Nervis escènics

Una manera una mica bèstia de tenir un cotxe controlat, de manera que respongui molt ràpidament, seria anar prement l’accelerador i el fre simultàniament. Amb això aconseguim que un petit canvi en un o altre pedal faci que el cotxe acceleri de cop (perquè el motor ja està revolucionat) o freni de cop (perquè el fre ja està sobre la roda). El problema és que tot el sistema es desgasta molt. L’avantatge és que la resposta del vehicle és molt més ràpida.

Fer-ho en un cotxe no és aconsellable, però el cas és que el nostre cos funciona segons aquest sistema. I en el cas del sistema nerviós és molt evident. Alguna vegada ja he comentat que a part de les funcions cerebrals superiors, hi ha tot el sistema nerviós autònom, el que s’encarrega de controlar el funcionament automàtic del nostre cos. I aquest consta de dos parts diferenciades i amb funcions pràcticament oposades.

Hi ha el sistema nerviós simpàtic, el que serveix per posar-nos en marxa, per accelerar el cos, per, com es diu moltes vegades, fugir o lluitar. Quan el simpàtic pren el control, moltes funcions poc importants del cos s’aturen mentre que altres funcionen a tot ritme. Si el que cal es afrontar un perill la digestió pot esperar, la boca no requereix saliva, la sang es dirigeix a la musculatura, les pupiles es dilaten i el ritmes cardíac i respiratori s’acceleren. Amb tot això el cos ja està disposat a respondre a l’amenaça. No és perquè si que la por és un bon estimulador del sistema simpàtic.

Naturalment, aquesta és una situació molt cansada. No és pot anar a cent tot el dia sense acabar esgotat. Per sort disposem del sistema parasimpàtic, que actua com un fre. El parasimpàtic s’encarrega de relaxar la musculatura, frenar el ritme cardíac, calmar la tensió i tornar tot el cos a un estat de repòs.

El cas és que normalment tots dos estan, més o menys, en marxa, de manera que una situació de por, un esglai o un moment de tensió generen canvis en el nostre organisme molt ràpidament. N’hi ha prou en afluixar una mica el parasimpàtic i activar lleugerament el simpàtic com perquè l’equilibri es trenqui i totes les respostes de l’estrès apareguin.

Quan la regulació de tot plegat no és prou acurada apareixen problemes com les fóbies o les crisis d’angoixa, que no són sinó una excessiva activació del simpàtic. Però en ocasions de la vida normal també ens hi trobem i aleshores resulta empipador descobrir que el sistema nerviós autònom és justament això: autònom. Moltes situacions socials esdevenen compromeses per culpa de l’activació del sistema simpàtic. La por i els nervis que acompanyen determinats moments no tindrien més importància que un mal tràngol que passaríem tant discretament com podríem. Però el sistema simpàtic s’encarrega de deixar-nos la boca seca, la tensió muscular fa que ens tremoli el pols i la veu, la pell es posa vermella i respirem amb dificultat. Tot molt útil si has de lluitar, però terriblement inapropiat a la vida social, quan has de mantenir la calma i la compostura.

El desencadenant és l’estrès causat per la por escènica o la tensió per una situació compromesa, però el motiu li és ben igual al sistema nerviós autònom. Ell només detecta estrès i respon en conseqüència.

Per això, situacions que, objectivament no haurien de tenir massa problema, com ara parlar en públic, poden complicar-se per culpa dels nervis i de tota la resposta difícil de controlar associada al sistema simpàtic. Amb el temps, l’estrès cada vegada és menor i el parasimpàtic controla amb més facilitat la situació, però sempre hi ha una certa tensió causada per la lluita dels dos sistemes autònoms intentant que el cos respongui de la millor manera possible.

Tot aquest rotllo serveix per recordar que aquest vespre hi ha la presentació del llibre i que hauré de mirar de controlar el meu sistema nerviós simpàtic (i potser no serè l'únic). Que això d’enfrontar-se al públic és molt gratificant i divertit, però també resulta una mica estressant!