Zona d'aparcament

El gran moment de la Ilíada arriba al cant XXII, quan després d’una batalla, els exèrcits es retiren i únicament resta enfora de les muralles Hèctor disposat a enfrontar-se a Aquil·les. Muralles endins el criden perquè torni a la ciutat, però l’honor no li permet amagar-se del seu enemic i refusa marxar. Malgrat això, quan veu arribar Aquil·les s’espanta i fuig corrents. Aleshores comença una persecució èpica:

"... per allà van passar, l'un fugint i l'altre perseguint-lo: al davant, un valent fugia, però un altre més fort el perseguia amb lleugeresa.... Com els solípedes corsers que prenen part en els jocs en honor d'un difunt, corren veloçment entorn de la meta on s'ha col·locat com a premi important un trípode o una dona; de semblant manera, aquells van fer tres vegades la volta a la ciutat de Príam, corrent amb lleugera planta... Com en somnis ni el que persegueix pot assolir al perseguit, ni aquest fugir d'aquell; de la mateixa manera, ni Aquil·les amb els seus peus podia atrapar Hèctor, ni Hèctor escapar d'Aquil·les... "

Com sempre, al final els Deus s’hi posen pel mig i Hèctor acaba morint a mans d’Aquil·les. Però el que crida l’atenció és la situació que té lloc durant la carrera. Els dos herois donen tres voltes a la ciutat, però la distància entre ells no es modifica pel simple fet que corrien a la mateixa velocitat.

Doncs una cosa semblant es van trobar els astrònoms quan van analitzar l’òrbita de Júpiter. Hi havia dos grups d’asteroides situats exactament en la mateixa òrbita que el planeta gegant, però que es mantenien uns al darrera i uns altres al davant i que es movien tots (asteroides i planeta) exactament a la mateixa velocitat.

Per aquest motiu es van batejar amb el nom d’”asteroides troians”. El grup del davant són el “node grec” i el grup del darrera el “node troià”. I, evidentment, els noms dels més importants no podien ser sinó: Aquil·les, Hèctor, Patrocle i Néstor. Aquí cal vigilar ja que per motius històrics, no tots estan on els pertoca, de manera que l’asteroide “Hèctor” està amb els grecs mentre que “Patrocle” es troba entre els troians.

L’interessant és el motiu d’aquesta carrera entre asteroides i planeta. El matemàtic francès Joseph-Louis Lagrange va descobrir que en les òrbites dels planetes al voltant del Sol, hi ha cinc punts en els que un objecte deixat allà es mantindria estable. Això és perquè qualsevol objecte a l’espai està sotmès a diferents forces. La gravetat del Sol, la dels altres planetes, la força centrífuga... però hi ha indrets on aquestes forces s’anul·len, o s’equilibren, de manera que l’objecte resta estable movent-se coordinadament amb el planeta. Aquests indrets és coneixen com els punts de Lagrange (o punts de libració) i s’anomenen L1, L2,.. L5.

Els asteroides troians estan situats exactament en els punts L4 i L5, que són els més estables. Però hi ha altres grups d’asteroides troians en altres planetes. Fins i tot se n’ha identificat en planetes més petits com Mart.

En el cas de la Terra no se n’han trobat, encara que sembla que s’han detectat núvols de pols estel·lar en els punts L4 i L5. Però encara que no hi ha objectes naturals, ara si que hi ha objectes artificials. I és que si es pretén fer missions de llarga durada, per exemple per observar el Sol, resulta ideal situar la sonda espacial en un lloc on es mantindrà estable de manera que no calgui gastar combustible per mantenir-la a lloc. Per això, missions com la SOHO, la ISEE-3 o la ACE estan situades a L1 de la Terra, un punt entre la Terra i el Sol, mentre que una altra missió, la WMAP és va col·locar a L2, just a l’altre costat d’aquesta línia Terra-Sol.

En tot cas, aquests punts de Lagrange resulten extraordinàriament importants a l’hora d’enviar naus a l’espai. De fet, si cal establir colònies a l’espai, aquests són els indrets lògics on fer-ho.

Un altre punt curiós és L3, sobretot perquè donava molt joc als autors de ciència-ficció. El punt L3 es troba situat exactament a l’altra banda del Sol i durant un temps hi havia qui especulava amb la possibilitat que allà, inabastable a l'observació des del nostre planeta, hi hagués un altre planeta, o una flota de naus extraterrestres agrupant-se per atacar-nos. En realitat el punt no és tan estable i ara ja hem vist, gràcies a les sondes espacials, que allà no hi ha res.

En tot cas resulta divertit pensar que a l’espai hi ha “zones d’aparcament”. Segur que abans o després acabaran marcades com “zona blava” i caldrà pagar una taxa d’estacionament. I si no, temps al temps.