CO2, àcids i coralls

Penseu durant un moment en un indret paradisíac. Segur que a molts us ha vingut al cap una platja d’aigües blau-turquesa transparents, amb palmeres properes, un esplèndid cel blau i una sorra blanca, lluent, sense trepitjar. Alguns també hi haureu afegit el noi o la noia (segons gustos) espectacular que acostuma a sortir als anuncis, però això és trampa perquè no forma part de l’indret en si.

Doncs si podeu, no trigueu a anar-hi, perquè per culpa de l’escalfament global, sembla que aquesta mena de platges tenen poc futur. I no únicament perquè quedaran tapades per l’aigua quan el gel polar es desfaci. Un mecanisme més subtil està actuant per acabar amb elles. Concretament amb la sorra blanca que les forma.

La desaparició de la sorra és el pas final d’una sèrie d’esdeveniments que van encadenant-se com les peces d’un domino que van caient una després de l’altra. I el culpable inicial torna a ser el famós CO₂. Bé, el culpable som nosaltres que el generem, però ja m’enteneu.

Des de l’inici de la revolució industrial que els humans hem abocat a l’atmosfera milers de milions de tones de CO₂ generat en cremar els combustibles fòssils. Sobretot el petroli. Aquest gas dóna lloc, entre altres a l’efecte hivernacle, però no tot va a parar a l’atmosfera. Una petita part és captat de nou pels vegetals, que faran fotosíntesi i el tornaran a deixar com matèria orgànica. I una gran part es dissoldrà en el mar. Els oceans són un enorme reservori de CO₂, que atempera l’excés que anem generant.

Sort en tenim, perquè sinó la situació encara fora molt pitjor. Però a la vida tot el que es fa (o es deixa de fer) té conseqüències. I al final cal afrontar-les.

En realitat no es tracta de res de nou, però ara ho han publicat a Science. Una cosa que passa quan s’afegeix CO₂ a un líquid és que es modifiquen els equilibris químics que mantenen el grau d’acidesa d’aquell líquid. Hi ha una sèrie de reaccions químiques que estan entrelligades i que uneixen el CO₂, l’àcid carbònic i el bicarbonat.

Fent-ho fàcil podem dir que el CO₂, quan està amb l’aigua es converteix en àcid carbònic. I això ja ens dóna una pista del que passa: Com més CO₂ afegim, més àcid hi haurà, cosa que no és gaire bona pels animals que hi viuen. Per sort, el sistema és més complicat i el grau d’acidesa es manté molt estable. L’àcid carbònic també es converteix en bicarbonat i carbonats. Un sistema que quan estudies química arriba a marejar bastant, però que manté l’acidesa estable.

Però estable fins a certs límits. Després d’afegir 500.000 milions de tones de CO₂ al mar és normal que el sistema es saturi i l’aigua comenci a acidificar-se una mica. Només una mica, però això resulta molt important per animals, com els coralls, que depenen d’aquest equilibri químic. Els coralls ja sabeu que no són plantes, que són animals que viuen dins un esquelet mineral. I aquest mineral és... carbonat càlcic. De nou el carbonat.

El problema és que si l’aigua és més àcida, els equilibris químics fan que el carbonat càlcic no es pugui formar. I això és un problema letal pels coralls. Sense el seu suport físic simplement no poden viure. De manera que augmentar la quantitat de CO₂ dels oceans és condemnar els esculls de coralls a la desaparició. I amb ells, tota la vida marina que i creix al seu voltant. Perquè els ecosistemes tenen això. Si estires d’un fil, se’n ressent tot.

I les platges paradisíaques? Doncs en molts casos, l’origen d’aquella sorra blanca no són pedretes, sinó fragments de coralls que es trenquen i per desgast acaben donant els granets d’arena. El mineral que trepitgem en les platges dels somnis tropicals va ser format per la feina callada de milers d’organismes marins que construïen els esculls de coral.

Sense coralls que aportin més sorra, les platges no triguen a desaparèixer. Si a sobre afegim l’augment del nivell del mar...

Mira que som burros els humans!