Interaccions inesperades

No hi ha cap dubte que la medicina afronta reptes que eren inimaginables fa no masses anys. Actualment hi ha tractaments per malalties que fa uns anys eren sinònims de condemnes a mort. Podem mantenir amb vida persones en unes condicions i durant uns períodes que ni es plantejaven fa pocs anys, i les tècniques de substitució d’òrgans permeten substituir òrgans inviables per altres que mantenen la funcionalitat. Moltes d’aquestes coses eren temes de les novel·les de ciència ficció dels anys cinquanta.

Però no tot han de ser, per sort, tecnologies puntes. Amb molta freqüència, tractaments de tota la vida segueixen sent els millors. Encara que la medicina tradicional tingui mala fama en alguns ambients, el cert és que la majoria de metges no tenen cap inconvenient a aconsellar un brou calent dels que feia l’àvia per tractar el refredat, unes infusions per malestars gastrointestinals lleus o una til·la per dormir millor.

Simplement cal fer servir la lògica i guardar l’artilleria pesant només per quan fa falta.

Això podria fer pensar que els tractaments naturals no tenen inconvenients, ja que la naturalesa és sàvia. Però aquesta seria una manera molt simplista de pensar. La naturalesa ni és sàvia ni deixa de ser-ho. En farmacologia se sap que tots, absolutament tots els fàrmacs tenen algun efecte secundari indesitjable. I això s’aplica a tots. Als remeis naturals també. Una informació que els entesos en medicina tradicional saben, però que molts espavilats, o seguidors incondicionals, semblen ignorar.

I quan aquestes coses es posen més de manifest és quan interaccionen els tractaments senzills amb les grans filigranes mèdiques. I un exemple ben curiós el tenim en el que potser és una de les teràpies més espectaculars. Els trasplantaments d’òrgans.

Quan algú és sotmès a un trasplantament d’algun òrgan, ja sap que haurà de prendre medicaments que bloquegin el seu sistema immunitari. El motiu és prevenir el rebuig de l’òrgan trasplantat. Això va ser un mur infranquejable a l’època dels primers trasplantaments, fins que es va descobrir la ciclosporina. Aquest fàrmac inhibia l’activitat de les cèl·lules que desencadenaven el rebuig i va obrir la porta a tota aquesta branca de la cirurgia. Anys després se’n va trobar un altre, el tacrólimus. Tots dos són d’origen microbià. La ciclosporina la fan uns fongs i el tacrólimus uns bacteris.

El problema és que cal controlar molt acuradament els nivells d’aquests medicaments. No és qualsevol cosa aturar el sistema immunitari, i aquests fàrmacs tenen una certa toxicitat, de manera que cal ajustar la dosi molt finament. Massa poc i tindrem rebuig, un excés i seran tòxics pel pacient. Per això, la quantitat s’ajusta a les condicions de cada pacient en concret amb molta cura.

Doncs, de vegades hi ha hagut problemes per causes totalment inesperades i que han generat un excés o una manca de medicament contra el rebuig. Tan inesperades com pacients que van presentar toxicitat per el tacrólimus perquè havien pres... suc de pomelo! Resulta que el tacrólimus s’elimina en unes dotze hores ja que un enzim del fetge el va metabolitzant. I resulta que el pomelo conté algun component que fa que aquest enzim deixi de funcionar. El pacient es pren un suc de pomelo, la via d’eliminació del tracrólimus queda bloquejada i el fàrmac comença a acumular-se fins assolir concentracions perilloses en sang. Sembla una ximpleria, però els pacients trasplantats no poden prendre suc de pomelo per aquest motiu.

I al revés. Un trasplantament és una situació molt dura, i els fàrmacs immunosupressors causes entre altres efectes una certa depressió. El cas és que per la depressió lleu, un dels remeis que tenen els herbolaris és l’herba de Sant Joan o Pericò (Hypericum perforatum). Sembla que un tractament natural, amb infusions no hauria de portar problemes, però aquesta herba, com tot, té efectes secundaris i un d’ells és que fa que els medicaments immunosupressors deixin de funcionar. No és cap broma perquè hi ha hagut cassos de rebuig d’un òrgan trasplantat per causa d’aquesta interacció. També per això, s’avisa als pacients que aquesta herba no la poden prendre.

Hi ha més interaccions, de manera que en pacients trasplantats, és millor consultar abans d'automedicar-se ni que sigui per coses lleus. Al final, i com sempre, no hi ha coses absolutament bones o dolentes. Tot depèn de l’ús que se’n faci. Però en ocasions el marge d'error és més petit que de normal.