Empatia a l'extrem

Empatia es defineix com la “facultat de comprendre les emocions i els sentiments externs per un procés d’identificació amb l’objecte, grup o individu amb què hom es relaciona”. És a dir: la capacitat de posar-te en el lloc de l’altre. Una habilitat important per animals socials com nosaltres i que resulta útil tant sigui quan es tracta de negociar com simplement de conviure amb algú.

Però fa poc he sentit una conferencia on parlaven de com veuen el món altres criatures. I resulta un exercici extremadament interessant. Una mena d’ampliació de l’empatia a qualsevol cosa. La condició és adonar-se de quines són les condicions en les que viuen i no intentar interpretar-ho des del punt de vista humà.

Per exemple, nosaltres ens construïm un món bàsicament visual. No és que ho triem sinó que hem evolucionat com animals diürns, amb una gran capacitat per identificar les coses gràcies a la llum. Captem mil matisos de color, però el color és simplement una llum de determinada longitud d’ona. Ben mirat no és una característica dels objectes sinó la construcció mental que ens fem. La manera com el nostre cervell interpreta allò.

Per un rat penat, que es construeix la imatge mental del món gràcies a la ecolocalització, els colors poden ser una cosa ben poc important. Ells hi veuen, però sobretot fan servir l’oïda. Just al revés que nosaltres. Però si per nosaltres el color és una simple manifestació de la longitud d’ona de la radiació electromagnètica, podria ser perfectament que determinades freqüències de so permetin als ratpenats adjudicar colors als sons. De nou, no es tractaria d’una característica particular del so, sinó de com el cervell interpreta allò.

Qui ho sap?, animals com els gossos, que tenen una extraordinària capacitat olfactiva podrien també “veure” les olors. No hem de pensar que el seu món mental és avorrit pensant que una olor representa el mateix per ells que per nosaltres. Un talp completament cec, segurament seria totalment incapaç de fer-se idea del que representen els colors per a nosaltres. Ell es construirà la seva imatge mental del món a partir d’altres estímuls, irrellevants per nosaltres, però igual de rics i plens de matisos a la seva ment.

Hi ha ocells que detecten el camp magnètic de la Terra i els serveix per orientar-se, però com es veu un camp magnètic a la ment? L’interpreten com nosaltres interpretem el soroll? Com un color? Una textura a l’aire? En tot cas, com alguna cosa que pot ser similar les que nosaltres generem o una altre cosa completament diferent.

Però podem seguir amb el joc, forçant una mica les coses (després de tot, és un joc). Si fossin intel·ligents, com seria la construcció mental del món per part d’un microbi? Les molècules serien entitats reals i la existència estaria condicionada per la vibració a que estan sotmesos per culpa de l’efecte brownià. Per un bacteri el concepte d’immobilitat potser no existiria ja que per ells, tot està sempre sotmès als xocs de les molècules i els àtoms que els agiten constantment. En canvi, els colors no tindrien sentit. Les radiacions ja serien massa grans per ser detectades com ho fem nosaltres. Si podessin captar les radiacions potser les percebrien com nosaltres veiem les onades sobre un estany.

Un món completament estrany seria el que podrien imaginar els vegetals. Els factors importants per ells són les llums i les ombres, la humitat i la qualitat del terra. La llum és el seu aliment, potser segons el color de la llum ells notarien el que nosaltres anomenem “sabors”. Llum dolça, llum salada, en tot cas llum més o menys nutritiva.

I per una pedra? Aquí l’esforç d’imaginació ja fa riure, però si ho fem trobem un món ben estrany. Al ritme que una pedra es forma i fins que es desfà, podem imaginar que completar un pensament pot requerir uns quants segles. Si construir un concepte demana un milió d’anys, uns éssers amb una existència tan efímera com els humans no podríem ni fregar la seva consciència.

I el joc pot seguir. Si teniu imaginació podem intentar deduir com construiria el món un planeta? Una estrella? Una partícula subatòmica? Un paràsit? Un fotó? La única condició és no humanitzar les coses.

La conclusió és que el món, en realitat no és com el veiem. Allò és simplement la nostra imatge mental. El món, l’univers, és infinitament més ric, complex i ple de matisos del que som capaços de captar.