dissabte, de desembre 02, 2006

Cares i més cares

Del funcionament del cervell en sabem moltíssimes coses, i malgrat tot, encara no l’acabem de comprendre. Per això no deixa de sorprendre cada pas que es fa en el seu estudi. Avui en dia ja disposem de tècniques molt sofisticades per poder captar imatges del cervell en funcionament. Encara no sabem que fan aquelles neurones, però al menys les podem identificar.

Però fins fa relativament poc, molta informació sobre com actuava el cervell provenia de persones que havien patit lesions al cap. Soldats ferits de bala, obrers als que sel’s clavava un tros de metall al cap. Fets molt espectaculars, que danyaven determinades regions del cervell però en les que el pacient sobrevivia.

I molts cops els metges s’adonaven que passaven coses sorprenents. Alguns pacients perdien la capacitat de parlar. I això podia passar de maneres diferents. Uns no podien dir paraules, altres deien paraules, però no podien construir frases. Alguns sols deien paraulotes! I generalment, cada perfil es podia associar a una lesió en una zona determinada.

Però el ventall d’alteracions és ampli i ens obre els ulls sobre la magnitud de les feines aparentment simples, però en realitat extremadament complexes que fa la nostra ment sense que en siguem conscients.

Una de les que ho posa de manifest més clarament és la prosopagnòsia. Una alteració en la que es perd la capacitat de reconèixer les cares. És una cosa subtil, perquè els pacients saben perfectament que estan mirant una cara, en poden descriure les característiques, saben el sexe, el color de cabell, la forma dels ulls, l’expressió... tot, excepte a qui pertany el rostre. Són incapaços de fer el nexe entre una imatge d’un rostre i una persona determinada. En els casos més greus, ni tant sols es reconeixen en un mirall.

I aquest dèficit és limita al rostre. De vegades no reconeixen la persona fins que parla. Aleshores identifiquen la veu i ja poden saber de qui es tracta. O troben la pista en alguna característica del vestir o de les mans... En general, aquestes persones el que fan és ser amables amb tothom, perquè, potser si que estan parlant amb un conegut, però ells no tenen manera de saber-ho. I han de tenir paciència, perquè molta gent no s'adona de com de real és el problema. Com deia un afectat: "A un cec ningú li posa dos dits al davant i li pregunta si els pot veure, però a mi si que em pregunten ¿com em dic?, com si per un miracle el meu cervell s'hagués recuperat".

Ha de ser fumut arribar a casa i donar per sentat que aquella persona que hi ha és la teva dona, tot i que en realitat no la reconeixes. Fa gràcia, però hi ha persones a les que els hi passa. De totes maneres, no es una patologia perfectament definida, hi ha gradacions i diferents formes. N'hi ha que si que poden recordar algunes cares, però sols un nombre molt limitat.

I això ens indica la feinada que fa el cervell. Perquè quants rostres arribem a conèixer al llarg d’una vida? Els que coneixem personalment i els que veiem a la tele o a les revistes són milers, molts milers. I tots són variacions relativament petites d'uns quants detalls. I malgrat tot, sabem perfectament si la foto que estem veien és la de Ronaldinho o la de la veïna de dalt..

Sembla fàcil, però no ho és. Quan ho penses un moment t’adones que la feinada que fan les nostres neurones per identificar cares malgrat que canviïn el pentinat, el maquillatge o que passin els anys és increïble. Des del punt de vista d’un afectat per prosopagnòsia, és una feina similar a la de poder identificar milers de pedres o de troncs d’arbre diferents i recordar-ho al llarg dels anys. Segur que les pedres o els troncs tenen característiques diferents, però el nostre cervell no està dissenyat per individualitzar-los. O en tot cas, tant sols pot fer-ho amb un nombre molt limitat d’exemplars.

I això fa pensar que quan miro un ramat d’ovelles em semblen totes iguals, però en realitat cada una té característiques diferents. Aleshores, potser per una ovella serà fàcil reconèixer a totes les seves companyes, però segurament tots els humans li devem semblar iguals.

11 comentaris :

Anònim ha dit...

Alguns dels estudis que s'han fet sobre fisonomia i l'impacte emocional sembla que demostren que ens cauen bé, a la primera impressió, la gent que té la cara simètrica. Quan més simètrica millor. No sé si aquest mecanisme també es deu trobar a la mateixa part del cervell, però és curiós com l'evolució pot incrustar aquesta informació en el nostre hardware.

Anònim ha dit...

Doncs jo no li desitjo mal a ningú, però ja podrien patir de tant en taant aquelles persones que a la primera et diuen "me quedao con tu cara..."

Alepsi ha dit...

M'encanta que tractis temes tan propers als meus estudis... em guardo el post per quan hagi d'estudiar per l'examen de neuropsicologia!!!
Només una coseta, dius "els pacients saben perfectament que estan mirant una cara, en poden descriure les característiques, saben el sexe, el color de cabell, la forma dels ulls, l’expressió... tot, excepte a qui pertany el rostre". Bé, comentar-te que això no és del tot cert. Depèn de la gradació de la lesió, alguns sí que ho poden fer, però d'altres són incapaços de saber-ho fins que, com dius, la persona que tenen davant parla o es mou, i llavors poden reconèixer-la.
Mira, per un dia que la cosa em toca de prop, deixa'm ampliar la cosa: la prosopagnosia és deguda a una lesió bilateral en un àrea occipito-temporal, normalment induida per accidents vasculars. És a dir, realment els casos de prosopagnòsia pura són ben rars, ja que has de tenir la punyetera mala sort de tenir dos accidents vasculars que afectin a la mateixa àrea cerebral en els dos hemisferis... però sí, hi ha casos, i són ben curiosos.

Ja per acabar (que em poso amb la neuropsicologia i no acabaria mai... xDDDD) si no l'has llegit, et recomano el llibre de n'Oliver Sacks "el hombre que confundió a su mujer con un sombrero". És increïble i si t'agraden aquests temes fliparàs.;)

[res més, perdona pel peacho comentari, que sembla ja un post!!! xDDDD]

sants ha dit...

Em sembla increíble que no puguin reconèixer les cares, però per exemple puguin reconèixer les flors, no? qué és una rosa, una margarita..? Realment sorprenent, Dan, no sabia d'aquesta enfermetat.

Per altra banda, tens raó amb les ovelles, jo sempre ho havia pensat en els pingüins, quan tornen d'alimentar-se i tenen que reconèixer la seva cria entre milions!! i la troben!!

Com diu la meva àvia: "és gran aixó!! totes les cares són iguals però cadascú té la seva! és gran, eh?!!"

Dan ha dit...

pd40. Aixo de les cares simetriques es divertit, perque en realitat, perfectament simetric no ho es ningu. Si que te coses curioses el nostre hardware!

carquinyol. Doncs no estaria malament poder induir propsopagnosia selectiva en aquests individus!

alepsi. Ei, que t'agrada el tema eh? Fantastic que precisis les coses, cap prioblema. Aquest llibre que dius el tinc a la llista dels que he de comprar.

sants. Es mes subtil. Les cares per ells son com les flors, saben el que es, pero no poden saber quina en concret. Com nosaltres amb les flors, que no les podem idientificar individualitzades. La teva avia apuntava just al quid d ela questio. (pero es que les avies solen ser molt savies)

Anònim ha dit...

deu ser una sensació semblant a quan mirem persones d'origen asiàtic, que totes ens semblen igual

Waipu Joan ha dit...

Quin tema més interessant i curiós alhora.
Creus que hi ha algun limit d'identificació de cares?
Quantes creus que podríem arribar a recordar?
Depèn de cadascu?

èlsinor ha dit...

Es podrà al·legar prosopagnòsia si la dona/núvia/companya t'enxampa a casa amb la veïneta de dalt??

Dan ha dit...

Mery Cherry. Doncs alguna cosa deu haver. De totes maneres, quan convius amb uns quants orientals, de seguida t'adones que tots son tant diferents entre ells com nosaltres. Questio de practica deu ser.

Joan. Doncs no se quin limit tenim, pero en tot cas molt gran. Es una de les especialitzacions del cervell en que mai hi pensem. Suposo que per animals socials com som resulta d'allo mñes imprescindible.

Èlsinor. Molt bona. En tot cas es pot probar. Excuses pitjors es diuen de vegades ;-)

Anònim ha dit...

exacte, de la mateixa manera que un pastor pot diferenciar perfectament les seves ovelles

Anònim ha dit...

Fantàstic post, Dan; havia sentit parlar d'aquesta alteració i és un tema en el que he pensat diverses vegades.