manera que cerco la informació, en aquest cas va ser senzillament preguntant-ho, i descobreixo que la breva és, ni més ni menys, que un tipus de figa. I aquí comencen les sorpreses. Jo pensava que la figuera feia un fruit, que és la figa, i para de comptar. Les figues són un dels fruits que més m’agraden, (fins i tot en amanida) i que associo a la caloreta de l’estiu. També és un clàssic dels jocs de paraules amb doble sentit, però poca cosa més relacionava amb les figues. Per cert, no pas les “brevas”.

Però quan comences a estirar un fil mai saps el que trobaràs, i estirar el fil de les figues ha esdevingut un no parar de trobar coses insospitades. És el preu de viure a ciutat, que perds una bona part de la cultura de la terra.

Per començar, la traducció al català de “breva”. Resulta que és una altre paraula que també feia servir moltes vegades i que, de nou, no tenia clar el que era. Una breva és una figaflor. De vegades he sentit dir despectivament d’algú que es un figaflor en referència a una persona sense caràcter, sense esma. Tot plegat és un bon exemple de com de particulars són les dites i les frase fetes i de com de difícil pots ser buscar una traducció. No s’entendria si en castellà diem que “este tipo es una breva” ni tampoc en català “no caurà aquesta figaflor”.

En tot cas, la pregunta és, per quin motiu la figuera fa dos tongades de fruits? Les figaflors al juny i les figues als voltants de setembre. Doncs en realitat, les figaflors són figues que han aparegut massa tard a l’arbre, a finals de tardor. Quan això passa, resten en repòs i no acaben de madurar fins la primavera següent, quan les condicions ja son bones. Aquest retràs i aquest temps de més a l’arbre fa que les quantitats de sucre i d’altres compostos siguin diferents de les que tenen les figues.

Però encara més. Si mirem una figa, o una figaflor, el que veiem és la pell fosca de la superfície i la massa carnosa de color vermellós, amb les llavors a l’interior. O al menys, això és el que creiem veure, perque la realitat tampoc és aquesta. Estrictament, una figa és el que s’anomena una infructescència. Una agrupació de molts fruits, provinents, naturalment, de moltes flors que creixen tan agrupats que acaben per formar una estructura compacte. Allò que ens sembla que són les llavors, en realitat són els fruits de la figuera. I la figa és una agrupació de molts fruits. Un detall botànic que no té més importància a l’hora de menjar-les, però que fa gràcia.

I finalment, amb les pobres figueres (Ficus carica) han aconseguit una mena de transsexualitat a base de conrear-les. Inicialment era un arbre monoic. Això vol dir que en un sol arbre hi ha tant flors masculines com flors femenines. En canvi, les figueres conreades són plantes dioiques. Hi ha figueres mascles i figueres femelles. Aleshores, per fecundar les plantes femelles es posen branques amb flors mascles sobre les branques amb flors femelles. Amb això s’aconsegueix que alguns insectes passin de les unes a les altres i les fecunden.

La figuera és un dels arbres més típics de la Mediterrània. Adaptat a les sequeres, fins i tot les agraeix. Com menys pluja, més dolces seran les figues. Només cal vigilar de no passar-se i matar l’arbre per falta de reg. En realitat es considera un arbre agraït perquè necessita molt poques atencions. Simplement recollir les figues o les figaflors quan toca i poca cosa més. L'únic inconvenient de l'arbre és que el làtex de les seves fulles és irritant i cal anar-hi amb compte.

En realitat, quan veig una casa de pagès hi ha dos arbres que em fan sentir be. Un és la olivera, potser per la sensació d’arrelament, d’ancianitat, que transmet. I l’altre, normalment arraconat a un costat de l’hort on resta sense que li facin gaire cas és, sens dubte, la figuera.