dijous, de desembre 13, 2007

Al costat d'un volcà còsmic.

Els habitants de Sicília, tenen una curiosa i estreta relació amb l’Etna. Saben que és allà i que en qualsevol moment pot despertar i arrasar tot el que tenen. Viure al peu d’un volcà ha de condicionar la mentalitat de les persones, però quan els coneixes no ho sembla pas. La muntanya és allà, com sempre, i ells fan la seva vida, també com sempre. Sembla que pensin que allò que ha de passar, passarà, i no cal donar-hi més voltes.

És una bona filosofia i potser n’hauríem d’aprendre tots una mica, perquè podria ser que visquéssim al costat d’un volcà còsmic que pot esclatar en qualsevol moment.

Els astrònoms ara saben que les estrelles viuen en un delicat equilibri entre dues forces que empenyen en direccions oposades. Per una banda hi ha la gravetat, i si parlem d’estrelles, la força de gravetat és enorme. Penseu que el nostre Sol és una estrella de mida mitjana, però n’hi ha de centenars de vegades més grans. Per tant, el gas que la forma es veu arrossegat cap a l’interior de l’estrella per pura atracció gravitatòria.

Això hauria de fer que finalment les estrelles col·lapsessin sota el seu propi pes. Però aquí entra la segona força. La pressió exercida per l’immens flux d’energia en forma de partícules que és emès cap l’exterior com a conseqüència de les reaccions nuclears que hi ha a l’interior de l’estrella. Aquesta radiació compensa la gravetat i fa que l’estrella es mantingui estable, al menys mentre li quedi combustible per anar cremant.

Al final, tot depèn de com de gran sigui l’estrella en qüestió. Poden passar moltes coses, però en general, com més gran sigui, més de pressa consumirà el seu combustible i més gran serà el col·lapse final.

La clau és que si el col·lapse és prou gran, si es passen determinats límits, poden començar a produir-se noves reaccions nuclears sobtadament, que fan que just després del col·lapse, l’estrella exploti, enviant a l’exterior quasi tot el material que la componia. És el que anomenem una Supernova. Una explosió que emet tanta energia en poques setmanes com el nostre Sol en milions d’anys. Al final tant sols en resta una nebulosa, amb les restes de l’estrella escampades i allunyant-se de l’indret de l’esclat.

Per nosaltres aquestes explosions van ser importants, ja que així és com es van formar una part important dels àtoms dels que estem fets. I pels astrònoms resulten un fenomen de primera magnitud. Allà on no hi havia res al cel, sobtadament apareix una estrella nova. De fet, va ser el gran astrònom danès Tycho Brahe qui va donar-li el nom, quan va descriure l’aparició d’una “Nova estrella” al cel. Ara el nom de Nova es guarda per fenòmens menys espectaculars, i el de supernova per aquestes grans explosions.

I, com deia, la clau és com de gran sigui l’estrella. A partir de deu masses solars ja pot tenir lloc l’evolució cap a supernova. Es calcula que a la galàxia n’esclata una cada cinquanta anys. Però el cas és que n’hi ha una en particular que té intrigats als astrònoms.

L’estrella és diu Eta Carinae. És l’estrella eta de la constel·lació de Carina. I es comporta d’una manera ben inesperada. Però el primer que cal dir és que és gran, molt gran. Parlem de cent vegades més gran que el nostre Sol! I no està gens estable. En realitat, l’estrella es troba al límit del que les corbes teòriques dels astrònoms marquen com a límit d’estabilitat. De fet, la seva brillantor va augmentar fa uns anys, després va quasi desaparèixer i ara està tornant a augmentar.

Ja ha patit alguna explosió, perquè al seu voltant hi ha dos núvols de gas allunyant-se. Són els que formen la nebulosa de l’homuncle. Però al centre Eta Carinae segueix preparant-se per un final que promet ser espectacular. En realitat sembla que es tracta d’un sistema estel·lar doble. Amb una estrella orbitant al seu voltant i afegint més matèria i mes complicació a les previsions. Hi ha qui parla fins i tot d’un nou fenomen còsmic: una hipernova.

El que sembla clar és que Eta Carinae està acabant la seva existència. Potser trigui alguns segles o potser tant sols alguns mesos, però en tot cas, l’esclat d’una supernova tant massiva i tant propera serà, segur, el major espectacle còsmic que es pugui veure des de la Terra en molts milions d’anys.

Hi ha, és clar, el "petit" problema dels rajos còsmics emesos per la supernova. Si estigués encara més propera podria ser una amenaça per la biosfera. A la distància a la que es troba, de 7.500 anys llum, segurament no hauria d’afectar-nos massa. Però en tot cas si que serà un problema (i molt seriós) pels satèl·lits que tenim voltant per l’espai.

No és poca cosa un fet que amenaci la xarxa mundial de telecomunicacions. Però que hi podem fer? Mirar i esperar i, igual que els habitants de Sicília semblen dir... el que hagi de ser, serà.

12 comentaris :

Carquinyol ha dit...

"allò que ha de passar, passarà, i no cal donar-hi més voltes" no sabia pas que tenia quelcom de sicilià dins meu (excepte la salsa dels espaghettis de l'altre dia), i gràcies a tu l'he descobert !! Sempre he pensat això, perquè amoïnar-se per coses que no podem controlar ?

Com sempre, molt interessant l'apunt, i com sempre, quan es parla de l'univers no puc evitar-me sentir-me petit petit...

Anna ha dit...

i tot i els problemes, quines ganes que tindria de veure-ho!

per cert, carquinyol, a què es deu aquesta mandarina catalanista?

semmelweis ha dit...

Sembla lògic no fer res quan no s'hi pot fer res però cal estar segur de que res no s'hi pot fer. A Nàpols van reconstruir la ciutat en un altre lloc per a evitar tornar a ser colgada si es despertés el Vesubi, ja van fer alguna cosa. Per ara tothom allà viu tranquil, és la disolució del fet en la distància.
Esperem que mentretant no ens passi res que prou coses passen.

Carquinyol ha dit...

doncs mira que curiós anna, ja que resulta que és la portada d'un llibre titulat "no mos fareu catalans" ;)

Alasanid ha dit...

en qualsevol moment s'inicia el final. A nivell sensorial seria una experiència extraordinària, si la seva brillantor augmenta, li haura de canviar el nom? O hauria de seguir sent eta?

PS: Seguirà sent eta jo crec

Dan ha dit...

Carquinyol. Sabiduria mediterrània es això.

anna. Jo també firmo per veure-ho. Hi ha espectacles que no es poden deixar perdre!

semmelweis. Home! dissenyar satèl.lits resistents a feixos de rajos cosmics, però amb una amenaça tant abstracta, que no se sap quan, no s'acostumen a prendre mesures. També resultaria fumut pels astornautes que hi hagi fora de la atomosfera en aquell moment.

carquinyol! donant la volta a la truita, eh! :-)

alasanid suposo que si que continuara sent eta, cas que sigui visible alguna resta. Pero no se si hi ha alguna norma establerta per aquests canvis.

Perplex ha dit...

Si explota ara ens afectarà com a mínim d'aquí a 7.500 anys, els satèl·lits actuals poden estar ben tranquils. El problema el tindrem si va esclatar fa 7.499 anys.

Dan ha dit...

perplex. Es clar. El que volia dir es que notem ara els efectes de l'explosió de fa 7500 anys. El que veim son les oscil.lacions que va tenir aleshores.
Això encar és com més angoixant...: Hi ha feixos enormes de rajos còsmics dirigint-se cap aquí en aquest mateix moment? A quina distància deuen estar?

pol ha dit...

Home, jo diria que seure a esperar no es l'estil de la humanitat. Es més aviat nem-li fotent fins que peti, però sense anar-nos-en del tema: jo diria que si que s'hi ha de pensar un xic, que si alguna cosa tenim és enginy (tot i que no una gran destresa en executar-lo), que qui sap potser a algú se l'hi acudeix una manera d'evitar el problema dels satèl·lits i qui sap... potser aprofitar aquesta energia que ens colpirà, com l'últim paràgraf del planeta dels simis, amb la seva nau a vent solar...

Dan ha dit...

pol. Si, però gastar diners en prevenir una cosa que es poc probable que passi de seguida, també es una característica molt humana. Després diran... qui podia imaginar que passaria?

bellosoli ha dit...

la vida sense telèfon mòbil ni TV... ja ens hi acostumaríem?

Dan ha dit...

Em temo que no. En tot cas seria un merder de cal ample