Moltes vegades és un exercici interessant anar fent preguntes com els nens petits, que mai no es conforma amb una sortida fàcil i insisteixen amb diferents versions de “... però i abans que?”. I el cas és que de vegades seguint el joc es troben respostes fantàstiques.Em miro la ma i em faig una pregunta tonta, tant tonta com sols un nen la faria: “De què està feta?” La resposta evident, però un xic llarga, és: de carn, ossos, pell, pels, sang... teixits biològics en general. Però podem insistir. I aquest material biològic, de què està fet? Això també ho sabem. Sobretot d’aigua, però també proteïnes, sucres, greixos, alguns minerals... I continuant amb la cadena de preguntes i respostes ja especifiquem que tots aquests components estan fets d’àtoms vulgars i corrents. Hidrogen, oxigen, carboni, nitrogen... això sense oblidar alguns que tenim de més estranys com el seleni, el molibdè, el zinc.
Però si encara no m’acontentés amb això, em preguntaria d’on venen aquests àtoms. On s’han format? I aquí la cosa ja es complica. Perquè venen del menjar, naturalment, però abans de formar part de les patates o del pollastre que ens hem menjat, els àtoms estaven per l’aigua de la pluja en el cas de l’hidrogen i l’oxigen. O en el cas del carboni en forma de CO2 en l’aire que ens envolta, i altres estaven directament pel terra, el ferro, el calci, el fòsfor...
De manera que en el fons estem formats de petits fragments del mon en què vivim. I a sobre, el nostre cos es va regenerant constantment. Els àtoms que ens formen avui no són els mateixos que teníem fa cinc anys. Aquells ja han tornat als seus orígens i els que tenim no ens acompanyaran gaire més temps abans de ser substituïts per altres que ara mateix ens estan envoltant en forma de pluja, terra o aire.
Però, i com van anar a parar aquests àtoms a la Terra?
Els astrònoms saben que l’Univers inicialment estava format per hidrogen i poc més. Va ser quan les estrelles van aparèixer que es van iniciar les reaccions nuclears que les fan brillar... i que com a subproducte generen àtoms més complexos. Alguns de molts pesants sòls es formen a partir de l’explosió de les estrelles en forma de supernoves. Amb uns quants milions d’anys, tot aquest material es va agrupant per efecte de la gravetat i amb sort acaba formant-se un planeta.
Per tant, el nostre origen més llunyà es troba fa molts milions d’anys al nucli de les estrelles. Estels que van brillar en un Univers on encara no hi havia humans per observar-les. Allà es va fabricar la “matèria primera” amb que fabricar i mantenir els nostres cossos.
Potser que em miri la ma amb uns altres ulls. El material amb que està feta ha tingut una llarga i espectacular història abans de formar part de mi. En realitat, el fet de trobar-se com a component del meu cos és un incident insignificant en la seva llarguíssima història. Però això no és un pensament gens depriment. Qui podria trobar trist estar fet de matèria estel·lar?
Per això, quan algú diu allò de “els teus petons son pols d’estrelles”, és bonic... i també és cert. Literalment cert!
13 comentaris :
M'agrada molt la frase que dius: "en el fons estem formats de petits fragments del mon en què vivim". Jo em sento així, com part de tot el que hi ha en el món. Sembla una idea molt romàntica, i m'agrada!!! ;-D
Molt bonic i interessant el post, com sempre, potser ja no em caldría repetir-ho xD.
No sé si has vist la pel.lícula Gattaca, una de les meves pel.lícules preferides. No crec que l'hagis vist, per que es un argument en contra del post anterior.
El cas es que al final d'aquesta, el protagonista, es dirigeix a una missió a una lluna de Saturn i comenta que no està marxant de casa, sinó que hi torna, en certa manera, per que cada atom del seu cos ha estat en un estel. Sublim!
Ara només ens falta saber, com d'aquests àtoms primigenis n'ha sortit quelcom tant fascinant com la vida.
I no només això, Dan. De fet, la nucleosíntesi que es dona a l'interior de les estrelles produeix una sèrie d'elements que no arriben més lluny del ferro. A partir del ferro els altres elements no són explicables fàcilment degut a reaccions nuclears.
Tan sols hi ha un moment en que es formen i és quan esclaten en supernoves. Només en aquest moment (que sapiguem) es formen els elements més pessats que el ferro. Així que part del que som ha estat format en el moment de l'explosió d'una estrella. Curiós, oi?
Això que som pols d'estels és veritat ...
Et recomano llegir el que va dir en Joan Oró (és curtet) aquí. T'agradarà, segur.
Molt bo l'article.
Salut
Cucalella, si que es una idea romàntica, però és que és el que som. tant de bó molts ho recordessin més sobint!
moz. Si que vaig veure gattaca. (És que l'Uma Thurman a mi em te el cor robat). I la pregunta que planteges, l'origen de la vida ES la gran pregunta.
omalaled. Tens raó, el límit del ferro. No sols som pols d'estels, sinò que naixem en un dels esclats més gran que es donen a l'univers. I de l'Orò, Home es el gran mestre dels biòlegs catalans. I a més era un paio molt simpàtic. Sols vaig poder parlar una vegada amb ell, però als savis sel's nota que ho son fins i tot en les coses més simples.
No vaig estudiar física ni química, però pel que tinc entés la vida a la Terra (tal com l'entenem) sorgeix d'un "caldo" o alguna cosa per l'estil (estarà millor explicat a molts llocs, això em sembla que ho vaig llegir a El mundo de Sofía).
Et felicito per l'article, encara que en veure el principi i com ha continuat m'ha desil·lusionat un xic. No per res, però m'agrada la física i per la lectura que he tingut últimament ja em pensava que dels àtoms passaries a preguntar-te sobre electrons, protons i neutrons, quarks, etc...
No sé tu, diria que m'he tornat massa "científic" i he perdut "romanticisme".
¡No, subraya, no! El saber per què brillen les estrelles (millor, els estels) no treu romanticisme. Més be al contrari: és excitant!
Saber que estem fet dels materials dels que estan fets els estels és molt més romàntic que molts poemes.
Tornarse més científic és, a la vegada, tornar-se més romàntic .. al menys, per mí :-)
Salut!
Trob Dan que les vacances t'han despertat el teu cantó més poètic, i m'encanta.
Ei suraya. La teoria del caldo primitiu es la mes coenguda, pero ara s'està començant a posar en dubte, tot i que a mi es la que mes m'agrada. Total, que de moment encara no se sap (aixo ja mereix un altre post). I buf! per arribar als quarks caldria un post molt llarg! Suposo que intento trobar una mica de romanticisme a la ciància.
omalaled. Comparteixo la teva visió del romanticisme i la ciència. No entenc perquè els científics tenim fama de ser freds i capquadrats... (Si ens coneguessin....) ;-)
Cosespetites. Tots tenim racons per explorar :)
Voldria recomanar-te aquest llibre: UNA BREVE HISTORIA DE CASI TODO d’en Bill Bryson. Publicat a RBA (crec que l’edició en català està pendent). El llibre està escrit a la manera de com comença el teu post, amb preguntes innocents pròpies d’un nen però que ho són només aparentment perquè, darrera hi amaguen una profunditat aclaparadora. És força entretingut i aborda temes claus en geologia, biologia, química i física que ens expliquen com vam passar de la gran explosió a caminar sobre dues potes amb un mòbil a la mà i un maletí a l’altre. Bromes a part, el llibre aborda de forma general, però amb encert, una mica el perquè de tot plegat explorant diferents teories i corrents actuals.
Salut!
i una pregunta més que ens podríem fer... com és que saps tant de tot? i la pregunta del milió... quina és la teva formació/professió per abarcar tants coneixements en l'àmbit científic? o es tracta de la curiositat que amb els anys t'ha fet adquirir tots aquests coneixements?
papitu, mira que soc aficionat a les obres de divulgacio, pero aquesta encara no ha caigut. M'ho apunto.
bellosoli. Esagerao!! Peo la segona es de facil rsposta. Soc bioleg de formacio i de professio. pero sobretot soc un xafarder pel que fa als temes científics. I els anys tambè, es clar.... (ostres ara em sento encara mes vell)
iepa, avui a la contra de La Vanguardia parlen de l'origen de la vida
la mateixa pregunta m'estava fent : quina professio pots tenir perquè tinguis la fabulosa oportunitat que vaig tenir ja fa anys ( i que sempre recordaré ) de parlar amb el gran Joan Oró ? deu ni do , el que la subraya diu( per cert,hola a tots) es coneix com a sopa primitiva i segur que ho has estudiat encara que no hagis fet física o química , i consisteix en la formació de les primeres cèlules a partir de la barreja de biomolècules i aigua,la unió posterior d'aquestes biomolècules sezilles en va generar d'altres de més complexes que s'envoltaren d'una membrana i per fi formaren les primeres cèlules que estan formades de...... bé ja no m'enrotllo més perquè... això suposo que ja ho sabeu XD
* m'agrada molt akest lloc ,enhorabona pel creador !*
Publica un comentari a l'entrada