L'home del diluvi.

Afligit vell esquelet, condemnat a la maledicció,

Suavitza, pedra, el cor d’aquesta malvada generació!

Aquesta frase es va incloure en la descripció d’un fòssil que es va trobar a Oehningen, a la frontera entre Suïssa i Alemanya. Corria l’any 1725 i l’home que el va trobar, el metge i matemàtic Johan Jakob Scheuchzer, es va adonar que aquell esquelet fòssil era la prova que anava buscant. Tenia al davant ni més ni menys que les restes d’un home que havia mort ofegat durant el Diluvi Universal.

En aquell temps hi havia diferents teories sobre l’origen dels fòssils, però l’aparició d’un esquelet humà junt amb restes d’animals marins, de petxines i d’altres restes relacionades amb un ambient marí suggeria poderosament la idea d’una gran inundació que havia acabat amb la vida de tots aquells éssers.

El fòssil va ser batejat amb el nom de Homo diluvii testis, és a dir “Home testimoni del Diluvi” i va ser comprat pel Museu Teyler, de Haarlem a Holanda. Allà va quedar exposat sense més problemes. La seva antiguitat es va calcular en uns poc més de dos mil anys abans de Crist. En aquella època, la Biblia encara era una guia indiscutida en temes científics, de manera que trobar evidències del Diluvi no era res d’anormal.

Però aviat van començar a aparèixer els problemes. Mica a mica van anar descobrint altres restes similars i la interpretació d’un esquelet humà resultava cada vegada més forçada. El fòssil descobert només mesurava un metre i trenta centímetres, cosa que podia indicar un jove, o un nen. Tenia un crani, una columna vertebral i les extremitats anteriors. No s’havien conservat, però les cames.

El cas és que en altres restes semblants ja es va poder observar que alguns presentaven una columna vertebral molt llarga. Potser els homes de l’època diluviana tenien cua?

La resposta va arribar l’any 1825, quan el gran anatomista francès George Cuvier va examinar aquelles restes i va concloure, encertadament, que no es tractava d’un home sinó d’una... salamandra gegant.

En realitat encara n’hi ha d’aquetes salamandres. Al Japó i la Xina es poden trobar exemplars de la Salamandra gegant asiàtica. L’espècie japonesa és Andrias japonicus, mentre que la xinesa és la Andrias davidianus. Aquesta pot arribar a mesurar més de metre vuitanta! Es tracta dels amfibis més grans del planeta.

Com no podia ser d’altra manera, es tracta d’animals en perill d’extinció per causa de la contaminació dels rius, de la pèrdua d’hàbitats i per l’excés de captures. A la xina es considera un menjar delicat i també es fa servir en la medicina tradicional. El resultat de tot plegat porta aquests sorprenents animals camí de seguir el destí dels seus col·legues europeus, que fa temps es van extingir.

Incidentalment, l’espècie fòssil que va enganyar en Scheuchzer va ser rebatejada com Andrias schleuchzeri. “Andrias” vol dir “que sembla un humà, i el schleuchzeri li van posar en honor al seu descobridor.

En el fons, l’Schleuzcher va interpretar la troballa segons els coneixements de l’època, segons les dades que tenia i també segons les seves expectatives personals. Bàsicament això és el que fa tothom. I seria injust recordar-lo únicament per un error quan va fer molts altres treballs importants. Tot plegat és una història curiosa. En realitat indica simplement que en qualsevol camp de la ciència és fàcil cometre errors, però que amb el temps aquests es poden corregir.