Ceguera musical

Si algú et diu que és daltònic de seguida penses: de quin color veu els colors? Això que jo descriuria com a verd, a tu que et sembla en la teva imatge mental? Potser un marró fosc? O un gris boirós? Però en tot cas, no ens causa sorpresa l’existència del daltonisme. De petits, normalment a l’escola ja ens n’havien parlat i per tant la tenim acceptada.

Però hi ha altres alteracions que quan en sents a parlar penses... com deuen viure en aquestes condicions? O bé... no serà això el que em passa a mi?

I una d’aquestes alteracions és la incapacitat per sentir la música.

El nom amb que es coneix és el d’amúsia i es caracteritza pel fet que aquestes persones no poden identificar que allò que estan sentint és música i no soroll. La seva ment és incapaç de construir les tonades, les melodies i les cançons que senten. Saben que sona alguna cosa, però no poden fer el pas que ens permet definir una fressa com a música, per molt evident que sembli a la resta.

De fet, la descripció que fan de moltes melodies és alguna versió de “sorolls repetitius i irritants”.

I no és perquè no la sentin, o perquè tinguin algun defecte a l’oïda o perquè els manqui cultura musical. L’alteració es troba, com no! al cervell. Perquè aquestes persones poden identificar els sons, poden parlar i escoltar correctament. Alguns són poliglotes, de manera que ha de tractar-se d’un mecanisme més subtil. Sembla que en Che Guevara ho patia, i un altre que sobtadament s'hi va trobar va ser en Ravel (si, el del Bolero) que a la fi de la seva vida poc a poc va anar perdent facultats i entre elles la d’identificar la música. Aquest va ser un cas particular, perquè deia que la tenia dins el cap, però no la podia expressar: ‘Et puis, j'avais encore tant de musique dans la tête.’

Una de les claus sembla ser la incapacitat per discriminar diferents tons musicals propers. El mecanisme és completament diferent al daltonisme, però els efectes s’assemblen força. Igual que hi ha qui li costa distingir entre dos tonalitats de color semblants, altres no diferencien dos tonalitats de so properes.

En tot cas, la fascinació dels humans per la música és una característica ben curiosa. No se per quin motiu haurà evolucionat, però en tot cas en podem estar ben agraïts. La música és una cosa que pot omplir molt la vida. Un món sense música ha de semblar un món sense colors o un plat sense condimentar. El que hi falta no és imprescindible, però li fa perdre bona part de la gràcia.

Però la feina que fa el cervell per tractar amb la música és molt més complexa del simple escoltar. Hi ha un experiment interessant. Et fan escoltar una tonada coneguda, però a la que han canviat aleatòriament el to. Els dos i els fas segueixen sent dos i fas, però a diferents octaves. En aquestes condicions la tonada resulta completament inidentificable. Ara bé. Si et diuen de quina música es tracta, sobtadament esdevé reconeixible malgrat que soni “estranya” (podeu comprovar-ho aquí). Això indica que el cervell ja anticipa quina nota ha de venir, i si no és massa estranya, la fa encaixar dins la melodia.

D’altra banda, la proporció de persones que pateixen d’amúsia és més alta de la que podria esperar-se. Alguns estudis parlen de fins un 5% de la població. De manera que n’hi ha que canten fatal per algun motiu, i no i poden fer res.

Per la meva part, el que jo faig és ballar fatal. Podria ser que tingués aquest problema? Si no pots identificar un soroll com a melodia resulta impossible moure’s al seu ritme! Per saber-ho, hi ha indrets que fan estudis i on proposen tests que permeten esbrinar si discrimines correctament els tons i els “tempos”. Si teniu curiositat i temps podeu mirar-ho (millor dit, escoltar-ho) aquí.

Jo ja ho he fet i he tret un bon resultat. De manera que la música la identifico correctament. No tinc excusa. Si ballo malament deu ser perquè sóc un sapastre!