Inevitablement al centre

Sempre que mirem al nostre voltant tenim la percepció de trobar-nos en una posició central. El motiu és, naturalment, que la nostra visió arriba a la mateixa distància en totes les direccions. Per tant, de seguida ens adonem que la posició que ocupem no té res d’especial ni és el centre de res en particular. Però l’efecte psicològic és poderós i per això va costar tant acceptar que la Terra

no era el centre de l’Univers.

En realitat, aquesta percepció també passa a diferents nivells. Sempre sentim que els nostres problemes són els principals, que la nostra visió de les coses és la més equilibrada i justa, o que la nostra cultura és la millor. Com si fóssim un eix central d’alguna cosa. I de nou, malgrat saber perfectament que tothom pensa de manera similar i que hi ha tants punts centrals com persones, l’efecte no desapareix sense un notable esforç.

Doncs una cosa semblant pot passar en el nostre coneixement de l’Univers. Els humans estem acostumats a fer servir unes magnituds de mida “humana”. Quan els físics han anat descobrint objectes cada vegada més llunyans a l’Univers, hem entès les xifres que ens donaven, però no les hem pogut assimilar a la nostra ment. Podem parlar de milions d’anys llum, però simplement no ens podem fer idea del que representa.

El mateix passa en direcció contraria. A mida que exploràvem l’estructura fina de la matèria, ens allunyàvem irremeiablement del que podíem copsar. Parlem d’àtoms, de nuclis, de protons, de quarks, de supercordes i podem quantificar-ho, però les nostres ments no tenen la capacitat de visualitzar-ho d’una manera ni tant sols aproximada a la realitat.

No és per un defecte als nostres cervells. Simplement estem dissenyats per treballar a escales que van dels mil·límetres als quilòmetres. En certa manera és una llàstima, perquè ens complica les coses quan intentem entendre la magnitud de l’Univers. Però també era inevitable. A mida que els nostres avantpassats anaven evolucionant, allò que els garantia la supervivència era una ment amb capacitat per discriminar les coses que els podien matar o que els permetrien la vida. Els depredadors, el menjar, els accidents del terreny, tot això té les dimensions que ens són familiars. Un mico que distingís distàncies moleculars no estaria particularment ben preparat per sobreviure a la sabana.

S’ha fet notar que tenim una mida i una capacitat de comprendre que es troba a mig camí entre les distàncies atòmiques i les còsmiques. Una característica que ens permet moure’ns amb dificultat als dos extrems de les dimensions, però que al menys no ens allunya massa de cap d’elles. Si els bacteris fossin intel·ligents segurament tindrien més fàcil comprendre el que és una molècula, o un àtom, però una galàxia seria un concepte molt més difícil de captar.

Nosaltres seriem els afortunats que estem equidistants d’allò extremadament gran i de l’extremadament petit. Fins i tot s’ha vist un cert disseny en les nostres dimensions.

Però potser això sigui, de nou, l’efecte “d’estar al centre”. Potser l’Univers tal com l’hem arribat a comprendre sigui només una petit part d’una altre entitat encara molt més gran. I potser les supercordes que creiem que formen l’entitat última de la matèria siguin un component enorme d’altres entitats petites fins molt més enllà dels nostres coneixements.

Simplement tenim unes dimensions que ens semblen raonablement centrades perquè mirem la realitat des del nostre punt de vista i és l’efecte “estic al centre” el que ens fa sorprendre’ns de la sort que hem tingut en tenir unes dimensions tant apropiades.