El concepte d’evolució ens és molt familiar. No cal anar a buscar fòssils ni comparar seqüències d’ADN sinó que n’hi ha prou en mirar al nostre voltant i, potser, fer una mica de memòria. La majoria hem pogut veure en temps real l’evolució dels telèfons mòbils. Des d’uns estris notablement voluminosos fa uns pocs anys, fins les micro-miniatures multifunció que tenim ara. Si posem un al costat de l’altre els mòbils que hem tingut tindrem una imatge claríssima del que vol dir evolució. El mateix passa amb els cotxes, amb els televisors, amb els navegadors d’internet (algú recorda el vell “Mosaic 1.0”?) i, evidentment, amb el llenguatge.
Però les llengües tenen l’avantatge de disposar de moltes paraules i de molts segles d’història. L’evolució del llenguatge no és com l’evolució biològica, però podem analitzar-los fent servir eines semblants. I això és el que han fet un parell de grups que han publicat sengles articles a Nature amb conclusions ben curioses.
El primer ha analitzat com es modifiquen els verbs en la llengua anglesa. En comparar l’anglès més arcaic amb el modern s’observa una diferencia curiosa: cada vegada hi ha menys verbs irregulars. En el cas de l’anglès de fa dotze segles en van contar 177. Uns segles després, en el “middle english” ja sols n’hi havia 145, i actualment se'n conten únicament 98. Segueix sent una llauna a l’hora d’estudiar anglès, però ens podem consolar pensant que fa uns segles era molt pitjor.
L’interessant és com van desapareixent. El que fan és, simplement, passar de ser irregulars a ser verbs regulars. De manera que per fer el passat n’hi ha prou d'afegir –ed i Santes Pasqües. Res de memoritzar una nova paraula. Però no tots els verbs fan aquest salt, i ara ja sabem que això passa segons una fórmula matemàtica.
La probabilitat que un verb irregular passi a ser regular depèn de la seva freqüència d’ús. Concretament la tassa de canvi és inversament proporcional a la rel quadrada de la seva freqüència d’ús.
I això que vol dir? Doncs que un verb que es faci servir cent vegades menys que un altre es modificarà deu vegades més de pressa. De manera que si un triga cent generacions a canviar, l’altre sols requereix deu generacions.
Això sembla fàcil d’entendre. Una paraula que es fa servir molt, tothom la coneix i per tant costarà molt alterar-la. Per contra, un verb d'ús poc freqüent té moltes possibilitats que en parlar, moltes persones no recordin la forma (irregular) del passat i per tant acabin aplicant la norma general. En el cas de l’anglès afegir-hi una terminació –ed.
La gràcia és que ara han pogut quantificar la freqüència amb que es modifiquen. Per exemple, el verb to be necessitarà 38.800 anys per canviar, de manera que a la pràctica es quedarà tal qual a no ser que, a l’igual que passa amb l’evolució de les espècies, el medi ambient lingüístic es modifiqui substancialment.
I segons aquests càlculs, els autors aventuren que el proper a modificar-se serà el verb “wed” (casar-se). En teoria, aviat serà correcte dir wedded.
L’altre estudi va en una línia semblant, però comparant idiomes diferents. En aquest cas han agafat el Castellà, l’Anglès, el Rus i el Grec, i els han comparat amb bases de dades de 87 llengües indoeuropees. De nou apareixien freqüències que es podien quantificar. I, encara que els idiomes siguin diferents, les paraules mantenen les seves freqüències. I de nou, les paraules que es fan servir més habitualment es modifiquen menys i per tant mantenen similituds entre les diferents llengües. L’exemple que posen és la paraula "cua" que ha agafat formes poc relacionades en els diferents idiomes (cola, tail, queue, schwanz,...) mentre que el número tres manté una estructura fonètica molt més propera. (Tres, trois, three, drai,...)
L’interessant de tot plegat és que demostra com unes normes socials, el llenguatge, va evolucionant amb el temps, seguint mecanismes similars als de l’evolució biològica (tot i que portar les similituds massa lluny potser seria un error!). En tot cas, el llenguatge és únicament una de les expressions de la cultura i les normes socials. Altres fets socials com les tendències polítiques, les creences religioses, l’actitud enfront diferents estímuls, deuen seguir el mateix procés de canvis segons unes regles poc conegudes, però probablement mesurables i potser previsibles quantitativament.
Segurament serà encara més complicat que l’evolució biològica, i segur que si és així, encara serà més conflictiu.
Demostrar que, per exemple, una determinada religió és únicament un producte de l’evolució de la cultura serà inacceptable per molta gent.
9 comentaris :
Encara que és natural ip erfectament lògic no deixa de ser curiós veure que passa exactament el contrari que, per exemple, amb les roques de la llera d'un riu, que quan més aigua passa més és modifiquen (erosionen).
I ajuda a entendre el que passa amb l'evolució d'un sistema operatiu anomenat windows... ;)
.. i una altra semblança amb l'evolució també la tindriem si aïllem un grup de gent a una zona sense contacte amb la resta de món (una illa?), veurem com també evoluciona de manera diferent i més ràpida, talment un coll d'ampolla.
carquinyol. Home, en el cas de les pedres no es tracta d'evolució, es canvi i prou. Falta el factor que seleccioni, que es la clau per l'evolució.
sants. No li ho diguis als guionistes de "Perdidos" que ens tindran milers de capítols sense que s'entengui res.
:-D
Pel que fa al segon estudi, recordo haver llegit una cosa semblant amb el nom mare. Es manté força semblant en molts idiomes de la mateixa manera que les paraules que utilitzem més sovint són més curtes.
L'evolució dels telèfons ha estat molt ràpida juntament amb tot el món que els ha envoltat (només cal mirar pel·lícules d'acció amb tecnologia "punta").
alasanid. Segur que la paraula mare es de les mes estables en tots els idiomes.
I pel que fa a la tecnologia... el que resulta divertit son les películes de ciència ficció de fa pocs anys. Naus espacials amb diskets flexibles!!
dan, no estic d'acord amb tu quan dius que falta el factor que seleccioni. I el neutralisme de Kimura?
(ei, i amb això no dic que les pedres evolucionin, eh! que estem d'acord amb que canvien)
Per cert, que fins farà uns cinquanta anys --i això ho podeu veure en alguna pel·lícula doblada en eixa època-- "hacer el amor" era l'expressió castellana per a allò que, usant-hi ara un anglicisme, expressaríem com a ..."flirtear" (és a dir, el valencianíssim 'festejar')!
És molt interessant també l'origen de les paraules de la nostra llengua, ja que es veu com de evgades les paraules o partícules llatines de les quals provenene han patit una modificació considerable pel que fa al significat, i ara passen a denominar conceptes totalment diferents!
Per cert... com t'ho has fet per poder accedir a un article de la revista Nature? Jo volia consultar-ne uns pel treball i no hi va haver manera, m'havia de subscriure :(!
anna. Mmmmm entrem al teu terreny! Sospito que tinc un punt de vista marcadament seleccionista. El neutralisme em sona a soroll de fons, que funciona només en absència de pressions selectives importants.
èlsinor. Un altre estudi que algú hauria de fer (o potser l'han fet) seria el de comparar castellans de diferents països llatinoamericans. Segurament sortirien dades interessants respecte a quines paraules es mantenen i quines canvien.
laia. Si senyora. Limitat a l'evolució del llatí també hi ha perles linguistiques.
Pels articles de nature el que passa es que al laboratori podem accedir-hi perquè hi estem subscrits. En obert i gratuït sols hi ha accés als resums :-(
Publica un comentari a l'entrada